Pensar més enllà

Als mitjans de la dreta -i no sols de la dreta- es diu amb molta “alegria” inconscient, amb una lleugeresa que fa por, que la “solució” al problema de Catalunya seria aplicar un 155 dur i durador, sense pal·liatius, al llarg de dues legislatures o de dues generacions.

Suspendre l’autonomia de Catalunya, dissoldre la Generalitat. Intervenir o tancar TV3. Entrar a sac en el sistema educatiu. Posar punt final a l’escola catalana. Empresonar desenes de dirigents polítics i socials. Fer un gran escarment, de tal manera que per a uns quants anys s’acaben, a Catalunya, les vel·leïtats. Igual que abans s’havia de bombardejar Barcelona cada quaranta anys, o que el 1939 es va fer net, ara s’ha d’aplicar el 155. O coses pitjors.

La llei s’ha d’imposar. L’ordre ha de regnar. Catalunya s’ha d’apartar de la “falsa ruta”. Ha de renunciar. S’ha de fer net, de nou, i acabar amb la “factoria fenícia” organitzada des de Barcelona “frente a España” (como afirmava l’editorial del diari Levante del 7 de maig de 1939, reportat per Francesc de P. Burguera al seu llibre de 1991).

Poc importa que el 80% dels catalans, segons estudis d’opinió fiables, pensen que s’hauria de fer una consulta pactada, un referèndum, sobre les opcions de futur de Catalunya. O que el 47%, o més, es decanten per un estat independent. O que el sentiment català siga majoritari. O que la gran majoria social de Catalunya, manifestada reiteradament, rebutge la imposició, la recentralització, les opcions que estarien darrere d’una solució de força, per la via de l’article 155 de la Constitució, o d’un estat d’excepció.

Quan tants exponents de la dreta espanyola com Casado o Rivera -i alguns lamentables representants de la suposada esquerra, com els anomenats “barons” socialistes tipus García Page (president de Castella-La Manxa), Lambán (Aragó) o l’ex sultana Susana Díaz (Andalusia)- coincideixen a demanar mà dura, que no tremole el pols, que s’aplique un 155 durador... em sembla que no han reflexionat. Ni molt ni poc.

Crec que fou Marx qui digué que un poble que oprimeix a un altre no pot ser lliure. És una gran veritat. Com quedaria la democràcia a Espanya després d’una solució de força a Catalunya?

No hi ha violència ni terrorisme a Catalunya. Només l’expressió majoritària d’una visió diferent. Farta de la prepotència i de la interpretació restrictiva, involucionista i recentralitzadora de la Constitució de 1978 que han vingut fent el PP i un Tribunal Constitucional teledirigit per les forces més conservadores i reaccionàries. Farta -com nosaltres, valencians- d’un establishment polític madrileny, conformat per alts càrrecs i funcionaris dels cossos nacionals, advocats de l’Estat, etc., i poders financers amb seient al palc del Bernabeu, que xifren els seus interessos en la continuïtat d’un statu quo radial i descompensat. I que venen aquesta mercaderia avariada a l’Espanya subvencionada. En nom d’una solidaritat més falsa que un duro sevillà.

Una solució de força contra Catalunya no resoldria cap problema i n’agreujaria tots els que estan avui plantejats. Només crearia un gran malestar, un gran daltabaix, una desfeta de la convivència. I també resistència contra l’opressió, sofriment, rebel·lia...

Però la Democràcia a Espanya n’eixiria molt tocada. Només cal pensar-hi una mica. Pensar més enllà...

Voleu ser còmplices de l’opressió d’un poble que es considera, amb tot el dret, nació? Que elecció rere elecció manifesta la seua voluntat de decidir? Els fets són ben tossuts. Ja es pot criticar i difamar -amb més o menys estil, amb més o menys recursos retòrics o acadèmics- la voluntat dels catalans de ser i d’existir, la decisió de futur. Que si egoisme, que si etnicisme, que si nacionalisme, que si no sé què... Tot més aviat una fal·làcia. Nacionalisme, el de veritat, el que ofega, el que uniformitza, el que ens mata, el veig a VOX i als seus aliats, el PP i Ciudadanos. La democràcia, que és el lliure exercici dels drets cívics, està en un altre lloc. I nosaltres hem d’optar.

Una altra cosa és que a Catalunya s’hagen comès molt errors. Que s’han comès. Perquè no s’ha tingut en compte el context general ni un concepte tan elemental com el de la “correlació de forces”. Avui -en un món tan complex i tan difícil- és un error tirar endavant peti qui peti...

Però una solució de força contra Catalunya seria la fi del règim del 78. Aquesta vegada sí. Un veritable terrabastall que probablement acabaria també amb la nostra Autonomia.

En un país fet de discontinuïtats i de “massa retrocessos”, com deia l’historiador Ramon Carande, l’aposta és molt perillosa. Caldria reflexionar una mica més.

L’any 2019 es presenta molt interessant, potser massa . I ja coneixeu el proverbi xinès (poca broma: 4000 anys d’història i saviesa acumulada), guardeu-vos dels temps massa interessants...