Síndrome de fatiga democràtica

El baròmetre de Transparència Internacional de 2017 analitza la corrupció en el món i mostra clarament que els partits polítics són percebuts pels ciutadans com a organitzacions corruptes. Al nostre país, la proliferació d'escàndols i processos judicials per corrupció que afecten polítics i partits ha incidit en la devallada d'aquell optimisme democràtic de finals del franquisme i la transició. Alguns politòlegs han anomenat al desencís actual síndrome de fatiga democràtica. En aquest context han pres força en l'última dècada dues tendències: el populisme i la tecnocràcia. Els arguments tecnòcrates s'inspiren en el pensament post-polític sorgit en els anys noranta, al qual també podríem anomenar postdemocràtic. La seua ideologia és gerencial, el govern és gestió de problemes. Poc importen els vots, les eleccions o les mesures impopulars. La tecnocràcia no només ha ocupat governs a Itàlia, Grècia o Xina, i ha orientat polítiques neoliberals i neoconservadores; també domina àmbits molt influents d'organismes internacionals gens democràtics com el Banc Central Europeu, el Banc Mundial o el Fons Monetari Internacional.

D'altra banda, els moviments populistes han cobrat força davant la fractura entre les elits i la ciutadania. La mobilitzacions ciutadanes i de col·lectius socials expressen el neguit. Aquest neguit es materialitza en les dones, els pensionistes, els joves, els col·lectius LGTB, els treballadors precaris, pels drets civils, el benestar i contra la injustícia que representa l'acumulació de riquesa en poques mans, el creixement de les desigualtats i la precarietat. La consigna “no ens representen” és expressió de la síndrome de fatiga democràtica. No valen ni els partits corruptes ni les solucions tecnocràtiques: la democràcia ha estat segrestada i cal recrear-la. El moviment dels indignats de maig o els ocupes de l'espai públic a la plaça de l'Ajuntament de València o Wall Street demanen un nou concepte de democràcia, capaç de resoldre aquella ironia de Karl Marx: “Als oprimits se'ls permet cada pocs anys decidir què representants de la classe opressora van a representar-los i reprimir-al Parlament. ”

La Síndrome de Fatiga Democràtica té el seu origen en una forma de reduccionisme, que consisteix a assimilar democràcia parlamentària i representació electoral. Un país es torna democràtic si celebra eleccions, utilitza urnes i paperetes, campanyes i coalicions, llistes de candidats, col·legis electorals al voltant de la icona sagrada: els partits polítics. El decàleg de la democràcia és com un kit d'IKEA amb instruccions per muntar eleccions lliures. Però si passa que el principal actor -els partits- és percebut com a organització corrupta, llavors tenim un problema.

Explica Bernard Manin en Els principis del govern representatiu que en l'origen de la democràcia moderna, les revolucions americana i francesa van instituir la idea de govern representatiu assumint que els representants elegits eren ciutadans distingits social, moral i intel·lectualment. Des de Montesquieu, la democràcia és traspàs del poder sobirà a la ciutadania, del monarca i l'aristocràcia al poble. No obstant això, les revolucions francesa i nord-americana no van desallotjar l'aristocràcia per reemplaçar-la per la democràcia, sinó que l'aristocràcia hereditària va ser reemplaçada per l'aristocràcia electiva. Déu, sang i terra es van substituir per partits i eleccions.

La síndrome de fatiga democràtica és conseqüència de la sacralització acrítica del sistema electoral com a panacea. La realitat demostra que avui defrauda expectatives i fomenta la corrupció. Quan James Fishkin va plantejar fa uns anys la idea de democràcia deliberativa, concedint als ciutadans no sol vot, sinó també opinió, debat amb experts i representants polítics, influència en les decisions polítiques des de la societat civil, les elits polítiques van reaccionar amb hostilitat. Avui aquesta deliberació està principalment en els media, i dóna senyals de voler créixer al nostre país. Experiències concretes en alguns països i les protestes cada vegada més grans de col·lectius socials organitzats al marge de partits i sindicats indiquen que hi ha un camí obert, en el qual la consulta, el referèndum i la deliberació, poden servir de bàlsam pal·liatiu al desprestigi de la democràcia de les urnes. El vot és necessari, però la democràcia necessita quelcom més: intervenció de la societat civil en les grans decisions polítiques.