Una gran Plaça per a València

Hi ha places que es fan i refan, que no acaben mai de trobar la forma definitiva, amb reformes i més reformes. Per exemple, a Barcelona n’hi dues que son de rècord: Lesseps i la Plaça de les Glòries. A València, també n’hi ha, i una de molt important, per bé que no arriba ni de lluny a la història rocambolesca i enrevessada de les places esmentades.

Però aquests dies hi ha una bona nova, potser el preàmbul d’una redefinició definitiva i reeixida. Al llarg de l’estiu s’ha consumat una iniciativa digna d’esment: l’obertura d’un gran espai central de la Plaça de l’Ajuntament, de València, per als vianants. La supressió del trànsit rodat en la major part de la plaça, la conquesta per als ciutadans de la plaça que s’estén entre l’Ajuntament, Correus i el carrer de Sant Vicent: un espai gran, que es pot passejar. Un espai benvingut, que permetrà caminar tranquil·lament i trobar-se, o retrobar-se, un altre èxit de l’alcalde Joan Ribó i el regidor Grezzi. València ha guanyat molt, de nou, amb aquesta iniciativa.

Però això no és tot. La Plaça de l’Ajuntament és complicada: és un espai “vagament triangular” que en va dir Joan Fuster, i una plaça triangular no té solucions fàcils, perquè les places o són redones o són quadrades... La reforma actual, a més, és incompleta i declaradament provisional, perquè se suposa que caldrà consumar-la i retirar els antiestètics cossiols gegants -trossos de canonada de ciment, en realitat- en blanc i verd clar, que fan de delimitació de les vies de trànsit que hi subsisteixen.

La Plaça de l’Ajuntament ha anat canviant històricament de nom i de fesomia. Ha tingut moltes versions. Plaça de Emilio Castelar, del Caudillo, del País Valencià, de l’Ajuntament. L’espai central -jo encara la vaig conèixer- tenia una mena de fossat (“la escupidera”) al fons del qual hi havia els llocs de venda de flors, que posteriorment emergiren a la superfície. El fossat fou cobert. Després l’esplanada de davant de l’Ajuntament s’habilità per a les grans mascletades durant la festa de les falles. De sempre, la Plaça ha estat caixa de ressonància, lloc de trobada, nervi de les manifestacions polítiques. S’hi va proclamar la República. S’hi van fer les grans manifestacions de la transició. Va acollir assemblees permanents del moviment del 15 M.

El seu caràcter referencial està clar, amb una forta càrrega cívica i política. Ara també tindrà una rellevància fora de mida per a la sociabilitat urbana, per a l’exercici de la civilitat. Per fi València compta amb un lloc de trobada i de passeig en un espai cèntric, com mai n’havia tingut.

Ara bé, què caldria fer per arrodonir la comesa? Doncs, algunes coses més. Proposaré algunes idees... D’entrada delimitar d’una altra manera les vies de trànsit rodat que no siguen els grans i antiestètics cossiols. Els especialistes en mobilitat segur que tindran moltes propostes al respecte. O potser el més sensat, molt més que un “concurs d’idees”, fóra contractar -seguint els tràmits escaients, per descomptat, no fos cas que...- una arquitecta paisatgista del nivell de la que ha projectat el Parc Central, Kathryn Gustafson. Una meravella, aquest Parc Central, que demostra una vegada més, si encara calia, que cal comptar amb gent especialitzada, de talent i de projecció internacional, si és possible...

Però també seria convenient suprimir l’estàtua de Vinatea, al cap i a la fi un personatge secundari i que s’hi va col·locar allà en un moment aflictiu de la vida política urbana, a iniciativa d’una regidora de dreta extrema, Dolores Garcia Broch, i a manera de cortina de fum per a tapar vergonyes. En substitució d’aquesta estàtua tan lletja, i absurda si bé es mira, proposaria erigir un monument ben resolt -un gran repte, certament- en homenatge als pobles i les comarques valencianes. A prop s’hi podria posar alguna mena de pèrgola que donaria ombra, junt a la font.

Ja que malauradament no es poden enderrocar edificis tan horrorosos i fora de lloc com el que ocupa la cantonada amb el carrer de les Barques, que desentona abruptament de l’estil predominant, sense aportar harmonia (sinó més aviat dissonància i lletjor), caldria cuidar al màxim l’estètica de la plaça.

I ja posats, proposaria canviar el nom del carrer que enllaça la plaça amb l’Estació del Nord. ¿Per què s’ha de continuar dient del “Marqués de Sotelo”? Aquest personatge -Carlos Sousa Álvarez de Toledo- fou un alcalde imposat per la Dictadura de Primo de Rivera entre 1927 i 1930. Estaria molt bé posar-li “Avinguda de Joan Fuster”, i desplaçar si de cas el nom del Marqués de Sotelo al carrer recòndit i marginal que l’Ajuntament de Ribó va tindre un dia a bé de dedicar al gran escriptor, a l’intel·lectual valencià més important del segle XX, del qual en commemorarem el 2022 el Centenari...

Al capdavall, Fuster feia regularment per aquest carrer el trajecte des de l’Estació del Nord, procedent de Sueca, a la Plaça de l’Ajuntament, on mantenia una tertúlia llegendària, a la cafeteria San Patricio durant molt anys. Seria simbòlic. Els símbols també importen, i bé que ho saben els qui ens han furtat tots els que ens estimàvem...