Monarquisme amoïnat

Felip VI i Joan Carles I.

0

L'opinió pública està dividida. Més dividida del que alguns estan disposats a acceptar. Una enquesta de 40dB per encàrrec d'una plataforma de mitjans independents reflecteix que la monarquia espanyola no té el suport majoritari dels ciutadans, que en un percentatge del 40,9% es decanten per votar a favor de la república en un hipotètic referèndum, davant d'un 34,9% que votaria per la monarquia, encara que hi ha la sensació que acabaria guanyant aquesta última opció. A València, un baròmetre de l'Ajuntament, que per primera vegada pregunta pel tema, ha donat resultats similars: un 44% dels ciutadans aposta per la república davant d'un 38% que s'inclina per la monarquia, mentre el 66,8% veu bé sotmetre-ho a referèndum. La institució monàrquica, doncs, ha perdut molt de suport però la república no n'aconsegueix prou per a representar una alternativa clarament guanyadora, amb el problema afegit que a Catalunya i Euskadi -on té millor acollida- probablement es contempla en un horitzó independentista.

Aqueixa divisió en l'opinió pública és un fet que no hauria de sorprendre ningú, encara que els poders polítics i mediàtics hagen intentat ocultar-lo pel mètode groller de no fer enquestes, com pasa amb els estudis demoscòpics del CIS. En tot cas, hi ha una cosa que no assumeixen els defensors acèrrims de la monarquia, ni alguns dels de la república: que l'acostament de la major part de la població a l'assumpte ha sigut i és bàsicament pragmàtic, malgrat la sacralització exagerada que en va promoure el bipartidisme en la seua època d'esplendor i el grandiloqüent èmfasi monàrquic que practica la dreta espanyola.

Mentre Joan Carles I va ser un cap d'Estat identificat amb la transició a la democràcia i la seua consolidació, va gaudir de reconeixement popular. Quan s'ha revelat com un personatge corrupte, l'ha perdut. Sembla bastant lògic. Per això, el seu fill i actual monarca Felip VI supera precàriament l'aprovat, i la reina Sofía guanya alguns punts per la seua discreció, pero el rei emèrit s'afona amb un suspens absolut en les arenes dels Emirats Àrabs que va triar com a lloc de refugi.

En un contrast molt cridaner, no obstant això, i segons la llista elaborada pel Govern en resposta a diverses preguntes de l'hiperactiu senador de Compromís Carles Mulet, hi ha més de 670 vies públiques al llarg de la geografia peninsular retolades amb el nom de “Juan Carlos I” o “Rey Juan Carlos”, la majoria en castellà però també, en tres casos, en gallec (“Xoan Carlos I”), i en 32 en català (“Rei Joan Carles”, “Joan Carles de Borbó” o “Joan Carles I”), tant en municipis de Catalunya, com de Balears i la Comunitat Valenciana. La província on més vies públiques té el rei emèrit és Badajoz, amb 51; seguida de Toledo, amb 48; Alacant, amb 45, i Múrcia, amb 44. Les segueixen Sevilla, amb 39; Conca, amb 31; Madrid, amb 29 o Càceres, amb 28.

Estem així davant la situació paradoxal que, a més de donar nom a espais culturals i esportius, parcs, centres sanitaris i altres instal·lacions públiques, un excap d'Estat que ara és clarament rebutjat per l'opinió pública gaudeix d'una desmesurada presència en la llista municipal de carrers que alguns dels actuals consistoris, per pura vergonya, comencen a corregir. 

És difícil pensar que, amb les investigacions judicials en marxa i el que Corinna Larsen ha revelat, puga produir-se una rehabilitació de Joan Carles I, aqueix senyor tan present en les vies públiques de les nostres ciutats. El seu successor, d'altra banda, ho té cru per a restaurar, si més no parcialment, una legitimitat greument deteriorada. I no l'ajudarà a aconseguir-ho el monarquisme nacionalista que sembla enyorar allò de “Déu, pàtria i rei”, ni el constitucionalisme defensiu dels qui es neguen a admetre que la crisi de la Casa Reial s'emmarca en una crisi de règim més àmplia, fenomen que reclama una reforma modernitzadora de la Carta Magna.

La monarquia va perdent, singularment entre els més joves, valor com a element de compactació simbòlica. I no hi ha monarquia parlamentària que sobrevisca, a la llarga, a aqueixa devaluació. Amb menys motiu en un país on la tradició monàrquica és difícil d'assimilar a la democràcia en la història anterior a la restauració borbònica més recent, i on no té actualment connotacions “sagrades” o sentimentals per a la majoria. Acceptar la monarquia per defecte, malgrat el seu llast franquista, com a contrapartida de la democràcia realment existent, va ser una manera “laica” de ser monàrquics que ha quedat quasi amortitzada. Persistir en l'intent d'identificar el monarca amb la “pàtria”, rendits incondicionalment al seu fervor, només contribuirà a acabar d'afonar-lo.

Podria donar al rei Felip VI una oportunitat de ser àmpliament acceptat, des d'un nou pragmatisme com el que va concitar el seu pare, l'eventual allunyament de la monarquia de les adherències franquistes, suprimint la seua relació amb les Forces Armades, fent-ne transparent el funcionament i orientant la seua activitat a la representació d'una ciutadania plural? Fa l'efecte que ja és tard, perquè es tracta d'un rei sense un relat propi que done vigor al seu paper més enllà del cerimonial i perquè el republicanisme té fonaments més racionals, civils i democràtics que el monarquisme. Per això el dilema entre monarquia i república ha vingut per a romandre entre nosaltres.

Etiquetas
Publicado el
17 de octubre de 2020 - 22:30 h

Descubre nuestras apps

stats