El silenci dels vençuts

Evelyn Mesquida (Alacant 1946), l’autora que ha narrat la història de “La Nueve”, la companyia de republicans espanyols que fou avantguarda amb els Aliats en l’alliberament de París el 1944, deia que son pare  -republicà condemnat a mort, present al port d’Alacant a la fi de la guerra civil enmig d’aquella catàstrofe de mort, encerclats per les tropes feixistes italianes- no li va explicar mai res. Un dia li ho va retreure, i ell li retrucà: “Creus que és fàcil parlar quan has vist morir els teus amics sense poder fer-hi res?” És una experiència -el silenci dels vençuts- que va fer tota una generació. Callaven.

Em sembla que aquest silenci no té res d’insòlit. Deu ser una actitud bastant generalitzada. Els traumes generen una forta necessitat d’oblit. La presència reiterada de les experiències dures i extremes, del sofriment, esdevé insuportable. S’imposa l’oblit, el silenci. Tot i que ja sabem que l’oblit no és possible, ni es decreta. Retorna, una i altra vegada.

Adam Zagajewsky explica al seu llibre Una lleu exageració que son pare, un home de poques paraules, guardà silenci durant molts anys sobre la seua activitat clandestina en temps de l’ocupació alemanya de Polònia. Un dia, li digué: “Saps? En Lviv, jo treballava per l’AK [l’Exèrcit clandestí de resistència]”. No tenia res a veure amb armes o explosius, però reparava radiotransmissors a sa casa, una activitat bastant exposada. Zagajewsky es quedà parat. El silenci també s’estén sobre aquestes coses...

Durant la llarga postguerra espanyola, que de fet s’estengué fins mitjan anys seixanta (amb una inflexió irreversible el 1968), a casa dels “rojos” vençuts, dels republicans, dels desafectes, en general no s’explicava res de la guerra civil. Del que havien hagut de fer o del que els havia tocat viure. Algun detall de tant en tant, però res de discursos o d’argumentacions explícites, no fos cas que pogueren induir els fills a actuar en conseqüència. La por s’havia infiltrat fins al moll de l’os de tota una societat. Aquesta era la intenció -reeixida- de la repressió a gran escala que va destrossar una o dues generacions. Millor passar pàgina, acomodar-se exteriorment (com els conversos) a la situació en la mesura possible, i viure. Per bé que tampoc s’amagava, de portes endins, la incomoditat o la desafecció. Però tot era més aviat implícit. I de portes enfora, amb gent de confiança, la ironia i els sobreentesos. 

Adam Zagajewsky va nàixer a la ciutat multicultural de Lviv (també coneguda com Lvov, Lwöw, o Lemberg) el 1945. Els seus pares -catòlics polonesos- hi passaren la duríssima època de l’ocupació, primer soviètica i després alemanya. Foren testimonis (i eventuals objectius) de deportacions, de l’Holocaust, de la massacre metòdica -Wahnsinn mit Methode- de la comunitat jueva a mans dels alemanys (ho feia la Wehrmacht, l’exèrcit nacional alemany, no el NSDAP), que era molt nombrosa en aquella ciutat i en general a la Polònia oriental. Després de la guerra foren transferits a l’oest, a la regió de Silèsia, d’on foragitaren els alemanys residents. Polònia com a país fou traslladat a l’oest: perdé territoris orientals i en guanyà d’occidentals. Lviv passà a formar part d’Ucraïna, integrada a l’URSS. Aquelles contrades incertes entre Polònia i Rússia foren les “terres de sang” durant el malaurat segle XX. La mare de Zagajewsky no suportava la inseguretat, el desgavell, els uniformes, la brutalitat de les ocupacions. El pare, professor universitari de la branca científica, per tranquil·litzar-la, sempre li presentava la versió més optimista de les coses, fins al punt que quan començaren els bombardejos de Varsòvia, al principi de la guerra, el 1939, on es trobaven en aquell moment, li deia que no passava res, que eren “exercicis de defensa antiaèria”... La mare d’Evelyn Mesquida, a Alacant, va dedicar la vida a cuidar el seu home, traumatitzat pels patiments de la guerra, la condemna a mort, el camp de concentració, i el servei militar addicional obligat, la denigració. Els drames i el sofriment infinit del segle XX a Europa -i més enllà- omplen biblioteques senceres. Evelyn fugí a París el 1968 i ja no en tornà

Si mirem les coses amb perspectiva, caldrà concloure que la primera obligació dels europeus actuals és evitar que es puga mai repetir, ni de lluny, el seguit de tragèdies que varen marcar el segle passat. Conèixer-les, tenir-les presents, ser-ne conscients de les causes i els desencadenants, indagar, llegir, no oblidar, és un imperatiu categòric. La consciència que cal gravar a foc en les generacions successives... I saber que ara mateix s’estan produint barbaritats semblants, tragèdies anàlogues, no massa lluny de les portes d’Europa. Als camps de refugiats de Turquia, al Líban, a Síria, a la Mediterrània. I més lluny encara. Saber-ho i ajudar.

La desestabilització de la democràcia i dels països, la política de l’odi, la inconsciència, no son tolerables. I és responsabilitat dels polítics, però també de tots i cada un -de la societat en el seu conjunt- mantenir viu un esperit de militància per la democràcia i les llibertats, per la humanitat, saber moderar els conflictes, calcular els riscos, entendre les raons dels altres, buscar solucions compatibles i raonables. No hi ha cap altra opció. Si no volem tornar al vertigen de l’autodestrucció...