Del Passatge de Ripalda al Siglo Valenciano

Coneixem el Passatge Ripalda: lliscar en comptes de caminar, consumir un paviment impensable en l’època de l’optimització elonmuskiana, mirar aparadors ja desgastats de tanta mirada rebuda, desfasats. Travessem el carrer de Sant Vicent, ja de gom a gom en advent, cap al carrer de Sant Ferran on entre hostels de luxe i locals de restauració resisteix encara “El asilo del libro”. Més ençà llegim el rètol classicista de “El siglo valenciano” i anhelem una humanitas ciceroniana, una eloqüència equilibrada, una saviesa nostrada. La tipografia primparada del nom del centre de cultura contemporània alerta de la substitució inexorable dels models culturals. El desequilibri. Una tipografia si cau no cau. Tot està a punt de passar. Tot a orri?

Franquegem les portes de vidre del centre de cultura contemporània per a escoltar Rafa Gomar. Al primer pis presenta Passatges acabats, una gran novel·la sobre la vida de Walter Benjamin contada a tres veus: pel mateix Walter, per la seua dona lliure Dora i pel seu amor auràtic Asja Lācis.

Quan per una causa o altra rellegim els llibres de o sobre Benjamin, acabem parlant amb imatges. Rafa Gomar parla dels plecs de la seua novel·la sobre la vida de Benjamin (1892-1940). Però no parlem nosaltres, sinó que les imatges es despleguen i els símbols s’expressen a través nostre. La imatge del plec, el símbol, l’anunci. La vida replegada del mateix Walter no s’arriba a desplegar mai per tots els flancs de Dora i Asja. Ni tan sols el fill aconsegueix que Benjamin es desplegue: sols ho fa a través de l'escriptura. I això, al cap i a la fi, implica sempre replegar-se i doblegar-se davant del deure inconscient de ser tímid. Cal pagar el tribut del replegament per a complir amb un deure neuròtic. La timidesa del tímid és el típic deure inconscient. El plec: la imatge que s'expressa a través d’un escriptor saforenc al flanc dret del “asilo del libro”.

Reprenem l’adversa contesa amb el llenguatge amb què volem representar el món exterior, però perdem i acabem travessats per dins pels mateixos símbols de sempre. Benjamin així ho experimentà, travessat per la matèria immisericorde d’un poema de Baudelaire: 

La Nature est un temple ou de vivants piliers

Laissent parfois sortir de confuses paroles;

L'homme y passe à travers des forêts de symboles

Qui l'observent avec des regards familiers.

Comme de longs échos qui de loin se confondent

Dans une ténébreuse et profonde unité,

Vaste comme la nuit et comme la clarté,

Les parfums, les couleurs et les sons se répondent.

(La Natura és un temple de columnes vivents/ que deixen anar, de vegades, paraules confuses;/ l'home hi camina com per un bosc de símbols que l'observen amb una mirada familiar./ Com llargs ressons que de lluny es confonen/ en una tenebrosa i profunda unitat,/ tan vasta com la nit i com la claredat,/ els sons, els perfums i els colors es responen.)

I, malgrat ser quasi tots vells al centre de cultura contemporània, no parlem del passat, ans el passat es parla a través nostre. Encara com! La imatge difusa del plec pren forma precisa gràcies al símbol dels parells de calcetins de Benjamin, plegats en forma de bola, atapeïts en el calaix de la tauleta de nit a la vora del seu llit infantil. Rafa Gomar no ha utilitzat el símbol del plec ans a l'inrevés: el símbol ha utilitzat hui l'escriptor saforenc així com va utilitzar Benjamin fa més d’un segle. Som utilitzats, titelles dels símbols: siglos valencianos i mesos d'octubre. A través de Baudelaire i Benjamin aprenem que transitem boscos de símbols que se solidifiquen en tipografies classicistes o primparades, en llengües de capital o de poble, en segles o en mesos. Som calcetins usats pels símbols que ens donen forma:

El primer armario que se abrió cuando yo quería fue la cómoda. […] ahí me encontraba con mis calcetines, que descansaban amontonados y enrollados de modo que cada uno de los pares fingía ser una pequeña bolsa. Nada me causaba más placer que ir hundiendo mi mano en su interior […]. Lo que me atraía hacia su hondura era lo que llamaba ‘el contenido’, que mantenía dentro de mi mano en el interior siempre enrollado. Cuando lo agarraba con el puño para confirmar su posesión […], comenzaba ya a desarrollar la segunda parte de aquel juego, que me conducía de inmediato a un descubrimiento emocionante. Ahora desplegaba ‘el contenido’ desde el interior de aquella bolsa. Lo acercaba a mí cada vez más, hasta consumarse la sorpresa: ‘el contenido’ salía de su bolsa, con lo que ambos dejaban de existir. No me cansaba de poner a prueba esa verdad enigmática: que forma y contenido, la envoltura y lo envuelto, son lo mismo. Lo son en forma de una tercera cosa: el calcetín en que ambos se transforman.

(Walter Benjamin: Infancia en Berlín hacia el mil novecientos, en Obras IV, 1, pp. 226-227).