La portada de mañana
Acceder
El cierre en falso de Kitchen y la exculpación del Ibex desinflan el caso Villarejo
Amós García Rojas: "No hay evidencia científica que justifique la tercera dosis"
Opinión - Paradigma de incongruencia, por Javier Pérez Royo

CV Opinión cintillo

Memòria de les tragèdies

Monument a les víctimes de l'accident del metro a València.

0

Hi ha mesos i dates que indueixen al record. Aquest 3 de juliol fa 15 anys de l'accident del metro de València en què van morir 43 persones i 47 van resultar ferides quan va descarrilar un tren que entrava a l'estació de Jesús. Aqueix mateix dia, però de fa 24 anys, en les drassanes de la Unió Naval en el Port de València, 18 treballadors resultaven morts en produir-se una explosió a la sala de màquines del Proof Spirit, un vaixell en construcció.

Sembla que el 3 de juliol és una data maleïda pel que fa als accidents amb més víctimes en la història recent de la ciutat de València. Els sinistres del 1997 en el port i del 2006 en el túnel del metro formen ja part del passat, en efecte, però la digestió de tots dos successos va costar bona cosa en termes humans, judicials, socials i polítics. L'accident més greu en la història del Port de València i el més greu en la història d'un suburbà a Europa van deixar algunes conseqüències que de tant en tant convé revisar.

Vuit anys després d'aquell fatídic matí, en què l'execució de treballs amb bufadors i eines calentes mentre es carregava combustible de manera imprudent va convertir el Proof Spirit en un infern mortal, el cas va arribar a judici i en 2005 van ser condemnats a penes de 18 mesos a dos anys de presó els dos encarregats de la sala de màquines i un cap de seguretat. Va ser una condemna pactada amb els advocats de la defensa per la fiscalia i l'acusació que exercia el comité d'empresa. Així es va tancar l'episodi, encara que en el món portuari es manté el record d'aquell desastre.

Una cosa semblant, però amb prop de 14 anys de retard sobre la data del sinistre, va ocórrer amb l'accident del metro de València, ja que, finalment, al gener de 2020 quatre directius de Ferrocarrils de la Generalitat Valenciana van assumir condemnes d'un any i deu mesos en un altre acord amb el ministeri públic i l'Associació de Víctimes de l'Accident del Metro del 3 de Juliol. Aquesta última associació va haver de lluitar durant molt de temps contra els repetits intents d'arxivar la causa i contra la marginació i la censura a la qual van ser sotmesos els familiars dels morts i ferits per part del PP valencià mentre va tindre el poder. El seu és encara un exemple de coratge i tenacitat que ha sigut reconegut per les institucions valencianes ja amb l'esquerra al capdavant.

A Galícia, un altre dia de juliol, aquesta vegada el 24 d'aquest tràgic mes del 2013, va ocórrer un accident molt semblant. Un tren Alvia va descarrilar en la corba d'A Grandeira, en Angrois, prop de Santiago de Compostel·la, deixant 80 morts i 144 ferits. També ací ha hagut de lluitar de valent la Plataforma de Víctimes i s'espera per al 2022 la celebració del judici, amb el maquinista i el director de seguretat en la circulació d'Adif com a processats.

Cada generació té en les seues cròniques alguna gran tragèdia, les seues brutals conseqüències i les peripècies per a establir responsabilitats penals. En els anys de la transició a la democràcia, concretament el 1978, un dia 11 una altra vegada del fatídic mes de juliol, un camió cisterna convertit en una bola de foc va arrasar a Alcanar el càmping dels Alfacs i va deixar una reguera espantosa de 243 morts i 300 ferits. A inicis dels vuitanta, van ser condemnats per l'accident a un any de presó els directius de dues empreses de transport i subministrament de combustible, companyies que van haver d'assumir, a més, el pagament d'indemnitzacions a les víctimes.

Tots aqueixos fets, com els brutals i recurrents atemptats d'ETA en una època afortunadament superada, amb les seues 864 víctimes i tant de dolor humà i tant d'odi; o les massacres del terrorisme gihadista a Madrid el 2004, amb 193 persones mortes, i a Barcelona i Cambrils el 2017, amb 16 morts, van posar a prova, no sols la gent innocent que en va patir directament els efectes, sinó també l'empatia i la solidaritat de la societat en el seu conjunt. I en algun cas ben cridaner, van deixar en evidència els polítics que tractaven de manipular-los sense cap escrúpol. En major o menor mesura, aquests esdeveniments han propiciat que es revisen mesures de seguretat i s'establisquen normes i procediments. I han donat peu a reportatges, llibres, pel·lícules i documentals. Hem alçat memorials, instal·lat plaques, pintat murals i organitzat homenatges. Perquè les societats civilitzades cuiden la seua memòria. I hi ha tragèdies que transcendeixen l'esfera privada per adquirir un sentit col·lectiu. D'ací la importància de recuperar també la memòria democràtica sobre un llarg període de repressió i oprobi com va ser la Guerra Civil, la postguerra i la dictadura franquista.

Comencem a eixir ara d'una altra mena de desgràcia, a una escala global que ens semblava impensable, i esperem que la pandèmia quede com un aclaparador malson que mai més es repetisca. Serà impossible, pel seu impacte, que s'esborre de la nostra memòria col·lectiva. Però aqueixos altres accidents que ens sacsegen de tant en tant mereixen també un record, encara que siga puntual, perquè recordar ens fa savis i és també una manera de sentir-nos prudentment contents de continuar vius.

Fa unes setmanes va ser l'accident d'un telefèric a Itàlia i hem vist aquests dies les imatges de la solsida d'un edifici d'apartaments a Florida. Pot ser que tinguera raó Manuel Vicent quan va afirmar que tot el que passa en el món succeeix davant els nostres ulls, però cap gran tragèdia dura més d'un minut en el telenotícies. Siga curta o llarga la nostra memòria, és cert que la capacitat de recordar dels humans té els seus límits per una mera qüestió de supervivència. Gabriel García Márquez ho va expressar molt bé en assenyalar que és fàcil recordar per a qui té memòria i difícil oblidar per a qui té cor. 

D'una manera o una altra, el drama en temps real sovint adquireix una forma especialment cruel per als afectats. En el Port de Castelló, per exemple, el 28 de maig passat va bolcar, mentre es duia a terme la maniobra de càrrega, el vaixell Nazmiye Ana, propietat d'una naviliera turca i amb bandera panamenya de conveniència. El cadàver d'un tripulant del navili, les condicions de treball del qual han sigut qualificades d“esclavistes” per la seua precarietat, va ser recuperat de l'aigua l'endemà. Quasi un mes després, quan escric aquestes línies, malgrat les tasques de rescat en què intervenen bussos amb llances tèrmiques i el grup de policia judicial de la Guàrdia Civil, encara no ha sigut localitzat el cos de David, un estibador de 35 anys. Per a la seua gent, la tragèdia es prolonga massa.

Etiquetas

Descubre nuestras apps