Terra promesa

Jahvè és una transliteració de la paraula hebrea יהוה, continguda en els textos bíblics per a referir-se al déu d'Israel i Judà en l’Antic Testament. Així doncs, Jahvè era una divinitat nacional. Els orígens del seu culte es remunten almenys a la primera edat del ferro, i probablement al final de l'edat del bronze, és a dir, coincideixen amb el període de difusió de l’escriptura al Pròxim Orient. Els inicis del culte a Jahvè concomiten, per tant, amb els orígens de la Història escrita. En els textos bíblics més antics ja se li atorguen atributs de les deïtats protectores: dona fruit a la terra pròpia i condueix l'exèrcit celestial sobre l’enemiga. 

Mircea Eliade va afegir-hi un tercer atribut en “Dissort i Història”, tercer capítol de l'obra El mite de l'etern retorn: Jahvè dona sentit a les desgràcies que envolten recurrentment al poble d'Israel. Les dissorts històriques estan previstes per Jahvè per a orientar al seu poble envers el seu destí. Així la Història esdevé teofania. Sequeres, plagues o infertilitats adquireixen sentit de la mà de Jahvè. Una mà ferma que no sols castiga l’esgarriament, sinó que guia també durant els períodes d’èxode a Babilònia o Egipte amb l'anhel de tornar al seu clos particular, a la terra promesa.

Ara cal recordar l'herència d'aquell primer homínid abominable que, segons el Discurs sobre l’origen i els fonaments de la desigualtat entre els homes de Rousseau, posava un clos i una porta al camp pronunciant: este tros de terra és meu. La força de Jahvè sostenia la supervivència de la fe del poble d'Israel durant els períodes de prova i èxode, prometent-li el retorn al sedentarisme en la seua terra.

Estos relats mítics són ben vius a Israel. No són folklore. Sols una minoria els entén de manera folklòrica. El 64% dels israelians creu que no hi ha innocents a Gaza segons una enquesta de maig. Este percentatge augmenta significativament entre els israelians jueus, aquells que creuen fermament que habiten un tros de terra promesa, però encara no tota la terra promesa. Jahvè així esdevé el déu que promet el descans sedentari en la terra pròpia i la fi dels èxodes. L'èxit de la promesa de Jahvè s'entén perquè, recordem, el nomadisme és massa dur. 

El 64% dels israelians creu que no hi ha innocents a Gaza segons una enquesta de maig

Eixos relats mítics de l'Antic Testament i no El diari d'Anne Frank, escrit mentre l'autora s'amagava amb la seua família i quatre amics, durant l'ocupació nazi d'Amsterdam a la Segona Guerra Mundial, són els que expliquen les creences majoritàries a Israel. La majoria no identifica o compara als palestins amb els jueus exterminats pel nazisme, no.

Si el poble elegit ha patit tants èxodes forçosos i ara ha aconseguit habitar la terra promesa, per què no poden ara traslladar forçosament una població palestina no elegida? Pel dret internacional? Mandangues! Les promeses concretes de Jahvè estan per damunt de les convencions i de les prohibicions del dret internacional. Sembla que els codis de la promesa divina i del respecte als drets humans són incompatibles. Sembla malauradament que pensem de manera distinta i que no hi ha persuasió racional o comunicació possible. Sembla dissortadament que s'imposa la força com a únic mecanisme de decisió possible.

Al cap i a la fi, el pensament mític està tan arrelat que les oposicions amb què estructurem la forma de veure el món semblen definitives. Com seria un món sense oposicions estructurals? Seria una nova terra promesa? Seria la terra de la ciència?