Rituals

Visitant al Centre Cultural de la Beneficència la insòlita exposició Faltar o Morir, un recorregut per l'absència, comissariada per José María Candela i Raquel Ferrero, he recordat un assaig recent de l'escriptor coreà Byung-Chul Han que alerta sobre la desaparició dels rituals. Metal·lúrgic renegat, reconvertit en filòsof - teòleg a Alemanya, les reflexions culturals d'Han resulten estimulants, encara que en ocasions siguen discutibles o contradictòries. En qualsevol de les seues manifestacions i on siga, el ritual és sempre expressió d'identitat col·lectiva i eix vertebrador de la cultura. El coreà Han ho assumeix per alertar sobre les conseqüències de la seua desaparició a la nostra societat mercantil. Per Han la desaparició dels rituals ens aboca a l'abisme del no-res, ens deixa inermes i nus davant el consum. El ritual transmet valors i símbols sobre el sentit de la vida i la mort, la festa, el pas del temps o la celebració. Al Japó regalar la primera flor té un significat. També el ritual de pas a la pubertat com cerimònia de confirmació a Noruega i en tantes cultures des de l'antiguitat. Els rituals són referents simbòlics compartits que ens identifiquen com a part d'una comunitat. I això pren forma en el compromís d'una parella, la celebració d'un banquet, l’oració, la litúrgia, la festa de cap d'any o el ritu funerari. Faltar o Morir s'endinsa en el sentit de la mort, la pèrdua, l'absència i el comiat a la nostra societat tradicional. També parla, com a contrapunt, de la mort asèptica a l'hospital, de la negació de la mort i la tecnologia sanitària, del comerç funerari, del tanatori.

Les propostes de Han i de Candela - Ferrero em fan pensar i també em susciten contradiccions. L'un i l'altre posen lletra a la coneguda música de Zygmunt Bauman que en el món actual tots els camins cap a la felicitat passen per una botiga. Del ritual al regal i del regal a l'ingrés en el compte bancari. La transacció bancària liquida el poder simbòlic del ritual.

Fa un parell de dècades, durant una estada com a professor visitant al Trinity College d'Oxford vaig assistir al funeral de l'esposa d'Alistair Crombie, el professor que era el meu amfitrió. Cerimònia catòlica i posterior banquet a la seua mansió als afores de la ciutat. Vaig participar en aquella celebració funerària que era un acte social elegant. Durant la meua estada vaig tenir ocasió de debatre amb Crombie sobre el significat de les normes socials i els rituals. Ell els defensava a capa i espasa com a manera de saber fer el que correspon fer en cada situació, sense riscos ni equivocacions. Vaig entendre fins a quin punt la ritualitzada educació britànica ordena amb precisió la vida social i les relacions humanes. Si pense a Escandinàvia, a Anglaterra o al Japó, si pense a la meua infància de xiquet de barri a Orriols, m’en adone que no tots els rituals comporten els mateixos valors. Uns transmeten submissió i opressió, encara que representen formes de cohesió social i cultural. Hi ha rituals que castren a les nenes i altres que cremen pecadors a la foguera. Els rituals -clar que sí- expressen els valors d'una societat, i per això no tenen aquí i allà la mateixa coreografia ni expressen la mateixa visió de món ni el mateix respecte per la llibertat i la vida.

Quan veig en l'exposició d'Etnologia de la Beneficència el sentit profund de l'ritu funerari tradicional, l'escenografia del duel, veig la solidaritat col·lectiva i el plor compartit entre dones. També veig la profunda repressió social, ideològica i patriarcal, la segregació social i el tabú religiós. El ritu identifica, però també captura i tortura, vesteix de negre i condemna tota dissidència pecaminosa. És l'eterna contradicció entre l'enyorada tradició i l'horror vacui de l'mercat sense valors. És el repte de construir una societat laica a partir dels valors de la llibertat i l'humanisme.