Carme Valls, endocrinòloga experta: “Els estereotips de gènere han fet mal a una ciència objectiva”

El patriarcat ens costa salut. Física i mental. Sobre aquest principi treballa la doctora Carme Valls, endocrinòloga experta que des dels anys noranta treballa per una medicina que tinga en compte les dones; des de la seua inclusió en els estudis i assajos clínics fins a l’atenció primària, porta d’entrada de les persones al sistema públic de salut. Nascuda a Barcelona, on desenvolupa la seua tasca mèdica i investigadora, ha recollit els seus estudis en nombrosos llibres i ha sigut guardonada amb la medalla de la Universitat a València. Durant la legislatura passada, amb la socialista Carmen Montón al capdavant de la Conselleria de Sanitat Universal i Salut Pública, va participar en un grup d’experts encarregat d’analitzar l’impacte de les polítiques públiques en la salut. Dilluns publica Mujeres invisibles para la medicina, editat per Capitán Swing, un recorregut per aquelles mancances investigadores.

Valls aborda en els seus llibres la condició de dona des d’una doble perspectiva: d’una banda, la diferència sexual, entesa com l’entorn hormonal i genètic que diferencia els dos sexes –cos XY o cos XX– i interfereix en els diagnòstics; i incorpora les diferències de gènere, entenent per això els rols associats –i imposats– a les dones i que condicionen des de la seua salut mental fins als tipus de faena. “La invisibilitat no és només que et vegen si tens un infart o no, que és un tema biològic. Cal estudiar com impacten els diferents aspectes de la faena. L’estrés de la doble jornada –faena remunerada i faena de criança i atencions, la de casa– pot repercutir sobre el cor si genera més hipertensió. Són aspectes socials que cal resoldre d’una altra manera. També la invisibilitat dels seus propis desitjos, la maternitat, la menopausa”, expressa l’autora.

La salut mental és un camp prioritari per a l’endocrinòloga i per això li dedica la primera part del llibre. Des de Freud fins als nostres dies, part de la medicina s’obstina a fer creure a les dones que el problema el tenen elles i només està al seu cap. “En el terreny de la salut mental, en què les relacions de poder i les normes de la societat, dominada pel poder masculí, són molt més distorsionadores, la invisibilitat de les dones i dels seus factors de risc s’ha convertit en la norma. Qualsevol de les seues manifestacions es considera ‘histèrica’ abans de ser explorada o analitzada. Fa trenta anys, qualsevol simptomatologia poc precisa, com el cansament o el malestar, era diagnosticada com a ‘neurastènia’, i actualment el diagnòstic més freqüent és el de depressió o el d’ansietat”, diu el llibre. Els estereotips són “una agressió constant i ha permés una ‘no ciència’. Tot el que li passa a la dona és ansietat o depressió”, expressa Valls. A això s’afig “la mirada dependent dels altres”, una pressió constant sobre el cos i la vida de les dones, sobre el que s’espera d’elles. “Hem de ser perfectes”, en fons i forma, afirma Valls, i assenyala per exemple l’augment de cirurgies estètiques o de trastorns alimentaris. El cànon ens el marquen “unes imatges masculines”. “En una societat patriarcal, la salut mental de la dona sempre està agredida. [A una dona] no se li reconeix el que fa i, quan es reconeix, això és inferior al que fa home. Sempre tens una càrrega de minusvalidesa social i això genera un problema de salut mental”, indica la doctora.

Com tot, la qüestió de classe se suma a la de gènere. “A més pobresa, menys recursos de fuita: fer el menjar, llavar, cuidar... La pobresa dificulta la possibilitat de tindre ajuda. En un estatus socioeconòmic alt la qüestió de gènere repercuteix en la falta de reconeixement”, que també afecta les expectatives, les frustracions i la salut mental. Solucionar-ho requereix un canvi profund: canviar la faena i les seues condicions i el repartiment de la càrrega de la llar i les atencions.

L’autora es pregunta qui marca el seny i la bogeria, allò que és normal i allò que no ho és. La figura de la boja, de la histèrica, amb el seu estigma i tot el que l’envolta, és una cosa que es fabrica. “M’ha ajudat molt Foucault a pensar qui és normal i qui no. Abans hi havia dones boges, perquè no volien continuar amb el marit, ara hem pogut normalitzar el divorci. Però diem que una dona que se n’isca de la norma està malament del cap i és un estigma totalment acientífic. Qui no s’ha sentit una mica trista, desanimada... I un dia et diuen que ets depressiva i acceptes l’antidepressiu ràpidament. Tenim un 16% de dones que prenen antidepressius. Hem d’acceptar les tristors, saber superar-les”, anima la doctora, que conclou que “els estereotips de gènere han fet mal a una ciència objectiva”. Això es reflecteix en la sobremedicalització femenina que documenta en el llibre: un 85% dels psicofàrmacs –antidepressius i ansiolítics– es venen a dones, davant d’un 15% que es venen als homes en les farmàcies.

