Alfredo Romero, propietari d’El Ventorro: un testimoni clau que va veure el seu negoci atrapat pel dinarot de Mazón

Alfredo Romero, propietari del restaurant El Ventorro de València, declara divendres com a testimoni en el Jutjat d’Instrucció número 3 de Catarroja que investiga les 229 morts de la dana com a homicidis imprudents per negligència. El conegut restaurador haurà d’explicar amb obligació de dir la veritat tot el que la magistrada, la fiscalia i les parts li pregunten sobre el dinar que van tindre en el seu local el 29 d’octubre de 2024 el president de la Generalitat, Carlos Mazón, i la periodista Maribel Vilaplana entre les 15.00 i pretesament les 18.45.

Segons la interlocutòria emesa per la jutgessa per a sol·licitar la testifical de Romero, “atesa la testifical de Maribel Vilaplana, que va manifestar que l’amo del restaurant El Ventorro és l’única persona que entrava i eixia a la sala on estaven la testimoni i el Sr. Mazón, i que fins i tot durant un període en què el Sr. Mazón signava uns papers que se li havien entregat per l’amo del restaurant, aquest va estar a l’espera que li’ls tornara, atesa la possibilitat que aquesta persona poguera haver escoltat alguna conversa del Sr. Mazón amb la Sra. Pradas, escau esbrinar les dades d’identitat de l’amo del restaurant El Ventorro i citar-lo com a testimoni”. En aquest sentit, el restaurador és una persona clau per a esbrinar l’interés o el desinterés del president de la Generalitat en la gestió de la dana.

Un altre punt important que podria aclarir el gerent d’El Ventorro és l’hora d’eixida del restaurant de la periodista i el president de la Generalitat. Si van eixir junts, van eixir separats i si algun dels dos s’hauria quedat a allargar la sobretaula. En l’última versió donada per Mazón i Vilaplana, tots dos haurien eixit junts del restaurant per a anar en direcció al pàrquing Pau-Glorieta, on haurien estat un temps indeterminat. Fa poc, i després del lliurament per part de l’aparcament de documentació sobre l’ús d’aquell dia, la periodista hauria tret el seu vehicle a les 19.47.

També pot ser important la declaració d’Alfredo Romero per a saber quan va renunciar Mazón als escortes. La cosa habitual quan un president de la Generalitat està en un restaurant és que l’equip de seguretat inspeccione prèviament l’edifici i després es quede dins per a controlar millor la situació. No seria estrany que el gerent del local haguera tingut coneixement de l’eixida dels policies del restaurant.

Pel seu interés informatiu i per a entendre millor la importància del restaurant a la ciutat de València i en la seua vida política, es reprodueix un fragment de Les hores del caos. Crònica d’una tragèdia, llibre sobre la catàstrofe de la dana editat el 2024 en castellà per l’editorial Península i per Bromera en valencià. El Ventorro ja s’ha convertit en un lloc emblemàtic on es continuen celebrant dinars privats i s’han celebrat fins i tot manifestacions contra Mazón.

Fragment de Les hores del caos. Crònica d’una tragèdia (Península, 2025)

“Alfredo Romero és el propietari i maître del restaurant El Ventorro, una històrica i mítica casa de menjars que va obrir eln 1967, situada al carrer de Bonaire de València, una via perpendicular a la de la Pau. El Ventorro es va popularitzar fa dècades gràcies a l’impuls que li va donar l’obertura de dos establiments d’El Corte Inglés en el centre de la capital valenciana. Els caps de secció, càrrecs intermedis i la gerència dels grans magatzems que va fundar Isidoro Álvarez tenien prop del seu lloc de treball un restaurant que els garantia poder dinar cada dia un plat calent. Bones llentilles, fesols de verdina a la cassola amb perdiu o cua de bou. En els anys huitanta i noranta, la major part dels treballadors que havien prosperat i se sumaven al projecte de moda d’Espanya encara agraïen poder dinar com a ca les seues mares.

Alfredo ha sigut sempre fidel a aquesta filosofia que li van inculcar els seus avis, fundadors de la casa de menjars, i continua oferint una gamma de mitja dotzena de plats, als quals afig carn de primera qualitat o peix del dia. Amb l’arribada del segle XXI, la clientela d’El Ventorro va anar canviant. La seua ubicació, pròxima a la que va ser la city financera de València i al costat del centre de poder polític –a menys de deu minuts a peu estan les Corts Valencianes i el Palau de la Generalitat–, va omplir el restaurant de banquers, empresaris i polítics. Aquest tipus de comensal, que demana bona cuina i a qui no preocupa el preu, vol sobretot discreció. I de privacitat, la casa d’Alfredo n’ofereix molta. Uns quants reservats molt discrets converteixen El Ventorro en un bon lloc per a reunions secretes, conclaves polítics i trobades inconfessables. Però aquesta cerca de privacitat, amb els anys, es va convertir en cerca d’estatus: qui no anava a El Ventorro no era ningú a València.

