La variable social

La variable social és fonamental. Segurament és la clau. La que fa guanyar o perdre eleccions i la que determina, per tant, el futur d’un país a curt termini, i ja se sap -o caldria saber-ho- que el llarg termini es compon de la suma dels curts terminis. I que a molt llarg termini -com deia Keynes- tots calbs... La variable social és la que afecta les grans masses de la població, el gruix dels votants. I no té només a veure amb l’increment de prestacions socials -amb l’augment de beneficiaris de la dependència, per exemple-, encara que això és valuós i importantíssim. Va molt més enllà.

A França, la iniciativa d’introduir un nou impost sobre el carburant -per tal de dissuadir-ne el consum i reduir la contaminació- va fer esclatar el moviment dels armilles o jupetins grocs, que va sacsejar fortament societat, i li va amargar la vida a la gran promesa de la política francesa (Macron). Molta gent depèn del vehicle privat per desplaçar-se als llocs de treball, a l’igual que un gran nombre d’autònoms, repartidors, treballadors de manteniment, i així successivament. El cotxe o la furgoneta, en absència d’un sistema eficient de transports públics, són essencials per a un enorme contingent de població, que no pot viure a les ciutats perquè els lloguers son impossibles. I perquè el sistema productiu actual està descentrat i dispers.

Els transports públics estan deixats de la mà de deu, perquè prima la xarxa d’alta velocitat -que connecta els nodes d’alta gamma i gran eficiència- on viatgen funcionaris i professionals (i polítics) d’alt nivell, mentre que les rodalies i els enllaços amb poblacions petites i mitjanes -marginals, prescindibles- resten abandonats. Us sona, això?

La pensada d’introduir les zones de baixes emissions a les ciutats, tan ben intencionada en la lluita contra la contaminació, té un perill evident. I és que marginarà encara més les classes populars, que només disposen de cotxes i furgonetes carregades d’anys i poc eficients, que han pogut aconseguir amb sacrificis. No podran entrar a la ciutat. Sumeu això a la perspectiva del cotxe elèctric a curt termini. La indústria de l’automòbil està en reconversió. Molt bé, cotxes, camions i furgonetes elèctrics, més silenciosos i menys contaminants! Fantàstic. Però té diversos problemes: el preu dels vehicles el primer, que és molt car. Qui hi podrà accedir? Els rics de sempre, clar. Recordem que les classes populars pateixen estrés habitacional, en raó de l’alt preu dels lloguers i de l’habitatge en general. En la teoria econòmica del passat es deia que la despesa familiar en habitatge no havia de passar del 20%. Sembla que la teoria ha quedat àmpliament superada. A més, les rendes d’un ampli espectre social mitjà-baix estan estancades des de fa dècades. La riquesa es concentra en poques mans. La desigualtat, com expliquen els economistes analítics sense prejudicis, és estructural. Hereditària i creixent.

Alguns -fins i tot molt progressistes- sembla que no se n’adonen, però no tothom és professional que circula en bicicleta, amarat de valors postmaterialistes i amb una família no tradicional, monoparental i no binària. Entenguem-nos. La variable social és fonamental. El lloc de treball amenaçat, el futur del treball, el futur dels fills, la seguretat ciutadana, la lacra de la delinqüència, la marginació, la degradació d’entorns, la dificultat d’arribar a fi de mes, el preu creixent de la llum, l’accessibilitat sovint difícil a la sanitat pública especialitzada, les llistes d’espera, les escoles poc dotades, la gestió de la multiculturalitat, el viacrucis administratiu de les prestacions...

La qüestió és que davant la complexitat creixent de la mera vida, alguns sectors socials -als quals se’ls exigeix que posen app’s als seus mòbils!- podrien ser receptius a les grans simplificacions. Això té precedents històrics. I s’ha vist, una mica, amb la reacció contra la vacunació a Europa. No ací, afortunadament. Per una vegada la resposta popular i l’acció del govern i l’administració han estat, a Espanya, admirables. Cal dir-ho. Però no som una illa. Ja no hi ha illes. El que passa enfora acaba tenint una forta repercussió endins. En tots els aspectes.

Els grans beneficiaris d’un sistema desigual i discriminador podrien -ja ho fan- promoure i encoratjar aquesta mena de reaccions anti-sistema, en nom d’una llibertat individual desconsiderada –“jo faig el que em rota”- que, al final, evidentment perjudica les majories i beneficia els llops de la manada... Una paradoxa? Sí, però la història és bàsicament paradoxal.

O les forces que aspiren a conformar majories des d’una perspectiva simplement humana i de racionalitat (d’una esquerra que ha après de les dures lliçons del passat) ausculten i viuen els problemes que afecten, que pateixen la gent normal i corrent d’Orriols, Faitanar, Torrefiel, el Barranquet, les Mil Vivendres, les desenes de perifèries d’Almassora, Alacant, Torrent, Aldaia, Elx, Port de Sagunt, etcètera, o el futur serà molt complicat. La variable social és fonamental.