No hi ha pitjor ceguesa

No hi ha pitjor cec que aquell que es nega a veure la realitat. Això els està passant a alguns tècnics forestals, especialment els encarregats d’estudiar els incendis forestals des de les institucions valencianes, que semblen incapaços de veure un fet que resulta diàfan per qualsevol que observe desapassionadament les estadístiques sobre incendis forestals d’aquest any passat. Les dades estan a la vista de tots els qui vullgen veure. Apareixen recollides en els butlletins mensuals de la revista Espurna, que publica la Generalitat valenciana i fa poc s’ha publicat el darrer butlletí de 2020, que fa també balanç de tot l’any. Recordaré als lectors que durant el temps que va durar el primer estat d’alarma per la pandèmia de la Covid 19 es va produir una radical davallada del nombre d’incendis forestals al País Valencià, especialment durant el mes d’abril, el qual va estar afectat totalment pel període de màxima restricció d’activitats i de mobilitat en tot el nostre territori. Durant aquest més es van produir només 3 incendis forestals, 10 vegades menys que la mitjana dels darrers 10 anys, i es van cremar només 0,06 ha, moltíssim menys que la mitjana d’eixe període de referència. Un fet inèdit i impactant que no té cap explicació raonable que no siga la limitació de les activitats humanes, les quals són responsables del 80%, com a mitjana, dels incendis forestals al nostre territori. Mai s’havia detectat un fet així i no hi ha cap altra explicació plausible.

Al capdavall és ben lògic. Si la majoria dels incendis els provoquen els humans i durant un temps les activitats han estat estrictament restringides pels motius que tots coneixem, era d’esperar què, entre d’altres coses, hi hauria menys incendis. Tanmateix els tècnics forestals que elaboren el butlletí i que són experts en el tema, ni tan sols mencionen el fet, encara que només siga per a reconèixer una mínima influència; senzillament es neguen a veure el que està passant davant els seus experts ulls. Apareix una “anomalia” estadística molt cridanera i no mereix cap atenció. Impossible detectar que l’emperador està nu.

Si afinem més i ens fixem en els 51 dies que va durar el període de màxim rigor de les restriccions (del 14 de març al 3 de maig), els resultats són totalment coherents i reforcen el que s’acaba de dir: només 4 incendis (un d’ells a causa d’un llamp) i poc més de 2 ha cremades. Un rècord desconegut i sorprenent, més enllà de qualsevol casualitat o explicació alternativa. Més detalls: en març hi va haver 15 incendis, tots menys un, durant els 13 primers dies, abans de decretar-se l’estat d’alarma. Una vegada decretat només es produeix un sol incendi, el dia 15, just al principi del període (de fet, la prohibició específica de fer cremes agrícoles es va decretar eixe mateix dia). Durant els 3 primers dies de maig, dintre encara de la màxima restricció no hi ha cap incendi; a partir del dia 4 fins el dia 17 hi ha 6 incendis (quan comença el “desconfinament”) que boten a 21 entre els dies 18 i 31, a partir de la data en que passem a la fase 1 a tot el territori. Del dia 1 al 21 de juny hi ha 7 incendis, que passen a ser 8 des del dia 22 al 30, ja fora de l’estat d’alarma. Durant juliol, ja un més “normal” pel que fa a mobilitat intracomunitària i activitats agrícoles, els incendis se “recuperen” superant la trentena i unes 150 hectàrees cremades; xifres baixes, però ja no extraordinàries. La interpretació de totes aquestes dades, ben recollides als butlletins oficials de l’administració, no admeten millor explicació que la restricció d’activitats humanes a causa de la pandèmia. Però no hi ha ni una sola línia, ni una sola paraula en els butlletins per a destacar, primer, que les dades són realment extraordinàries i, segon, que caldria considerar la relació amb el confinament, almenys com a hipòtesi de treball per a per intentar explicar el que ha passat.