No estava connectat. En els anys del boom immobiliari, els banquers van passar a ser habituals: les casernes generals de Bancaixa, la Caixa d’Estalvis del Mediterrani (CAM), el Banc de València, el Banc Bilbao Biscaia Argentaria (BBVA) o Santander se situaven en un radi de poc menys de 300 metres i a cinc minuts del restaurant d’Alfredo. Als financers se sumaven els constructors i promotors que van amassar centenars de milions d’euros fins a l’esclat de la bambolla de la rajola i financera el 2008.

Aquell poder empresarial es mesclava amb el polític i periodístic de la ciutat i de la Comunitat Valenciana. Negocis, pactes, exclusives, campanyes mediàtiques o barates urbanístiques. Tot això cuit al voltant d’un bon plat de llentilles i una o més botelles de vi negre. La crisi econòmica del 2008 va buidar el centre de València d’immobiliàries, promotores i constructores i va fer desaparéixer el sistema financer valencià, amb la fusió, gràcies a l’Estat espanyol, de les tres joies de la corona valenciana amb entitats alienes a la idiosincràsia de la ciutat: dues de catalanes i una de madrilenya. En els tres casos, Bancaixa, la CAM i el Banc de València van ser absorbits amb ajudes públiques importants i van desaparéixer.

Però El Ventorro va continuar funcionant de manera raonable i va mantindre el seu esperit i els seus preus. La ciutat continuava necessitant un lloc per a conclaves discrets. Els polítics i els periodistes continuaven acudint-hi, però el tipus d’empresari havia canviat. Als conspiradors de torn s’afegien ara els administradors concursals que van polir molts empresaris, despatxos d’advocats i empreses de serveis, que havien substituït els grans patrons de la rajola.

La recuperació econòmica i la victòria de l’esquerra a la Comunitat Valenciana el 2015 també van significar una fita per a El Ventorro. Mantenien la bona clientela i, a més, sumaven comensals vinculats al nou Govern valencià. Conta Fernando González González, ‘Gonzo’, el periodista gallec que ha dirigit la segona etapa de Salvados, que ell només ha estat una vegada en El Ventorro, convidat per una líder de l’esquerra alternativa valenciana. «Em va dir que era un lloc discret, però no estàvem ni deu minuts en la taula i ja s’havien parat a saludar-nos càrrecs polítics del PP, el PSOE, coneguts empresaris i directors de mitjans de comunicació», explica. En el restaurant d’Alfredo, a més dels reservats en els tres pisos d’altura que té, a part de la planta baixa, disposa en el primer pis d’unes taules on tot aquell que puja o baixa pot veure i ser vist. És la part de l’edifici més similar a un restaurant obert al públic. Més que discreció, el que volia mostrar aquella política valenciana era poder.

'Alerta, elits de la ciutat, ací estic jo esmorzant amb un tòtem de la informació espanyola': El Ventorro com a escenari dels equilibris de poder dels nous temps. La victòria de la dreta i de l’extrema dreta el 2023 tampoc va afectar el dia a dia del restaurant. Encara més, es va convertir en un dels llocs favorits del president de la Generalitat i de la seua mà dreta en el PP valencià, Juan Francisco Pérez Llorca. Pérez Llorca és de Finestrat i Mazón d’Alacant capital, així que per a les reunions més compromeses i per a dir a la ciutat de València «ací estem nosaltres», els dos polítics van fer d’El Ventorro una extensió dels seus despatxos. Mazón, ja com a president de la Generalitat, necessitava un lloc discret on menjar amb altres persones sense ser vist. En el cas del cap del Consell, el restaurant li permetia entrar i eixir per una porta alternativa sense haver de passar pel primer pis, on qualsevol podria veure’l.

En tan bons clients per a El Ventorro es van convertir els nouvinguts alacantins que els conservadors van obrir un compte a nom del partit. Els dinars inconfessables, com el de Mazón i la periodista Maribel Vilaplana, es paguen a càrrec del PP, així s’estalvien donar explicacions als interventors de la Generalitat en cas que salte algun escàndol. Una factura d’aquest restaurant amb un preu excessiu podria haver sigut una bona munició per a l’oposició, que hauria pogut denunciar conductes inapropiades dels nous inquilins del Palau de la Generalitat. En el cas del dinar entre la periodista i el president, el cost del dinar va ser de 170 euros, quantitat que no ha pogut ser confirmada perquè el president de la Generalitat i del PP mai ha mostrat la factura.

El Ventorro és una casa de menjars molt especial. Té cinc reservats: un en la primera planta; tres en la segona, on també hi ha un bany, i un de més gran en la tercera, tancat habitualment, però que obri quan hi ha molta clientela o reunions més nombroses. És el típic establiment de tovallons de tela molt nets, de copes clàssiques i un servei molt personalitzat. Malgrat el que s’ha dit i s’ha escrit, en el restaurant d’Alfredo Romero no hi ha habitacions, ni llits ni sofàs. Només taules i cadires, això sí, en unes estances àmplies on es pot conversar amb tranquil·litat i on els comensals disposen de prou espai per a poder estomacar-se. L’edifici del costat del restaurant és del mateix propietari, però el que ofereix són apartaments turístics, tan de moda amb l’arribada massiva de visitants a les ciutats. La major part del temps, Alfredo els té plens. I l’accés és independent del restaurant“.