La frustració del geni

És un fet ben conegut. L’esperit bufa quan vol. La gran creativitat o les altes capacitats intel·lectuals estan molt malament repartides. Uns tant i altres tan poc. És una de les injustícies còsmiques de més difícil -o, més aviat, impossible- esmena. Ja ho sabem i ens hi hem d’avenir. La vida ofereix altres compensacions...

El problema és quan l’home o la dona de geni malbaraten les seues capacitats. No cal que això del “geni” siga aclaparador o en grau superlatiu. Només una bona dotació intel·lectual, per damunt de la mitjana, considerable en tot cas, que no acaba de retre els fruits que hom podia esperar -i sobretot que esperava l’interessat- pels condicionaments de l’existència, els imponderables que sempre ens assetgen o les errades pròpies, incloent la manca de sentit pràctic o la indolència. O per altres trets de caràcter que llancen a perdre capacitats que finalment es dissipen en la frustració o la inanitat.

És un problema individual, certament. ¿Però fins a quin punt la mena de societat en què vivim -determinats mecanismes de funcionament consagrats- no potencia la frustració, premia la mediocritat i castiga l’originalitat i la intel·ligència, quan destaquen massa?

Es una pregunta pertinent. Em sembla que hi ha molt d’això. Martí Domínguez Barberà parlava de la dalla que, a les matinades, sega a València els caps que sobresurten. Sabia de què anava... També és cert que una societat estàtica, amb els papers estrictament repartits, i un gruix de població “sense cèntims” i per tant amb escàs accés a l’estudi i la cultura, o a la promoció social, genera condicions bastant neuròtiques i sensacions claustrofòbiques. Hi ha hagut períodes prolongats d’aquest tipus, amb estancament i frustració garantides. Les darreres dècades, cal dir-ho, són tota una altra cosa: canvi social, ambient urbà, viatges, oportunitats professionals, multiplicació d’universitats, estades de recerca a l’estranger, diversificació de les opcions vitals. Ni punt de comparació amb el País trist, apagat, somort, bloquejat, paupèrrim i grapejat del franquisme. O fins i tot amb la societat marcada per les limitacions d’abans de la guerra civil.

I tanmateix, les coses podrien ser molt millors del que son. Perquè -per raons que seria llarg d’escatir- tot i el panorama molt més falaguer, no han deixat de funcionar aquells mecanismes indefectibles que en comptes de potenciar el millor que tenim, ofeguen les ganes i les possibilitats. Una frustració individual, sí, però al capdavall un empobriment col·lectiu.

Ara bé, la qüestió és que ningú no té mai el valor o les ganes de reconèixer les errades pròpies en la frustració d’expectatives. Tot és sempre culpa dels altres, dels qui mouen els fils, dels mediocres, d’algun malvat en particular o del país en general. Això genera un gran ressentiment, que ho empitjora tot. Encaparrar-se en les pròpies obsessions, mancar d’estratègia o del pragmatisme imprescindible, deixar-se endur per la ira i l’arrogància, son actituds que expliquen moltes coses.

Al nostre país, grans promeses de la sociolingüística, de la literatura o del periodisme han estat víctimes d’una deriva fatal. Alguns que s’apassionaren fins a l’extrem pel país o per la llengua, s’han sentit traïts existencialment quan les coses no han anat per on pensaven o volien que anaren. La filologia -en sentit ampli- ha estat de sempre un camp molt propici a les derives fatals, en raó de la fonda implicació personal-col·lectiva que comporta. I així hem vist com en alguns casos “the best minds of my generation” (Allen Ginsberg) no varen retre tots els fruits que en bona lògica es podia esperar, per raons estructurals i també -o sobretot- personals, individuals i intransferibles.

En l’aspecte personal no hi ha res a dir, res a comentar. El mínim sentit de la decència impedeix especular sobre les raons -d’ordre psicològic- per les quals el publicista destarotat i enfangat en les seues superxeries, o l’historiador que no assolí el seu presumpte destí manifest en l’àmbit acadèmic, han estat víctimes de la frustració i del ressentiment. Només es pot lamentar que siga així, perquè no som illes i tot ens afecta.

De vegades passa, també és cert, que el suposat “geni” era més aviat discret -o inexistent- i això complica encara més les autopercepcions i les valoracions. Però altres vegades la frustració és genuïna i injusta. I malgrat tot, si no han retut el rendiment que es podia esperar, l’aportació -en algun cas- no haurà sigut menyspreable, tot i que siga fragmentària o a manera d’esbós. No serà cap consol, però sí un aspecte que no es pot perdre de vista. Ja ho va dir l’il·lustre barbut, els homes fan la història, però no trien les condicions en què la fan. Tampoc -ai- les subjectives, tan inestables i esmunyedisses.