Dades extraordinàries que resulten invisibles als ulls dels qui redacten els informes i analitzen les circumstàncies, per exemple meteorològiques, que poden influir molt en la propagació dels focs, però no tant en el seu origen; sobretot si són de causa humana. En tot cas, les dades meteorològiques resulten insuficients per explicar els fets exposats, mentre que la coincidència amb l’estat d’alarma resulta cridanera. Però no, cap comentari. Sorprenent. Un tipus de ceguesa que té molt mal diagnòstic; la pitjor, la que consisteix en no voler veure la realitat. He esperat fins la publicació en la web de la Generalitat del darrer butlletí informatiu de 2020 (fa uns dies) per si de cas apareixia alguna reflexió al respecte, amb la perspectiva que pot donar el disposar de les dades de tot l’any i la comparació amb les sèries estadístiques plurianuals. Però no. Es destaca què és l’any amb menor nombre d’incendis des que tenim registres estadístics, però ni es connecta el fet amb la realitat de les restriccions de les activitats humanes, ni es deriva d’açò cap conseqüència. Com a molt es parla d’unes condicions meteorològiques favorables.

Si mirem les dades disponibles a la mateixa web de la conselleria responsable de Medi Ambient, des de 1989 fins ara, trobarem que hi hagut alguns anys més humits, però han tingut més incendis. I anys més frescos (29 de la sèrie de 32 anys), i tots han tingut més incendis. Està clar que ha passat algun fenomen més (ja sabem tots quin és) i açò ens ofereix una escletxa d’esperança per aconseguir disminuir el nombre d’incendis. És tracta de coses que podem fer; de coses que estan en les nostres mans, molt més fàcils de controlar que el clima i, per tant, ens marquen una línia d’actuacions per evitar els incendis, realista, viable i a cost molt baix.

Si acceptem les xifres recollides i acceptem l’única explicació racional, es deriva una notable conclusió: és possible evitar quasi el 100% dels incendis forestals de causa humana i per tant, la immensa majoria dels focs. I açò depèn de nosaltres, sobretot de l’administració.

Caldria una regulació de les activitats humanes per impedir encendre foc al terreny forestal sota cap circumstància i restringir la circulació amb màquines i vehicles de motor en terreny forestal, exceptuant casos justificats, i en llocs i períodes ben estipulats. Les activitats humanes més afectades, les cremes de restes de poda, tenen una clara alternativa: recollir-les i triturar-les per fer pellets o emprar-les per aconseguir adob, sense molèsties ni costs per als llauradors ni pels ajuntaments; a càrrec de l’administració autonòmica, amb un cost molt menor que altres mesures considerades preventives (no sempre encertadament) o les d’extinció; i infinitament menors que els danys que resulten d’un incendi (incloent les responsabilitats per als causants d’un incendi, encara que haja sigut involuntari o fruit d’un error o un accident).

Establir aquesta regulació és viable; és possible; no genera molèsties, sinó beneficis i, sobretot, és una hipòtesi científica que pot testar-se fàcilment i es poden observar els resultats al poc de temps, cosa que no passa ni de lluny amb altres “hipòtesis” molt populars, però mal fonamentades i difícilment falsables o de molt difícil comprovació en el millor dels casos; per la qual cosa són més bé especulacions o opinions, però no propostes científiques, que no obstant consumeixen importants despeses públiques sense aconseguir fer disminuir la mitjana anual de nombre d’incendis, de manera clara i sostinguda. A què espera l’administració ambiental valenciana a posar en acció aquestes mesures real i estrictament preventives? La millor i més econòmica manera d’evitar els incendis: evitar els focs d’origen humà. Recentment, Acció Ecologista-Agró va presentar aquestes propostes ben detallades i extensament argumentades al Consell Assessor i de Participació en Medi Ambient (CAPMA) i esperem que, ara sí, siguen almenys escoltades. Són mesures que figuren entre les línies estratègiques de prevenció dels incendis forestals definides per la conselleria de Medi Ambient durant l’anterior legislatura i que estan ja preparades per aplicar-se almenys en tots els parcs naturals. Cap perjudicat, tots beneficiats, i al mínim cost.

Però, de momnet, una ceguesa terrible, com la que va estudiar Saramago, sembla impedir veure els fets a alguns responsables tècnics i polítics i no els permet extreure les conclusions evidents. Esperem que aquesta vegada la ceguera puga tindre solució; el contrari, no s’entendria, una vegada ja ben avisats tots.