Col·lectius cristians censuren al cardenal Cañizares per suggerir que Cotino va ser un “màrtir de la fe” i critiquen que “menysprea l'acció de la justícia”

L'arquebisbe de València, el cardenal Antonio Cañizares, en la seua carta setmanal publicada en el número 1.561 de la revista diocesana Paraula el passat 19 d'abril es referia a la mort de l'exconseller valencià i exdirector general de la Policia amb Aznar, Juan Cotino. El prelat assegurava que l'exconseller popular, imputat en diverses causes judicials, va morir com “un màrtir de la fe” sent “víctima de la persecució desencadenada contra la seua persona per ser, en el fons, un home d'Església, una víctima d'aqueix món tan viscós de trames polítiques tan fosques i injustes, ordit a València”.

Per al Grup Cristià del Dissabte, que agrupa col·lectius cristians de base d'orientació progressista, l'escrit de Cañizares “menysprea l'acció de la justícia” i “mostra una visió de la misericòrdia de Déu que inquieta bona part dels cristians”. En la seua opinió, el gran afecte personal del cardenal per Cotino “ha sobrepassat la prudència pastoral”, ja que consideren que de les seues paraules “es pot deduir una falsa imatge de Déu i del que significa ser veritablement cristià”.

“Pobre favor es fa a la convivència cívica i a l'estat de dret en suposar que Déu (amb la mort de Juan Cotino) l'ha deslliurat d'una presumpta condemna per una cosa injusta que es pretenia contra ell, lliurant-ho de la presó i de ser processat”, sostenen des d'aquest col·lectiu, ja que “es llança una ombra infundada sobre l'acusació dels jutges en assumptes que estan sub iudice”. En aquest sentit comenten: “Contraposar la justícia civil o penal amb la justícia divina és un despropòsit que cap consciència cristiana pot admetre”.

A més, sostenen que no fa cap servei a l'Església reconéixer com a “màrtir de fe al màxim responsable” de l'organització de la visita del Papa Benet XVI a València amb motiu de la V Trobada Mundial de les Famílies “una vegada provat que va haver-hi lucre indegut a terceres persones”. I haver inculpat, com va fer Cotino “en defensa pròpia”, al llavors arquebisbe de València (Agustín García Gasco) i a un cardenal (López Trujillo) ja morts les responsabilitats penals “no és un signe de martiri si no una vulgar estratègia de defensa”.

Per a aquest col·lectiu, les paraules de Cañizares que situen Cotino com a “víctima” de trames polítiques suposa que les “trames viscoses cauen només d'una part de l'arc polític”, lliurant “de tota sospita a qui ha exercit tots els càrrecs imaginables en la vida política local i nacional”, la qual cosa “excedeix tota racionalitat alhora que desqualifica l'activitat política”. D'aqueixes “trames viscoses”, insisteixen, “no es van lliurar les víctimes del mortal accident del metro de València, quan hagueren de triar entre buscar la veritat dels fets o gaudir del favor que els oferia el difunt, segons testimoniatge de les famílies afectades”.

Finalment, com a cristians se senten “obligats” a demanar perdó als jutges que, “en paraules del Papa Francesc, 'no toleren les pressions, ni els rumors ni els linxaments' (28 d'abril en l'homilia de Santa Marta); a les víctimes de l'accident mortal del metro de València, ”que es van sentir abandonades per les autoritats polítiques del moment, entre les quals es trobava el difunt“; a les persones i institucions que van col·laborar desinteressadament en la visita del Papa a València i a la classe política ”que, amb el seu treball honest, va desenvolupar la versió suprema de la solidaritat“.