Quinze anys de Polítiques

Fa quinze anys, si volies estudiar Ciències Polítiques, entre Vinaròs i Oriola, te n´havies d´anar, justetament, a Oriola. A la Facultad de Ciencias Sociales y Jurídicas de Orihuela, on s´impartia Ciencias Políticas y Gestión Pública.

La Universidad Cardenal Herrera-CEU va tindre el mèrit d´apostar per oferir esta carrera als del Cap i Casal i el seu Hinterland. Ara pareix que les Ciències Polítiques estiguen de moda (llavors, fins i tot, hi havia dubtes pel que fa al nom de la disciplina i els seus ministres (politologia o politocologia?)), però és més un efecte òptic de la telecràcia imperant que una realitat.

Quan s´instaurà la llicenciatura de Ciències Polítiques i de l´Administració a Alfara, no hi havia una demanda important i sí, per contra, un cert desconeixement per part de l´alumnat. El CEU va fer realitat, en eixos moments, una reivindicació, eternament ajornada, per no ser prioritària, de determinats partits del subsistema polític valencià. Eixa iniciativa va obrir les portes, d´alguna manera, a la necessària implantació de la carrera per part de la Universitat de València, fa ja uns anys.

Els professors es lamentaven de l´africanitat d´un país que havia concedit una importància residual a uns estudis que, en França o Anglaterra, gogen d´una consideració capital. Ací, encara s´interpreta com una mena de segona titulació, cosa que explica les altes tases d´atur i intrusisme professional dels politòlegs.

Recorde que, en la primera classe del curs, un mestre de la vella escola va informar-nos, amb certa retranca, de la fundació fraguista (de Fraga Iribarne) de la primera Facultat de Ciències Polítiques a Espanya, la de la Universidad de Madrid. Hi hagué qui va tòrcer el morro, com contrariat, per prejudicis adolescents. Ara són professors de Polítiques antagònics els qui acaparen la representativitat de la carrera en l´imaginari social.

I és que, a banda dels coneixements que s´adquirixen, Ciències Polítiques és una llicenciatura que, estudiada sense caure en maniqueismes empobridors, contribuïx a obrir perspectives i descartar la compartimentació de la societat, eixe particular estancament de la intel.ligència que suposen les ideologies.

Des d´un convenciment en un horitzó d´objectivitat que permet reconèixer la capacitat i vàlua intel.lectual de Manuel Fraga o Pablo Iglesias, sense passar per cap crisi moral ni sentir tampoc la necessitat de votar als seus partits. Desterrar, de pas, la deshumanització de l´adversari també ajuda a construir una societat millor. Capbussar-se en la polarització d´estos últims dies pot donar rèdits electorals a curt termini, però la factura a pagar és elevada.

Al remat, és el que també s´aprén en Ciències Polítiques i el CEU San Pablo. Per molts anys!