Nosaltres no som així (Emili Piera a Porto)

És molt interessant, i significativa, l’anècdota que explica l’escriptor i periodista Emili Piera al darrer número de la Cartellera Túria  (amb data del  20-26 de gener 2017). En el curs d’un viatge recent a Portugal es trobava dinant, com sempre opíparament, i ben acompanyat, a l’Adega de San Nicolau, un restaurant molt agradable de Porto, trobat a l’atzar, on varen gaudir de la gastronomia local, que és una meravella que convé descobrir.

Però vet ací que, com si fos un malson, i ja és mala sort enmig d’un bon dinar, l’ambient es va enrarir. “Teníem al costat el típic espanyol llandós i sobrat, dels qui mai dubten del seu encís i campechanía, donant lliçons d’història no demanades a un auditori (involuntari) de cambrers i comensals. Als cambrers se’ls escapava de tant en tant un petit somriure compatible amb el respecte degut al client”.

Aquesta situació no sobta gens ni estranya, almenys a mi, que he viatjat moltes vegades a Portugal, un país estimat Quantes vegades no hem sentit vergonya aliena davant el comportament dels espanyols-castellans a Portugal. Parlen en veu molt alta, en castellà per descomptat, van sobrats, imposen, sembla que s’hi poden captenir com si allò fos territori conquerit, i tot plegat sembla una mena de profanació d’un país tan tranquil, discret, educat i civilitzat com Portugal. Molts podríem aportar anècdotes en aquest mateix sentit, que per un moment han enterbolit una estada extraordinàriament agradable al país veí, que s’estén de nord a sud de la Península, en l’extrem occidental, i que ens mostra, entre tantes altres coses, que la història hauria pogut ser molt diferent a Sefarad.

Però l’anècdota –que potser caldria elevar a categoria-  no acaba aquí. Quan ja se n’anaven, Emili Piera s’acostà als cambrers, que devien estar estupefactes (tot i que potser ja hi estaven avesats a la fatxenderia d’aquesta mena de gent) i els va dir: “Nos, tambem somos espanhois, mas nao como ele”. I remata, per al lector valencià, “Sols faltaria que ens confongueren”.

Caram, quin voluntarisme el d’Emili! Perquè caldria matisar i explicar moltes coses, fer distincions, evocar la Corona d’Aragó, jo què sé. Els estereotips nacionals són horribles. Segur que hi ha molts castellans educats i comprensius que van a Portugal i es comporten com cal, que no demanen coses a crits, que no exhibeixen una prepotència feridora. Segur. Però també és cert que l’actitud diferencial d’Emili, que és de Sueca, no és cas insòlit entre la gent catalanoparlant. Perquè en general nosaltres intentem parlar en portuguès, que no és impossible, ens adaptem al país, admirem la seua bellesa, no imposem res, no donem lliçons de res.

Emili Piera és un crític gastronòmic amb una dilatada experiència literària i política. No sol ser excepcional que incloga apunts sociològics o culturalment rellevants a les seues cròniques. Perquè té una llarga trajectòria i també visió política. Una manera de fer que recorda, com no, molts passatges de l’enyorat Vázquez Montalbán. Es pot veure al seu darrer llibre La cuina de l’Albufera (i les Marjals), publicat a Perifèric edicions, que val molt la pena i que evidentment és molt més que un receptari. Emili Piera, d’altra banda, és una mica com Josep Pla, que escrivia en castellà per obligació, i l’obra de creació o l’obra que volia deixar per a la història la feia en català. Pla escrivia un castellà idiosincràtic, ple de catalanades, no se sap si de manera intencionada. Piera escriu un castellà correcte però no genuí. La seua  llengua és una altra.

Aquesta anècdota de Piera al restaurant de Porto fa pensar. “No som com ell”. Ni de bon tros! Ara bé, no som nosaltres els qui han definit el que és “espanyol”. Són “ells”, que en detenen la propietat exclusiva. I aquest és el problema. Potser Emili Piera, i no tan sols ell, faria bé de rellegir pàgines clarividents del seu paisà Joan Fuster i Ortells en aquest respecte. Que coneixia molt bé “el paño”. S’havia empassat l’Espanya imperial dels anys quaranta, cinquanta, primers seixanta. Ara Espanya ja no és “imperial”. Fa temps que és o vol ser una altra cosa. Però hi ha inèrcies molt difícils d’esmenar, d’anul·lar. Sobretot si no s’hi posa voluntat.