La relació de les dones amb el seu cos és un altre dels puntals de l’obra de Valls. “La primera de les agressions a la salut mental de les dones ha sigut precisament separar i dividir el seu cos i la seua ment (...) Aquests cossos fragmentats fan impossible a vegades l’elaboració d’històries clíniques mèdiques que expressen els seus símptomes en forma de relat. Els símptomes del malestar, el dolor i la fatiga poden expressar molts conflictes i manifestar-se amb contractures diverses i dolors erràtics que aparentment no tenen explicació (...) El cos es configura com la intersecció entre l’espai interior i exterior; és la intersecció d’allò físic, allò simbòlic, allò material i els condicionants externs”, indica l’autora.

La forma més visible d’aquesta divisió es veu en la menstruació i en la seua supressió a través dels anticonceptius hormonals, una mena de fórmula màgica en les consultes de ginecologia o de planificació familiar per a joves i adolescents amb malalties diverses. Sense menysprear el paper clau de l’anomenada píndola per als drets reproductius, en els últims anys han suposat “una altra manera de medicalitzar el cos de la dona. No s’ajuda a resoldre el problema, en general quan hi ha trastorns menstruals és que passa alguna cosa i s’ha d’estudiar per què passa”.

A qualsevol trastorn menstrual, explica l’autora, la solució que acostuma a donar la ginecologia és per a “abolir” la menstruació; no tens aquests canvis corporals, pares el símptoma, però no canvies la relació amb el teu cos, que tornarà quan se’n vagen els anticonceptius hormonals. “La menstruació alterada sempre ens indica si hi ha una alteració en el teu cos; si et falta ferro, la tiroide, l’estrés... la menstruació serveix per a estudiar i ha sigut molt de tabú per a la medicina”, expressa Valls, que considera que hauria de ser una pregunta clau en les consultes. A això se sumen “grans desigualtats segons l’educació i l’estat socioeconòmic. Hi ha pobresa i desigualtat menstrual en el món”, afirma l’autora. Aquesta falta d’estudi de “ciència de la diferència”, d’anàlisi de la menstruació “repercuteix en un mal diagnòstic”.

Malgrat la discriminació històrica, que l’autora situa en Aristòtil –“són tan inferiors que ni tan sols són capaces de reproduir l’espècie, els que engendren els fills són els homes (…) són mers atuells buits del recipient del semen creador”– i els pares de l’Església, així com en l’acumulació primitiva i la propietat, s’han donat avanços en la investigació. Des dels 90 s’han inclòs dones –en una proporció del 38%– en els estudis sobre cardiopaties i salut cardiovascular. Tot i així, “hi ha una bretxa entre la investigació i la consulta. Aquests avanços s’han publicat en revistes d’investigació, però la docència no ha entroncat encara en les seues bases; no hi ha obligació de tindre perspectiva de gènere” en la carrera mèdica. Malgrat això, la doctora insisteix que els metges tenen possibilitat de formar-se i el deure d’incloure aquesta perspectiva en les seues consultes, encara que reclama més recursos per a la sanitat pública. “El paper del metge de capçalera o de família, que hauria de diagnosticar què hi ha davall de tot aquest malestar, queda limitat per la falta de temps i de recursos d’atenció, per la qual cosa amb l’abús de la derivació a l’especialista contribueix a la fragmentació del cos femení”, indica en Mujeres invisibles para la medicina.

Amb el llibre, aparentment pessimista, l’autora convida els metges a especialitzar-se, però especialment les dones a empoderar-se, a agafar les regnes de la seua vida. “Acabe dient a les dones que intenten un renaixement personal i subjectiu, perquè la vida és dura. Es pot recuperar el desig, es pot renàixer i es pot plantejar una actitud en positiu”. “Ara no ens poden dir què hem de ser i què hem de sentir”. Virginia Woolf plantejava que totes les dones havien de tindre una habitació pròpia; la doctora Valls acaba les seues consultes receptant “una hora pròpia”.