La ‘cultura emocional’ que deixa la pandèmia: “Estem en el centre d’una era del trauma”

“Els homes tenen por fins i tot de l’aire que respiren. Tenen por dels difunts, dels vius i d’ells mateixos (...) van com a cecs desesperats que xoquen a cada pas amb les seues contradiccions”. Al març de 2020 el món hiperglobalitzat va assistir amb perplexitat a un fenomen desconegut per als seus habitants: un confinament domiciliari per a fer front a una amenaça invisible, un virus de transmissió respiratòria. Les carreteres per les quals diàriament transitaven milers de peus i vehicles van quedar de sobte desertes, sense més sotragueig que el dels anomenats treballadors essencials o el de les persones que anaven pels seus queviures.

El fenomen, no obstant això, no era tan nou. La cita inicial pertany al Diari de l’any de la pesta, escrit el 1722 pel periodista anglés Daniel Defoe. L’escriptor novel·lava l’epidèmia de pesta que va assotar Londres el 1664 i que va durar dos anys, i que va donar peu als comportaments més humanitaris i als més cruels. La literatura, i més endavant la premsa escrita, han sigut testimoniatge de les grans plagues que han assotat el món i de les emocions humanes que aquestes han despertat. En l’evidència científica i en el llegat literari es recolza Enric Novella, psiquiatre i professor en el departament d’Història de la Medicina de la Universitat de València, per explicar el que denomina “cultura de les pandèmies”, un patró de comportament en les societats –en aquest cas, les occidentals– fruit del seu llegat històric. “La història de les epidèmies i la literatura ens mostren que aquestes reaccions tenen especificitat cultural”, apunta.

En la memòria col·lectiva destaca l’impacte de dues grans epidèmies: la pesta bubònica del segle XIV i la grip espanyola del 1918. Encara que les diferències temporals són abismals, Novella recorda el llegat històric de la pesta del segle XIV. Va afectar, explica, les experiències religioses, amb el sorgiment de sectes que van impugnar la doctrina religiosa hegemònica; va provocar un canvi cultural en la relació amb la mort, amb l’aparició de l’atmosfera ombrívola i apocalíptica reflectida en la iconografia medieval; va estigmatitzar grups ètics com els gitanos i els jueus, que van ser acusats de portar la malaltia i traslladats en massa als països de l’est d’Europa i, en gran manera, va contribuir a la fi del sistema feudal. La letalitat de l’epidèmia va reduir dràsticament la mà d’obra llauradora, va alterar les dinàmiques socials imperants fins al moment i va donar lloc a noves estructures que culminarien amb l’abolició del vassallatge. Desigualtat, malaltia i por van ser al·licient per a les revolucions camperoles que acabarien amb el model socioeconòmic. Aquesta epidèmia va establir els precedents per a la implantació de les quarantenes en les localitats afectades pels brots, però també en el comerç naval: els grans vaixells havien de mantindre uns dies d’aïllament en els ports comercials, primerament en els italians; després en la resta de les corones europees.

El docent considera que l’episodi més similar a l’actual és el de la grip espanyola del 1918. L’última gran epidèmia que va assotar Occident es va cobrar en dos anys la vida d’uns 40 milions de persones i va trobar en els mitjans de comunicació espai diari, amb l’impacte consegüent en la moral social. Després de la Primera Guerra Mundial, la premsa comença a comptar per degoteig els morts i la segona onada, la més letal, es va produir en un clima social d’especial tensió. Aquesta crisi sanitària, sumada a la bèl·lica, va contribuir a reforçar “la consciència de la salut com a repte global”, que va derivar en la creació de l’Organització Mundial de la Salut cinc anys més tard. La Covid, reflexiona el psiquiatre, podria portar a un replantejament de l’atenció a les persones majors, de la salut mental, a com gestionar l’“excedent de soledat” i a una nova cultura del contacte físic.

El patró històric de resposta davant l’amenaça infecciosa ha sigut similar al d’un dol o una catàstrofe. Novella, servint-se de Defoe, compara la por amb la propagació d’un gran incendi: quan s’encén resulta devastador. Primerament, recorda, es van donar conductes de negació, que van derivar en un pànic acusat quan l’acceptació va ser un imperatiu. Després d’això va arribar la inseguretat i la incertesa, fins i tot van calar uns certs discursos de castic per la hybris humana, relacionant la pandèmia amb la sobreexplotació dels ecosistemes, dels animals i del planeta. En paral·lel va arribar la polarització entre conductes heroiques i conductes covardes; conductes valorades i els retrets. Finalment, comencen a aparéixer les seqüeles.

En una translació pràctica, no necessàriament lineal, les tendències que apunta Novella recorden la negativa a adoptar restriccions sanitàries, el confinament domiciliari, la negació del risc, la successió de bromes i mems respecte del “virus xinés”, la desconfiança cap a les institucions, el saqueig dels supermercats, els comportaments d’hipervigilància des dels balcons, els aplaudiments al personal sanitari i els esbroncs als que gosaven passejar les seues mascotes. De les seqüeles, els experts en salut mental, des d’acadèmics a personal en primera línia, fa mesos que alerten: des d’ansietat i depressió fins a psicosi i una descompensació d’altres trastorns, que faran necessària una forta intervenció dels especialistes en la psique humana.

La societat del trauma

Però més enllà dels problemes que concerneixen l’individu, els experts apunten com pot afectar les societats basades en democràcies liberals, l’empremta en la consciència col·lectiva. Si la pesta negra del segle XIV va tindre com a última conseqüència la caiguda del règim feudal, la grip del 1918 va contribuir a afermar els sistemes de salut públics, cal preguntar-se quines conseqüències tindrà la Covid per a les democràcies liberals. La pandèmia, expressa Novella, “arriba en un moment de paranoia per la seguretat i la pèrdua de contacte amb la mort”, en una societat en què la incertesa, la desconfiança cap a les institucions i les emergències són una constant.

Alguns filòsofs extravagants com Slavoj Zizek i Byung-Chul Han van escriure durant els primers mesos de confinament sengles obres i articles en què apuntaven que la pandèmia podria suposar un buit en el capitalisme global i un avanç cap al “comunisme del desastre”. El doctor no es mostra tan confiat, però planteja si, darrere de la seguretat biològica, es poden renunciar a uns certs drets o sacrificar part de la sobirania en què rauen les societats liberals a la recerca de més sensació de seguretat.

De la mateixa manera que l’anomenada guerra contra el terrorisme arran dels atemptats de l’11S ha deixat dues dècades d’hipervigilància, controls i va canviar pràctiques tan banals com la de ficar un xampú en una maleta de viatge, les mesures per a afrontar la ‘guerra’ contra la pandèmia –amb un discurs bèl·lic similar– poden deixar altres empremtes quotidianes, com els anomenats passaports biològics, els controls d’aforament, una disminució del trànsit de persones o l’obligatorietat d’ús de màscara si se supera una incidència determinada, reflexiona el psiquiatre.

Els autors vaticinen que el coronavirus deixarà una empremta de “fragilitat permanent” o “terror durador”, i creixerà el que Novella anomena “societat del trauma”. “Ens trobem en una societat molt psicologitzada”, apunta, i subratlla: “Tot el malestar i el fracàs s’ha psicologitzat”. “Vivim en societats del trauma en què predomina la percepció de l’impacte psicològic”, l’anticipació del risc que porta a un estat d’ansietat permanent “en un món que creia tindre-ho tot sota control”. Els experts, apunta el psiquiatre, hauran de fer-se càrrec d’un clima emocional que oscil·larà entre la por i l’ansietat.