Així es drogava Espanya en la farmàcia (i sense recepta) fins que quatre ionquis aristòcrates van morir per sobredosis

Comprimits amb cocaïna del doctor Torrens d'una farmàcia de València.

Fins al 1918, un simple mal de cap o un tumor es combatien amb opiacis servits còmodament en les farmàcies espanyoles i sense recepta. Sense que hi haguera cap altre analgèsic, l’opi en qualsevol de les seues modalitats servia per a remeiar qualsevol dolor… fins que quatre aristòcrates van morir per sobredosi de morfina o cocaïna, per a escàndol de la premsa de l’època.

“Des d’antic hi ha veus a Espanya que es queixen de la importació massiva d’opi, perquè ací es podria cultivar cascall”, explica per telèfon a eldiario.es l’escriptor Juan Carlos Usó, autor de Drogas, neutralidad y presión mediática (El Desvelo Ediciones, 2019).

Usó (Nules, 1959) és historiador, sociòleg, bibliotecari a l’Ajuntament de Castelló i un dels principals investigadors sobre els orígens de la prohibició de les drogues a Espanya i les seues conseqüències en el present. També és un crític sever de les polítiques prohibicionistes: “Una cosa que en principi estava controlada per metges i distribuïda per farmacèutics, ara està controlada per la policia i distribuïda per criminals”. “Que cadascú es pregunte si n’hem eixit guanyant o perdent”, postil·la.

L’ús terapèutic d’aquestes drogues, que avui dia són il·legals i es venen exclusivament en el mercat negre, pot resultar cridaner si s’observa la publicitat de l’època en els periòdics.

“El xarop d’heroïna de Bayer, que es recomanava fins i tot per als xiquets, era preventiu de la grip i s’usava per a combatre la tos”, afirma Usó. El seu ús a principis del segle XX “no és per a col·locar-se, és per a alleujar-se”. “Hi havia un muntó de xarops a base d’heroïna fabricats per farmacèutics locals, com el doctor Madariaga o el doctor Arnau i alguns es publicitaven en els periòdics lliurement”, afig.

A l’Espanya de la Restauració, el consum de drogues era “interclassista”. Mentre que l’heroïna és una droga cara (el gram ix a cinc pessetes), la morfina costa tres pessetes i altres opiacis com el làudan –una espècie de vi acompanyat de canella, clau i safrà que podia contindre fins un 30% d’opi– es poden obtindre per tot just uns cèntims. (El làudan es va ser retirat de la circulació el 1978, ja que era el producte més sol·licitat pels toxicòmans que atracaven les farmàcies).

Fins al 1918, el consum d’opiacis en la farmàcia es feia sense recepta. Paradoxalment, “a partir de la prohibició es dispara el consum per a finalitats lúdiques”, explica l’autor del llibre, que també ha estudiat, entre altres assumptes poc explorats, els orígens històrics de les unitats antidroga de la Policia a Espanya.

Un dels capítols del llibre retrata l’“aristocràcia toxicòmana” espanyola. Entre juliol de 1916 i setembre de 1917, quatre joves aristòcrates aficionats als paradisos artificials van morir per sobredosi de morfina o cocaïna. Mentre Europa vivia la I Guerra Mundial, els marquesos de Casa Montalvo i de Lozoya, el príncep Pignatelli de Aragón i el comte de Villanueva de Soto van patir sobredosis que van arribar a les portades dels periòdics de l’època.

El comte de Villanueva del Soto va morir per sobredosi després d’haver protagonitzat una brega nocturna en un cabaret a Sant Sebastià, prop d’on estiuejava la família reial. Segons la crònica d’El Pueblo Vasco, el jove aristòcrata “aspirava, depositant-la prèviament en el dors de la mà, cocaïna en pols”.

“Massa sang blava enverinada en poc de temps per a aquella Espanya regnada per Alfons XIII”, escriu Usó, que considera que les seues morts “degueren tindre un pes entre les elits governants del país” i van influir “de manera decisiva” perquè el Govern se sumara a “la croada internacional contra les drogues eufòriques”.

L’obra també analitza el context internacional de les drogues en el segle XIX i el començament del XX. En l’Imperi austrohongarés, l’emperadriu Elisabet, el seu fill el príncep Rodolf i el seu cunyat l’arxiduc Maximilià es van lliurar al consum de la morfina i de la cocaïna “de manera incondicional”. Egipte, segons conta Usó, va patir la primera epidèmia d’heroïna i va innovar la “ruta intravenosa com a via d’administració principal”.

A la Xina, les dues Guerres de l’Opi (1839-1842 i 1856-1860) es van saldar amb l’ocupació del país per part de potències estrangeres: “Els comerciants d’opi, les empreses de transport, els banquers, les companyies d’assegurances i els governs occidentals implicats van obtindre grans beneficis, però el cost social i econòmic de tindre un nombre cada vegada més gran d’opiòmans a la Xina i en tot Àsia oriental i sud-oriental resultava insostenible”, escriu l’autor castellonenc.

Usó opina que el context internacional de les drogues no va influir “ni molt ni poc” a Espanya. “Ho expose més que res per mostrar que en tots els països s’assumeix la prohibició més o menys en la mateixa època, entre el 1914 i el 1922”, sosté. “En tots els països hi ha campanyes mediàtiques molt fortes perquè els governs prenguen mesures”, explica.

L’autor ha analitzat les campanyes de diaris com Germinal o El Diluvio contra les drogues. L’1 de març de 1918 va acabar l’etapa de “llibertat farmacològica” amb la primera legislació que exigeix la recepta mèdica obligatòria. A partir del 1932, el Govern republicà prohibeix incondicionalment l’heroïna i inicia així l’època de la prohibició que dura fins avui. “L’única cosa que s’ha aconseguit és cronificar allò de què es tenia por”, lamenta Usó.

Etiquetas
Publicado el
4 de abril de 2020 - 21:52 h

Descubre nuestras apps

stats