Què han fet els romans per nosaltres? Les estructures de regadiu valencianes enfronten els historiadors

“A canvi, què ens han donat els romans?” En la pel·lícula de Terry Gilliam La vida de Brian, els integrants del Front Popular de la Judea plantegen quines aportacions han fet els romans a la societat. “L’aqüeducte” és la primera resposta.

Els romans van expandir els seus coneixements sobre enginyeria hidràulica al llarg dels territoris en què van tindre presència. A la província de València, un dels més significatius és el de Peña Cortada, a la comarca dels Serrans. Per a l’arqueòleg i doctor en Arquitectura de la Universitat Politècnica de València Miquel R. Martí Maties, es tracta d’una de les infraestructures de més calibre de l’època romana, que els àrabs van adaptar segles després i proveïa d’aigua per a consum la València romana. Martí va exhibir la seua tesi, que indica que l’aqüeducte no acabava a la comarca dels Serrans i s’estenia per 98 quilòmetres fins a València, en el VI Congrés Internacional d’Enginyeria Romana celebrat en La Rioja.

Segons l’arquitecte, la ciutat de València tenia “el poder i els recursos suficients per a enfrontar-se a una obra d’aquesta magnitud, només falta connectar els pobles els trams dels quals es diu que no es van acabar; tots, en sumen un de sencer, oblidats i maltractats durant segles, fins ara mateix”, defensa en la ponència, basada en les inquietuds de l’historiador del segle XVI, Pere Antoni Beuter.

Martí recorre a través de les restes trobades el camí de l’aqüeducte en sentit invers, aigües amunt des de la ciutat de València fins al brollador de Toixa, que uneix en els diversos trams, fins i tot els tallats pel riu. Resta a resta, l’investigador construeix 98 quilòmetres d’obra civil.

El treball de Martí, promocionat com un descobriment, implica que el sistema de regadiu àrab va adaptar la infraestructura romana per trams, i va constituir les séquies i els assuts característics de l’horta de València, dels quals el professor afirma trobar restes soterrades als voltants de l’aqüeducte en els diferents trams. “L’aqüeducte vertebra el territori i permet la construcció de parcel·les [de regadiu]”, expressa l’investigador, que afig que els romans utilitzaven el sobrant de l’aigua de consum per al regadiu, davant la creença habitual que el consum alimentari era de secà. “La hidràulica musulmana és una continuació de la romana”, executada amb un altre estil i els assuts s’haurien construït reaprofitant restes de l’aqüeducte, almenys dos segles després.

La rotunditat de les afirmacions de Martí en el congrés, de les quals es va fer ressò el diari El País, ha alçat nombroses bambolles en la comunitat científica. Uns quants historiadors es mostren escandalitzats amb la contundència de l’arquitecte, que va llegir la seua tesi d’arqueologia en la Universitat Politècnica de València el 2016. La tesi pot consultar-se en l’enllaç sobre aquestes línies. “Que un historiador o un arqueòleg diguen alguna cosa no vol dir que això siga acceptat per la comunitat científica, més en el cas d’un autor que no publica en revistes acadèmiques”, apunta l’historiador Vicent Baydal.

Els historiadors acusen Martí de falta de rigor i de saltar-se els filtres de qualitat que exigeix la universitat a la comunitat científica, com publicar els articles en revistes especialitzades perquè puguen ser contrastats. Els investigadors consultats per aquest diari creuen que sobreestima el poder dels romans i consideren que és poc probable una infraestructura d’aquest calibre en l’època.

José Luis Jiménez Salvador, catedràtic d’arqueologia de la Universitat de València i especialista en història de Roma, considera que les afirmacions de Martí “no tenen prou base per a dir que la mateixa obra uneix Toixa i València”. En aquest cas, expressa, estaríem davant una de les infraestructures de més magnitud de l’imperi Romà, construïda prèvia a la seua crisi. El catedràtic creu que s’hauria de ser més caut a l’hora d’airejar determinades tesis i recorda que “no hi ha cap treball publicat que s’haja pogut contrastar”. “Nosaltres treballem amb evidències materials”, recorda, sense desmeréixer la tesi. Les conclusions, reitera, “no estan justificades des del punt de vista material”, ja que no queden prou restes en tots els trams. En la teoria de Martí, “hi ha elements no conservats i, davant l’absència de restes, caldria actuar amb més cautela”.

Sobre el sistema de regadiu, l’expert en història romana apunta que hi ha evidències d’anotacions oficials sobre conflictes per canals de regadiu a la vall de l’Ebre en època romana i que en les pintures de Pompeia ja apareixen jardins amb cultius que no són de secà. “En la cultura romana existia el regadiu, no el van portar els àrabs (...) Hi havia un sistema de vil·les i lots de terra [pel qual es compensava els legionaris] que necessitava aigua per a cultivar”, la qual cosa no vol dir que la societat posterior no ideara un altre sistema. L’entorn de ciutats grans com València està ple a vessar d’assentaments rurals amb restes d’explotació agropecuària, ressenya el catedràtic.

Més taxatiu és en les seues crítiques és Ferran Esquilache, doctor en Història Medieval per la Universitat de València i investigador a la Universitat Jaume I (UJI) de Castelló. Esquilache va fer la tesi doctoral sobre la construcció de l’horta de València, que data dels segles VIII a XIII.

L’investigador de l’UJI empra els mètodes de l’arqueologia hidràulica i l’anàlisi morfològica de les estructures agràries per a analitzar la formació i l’evolució de l’horta en relació amb la societat andalusina. Sobre aquests mètodes, dedueix, “és evident que l’horta no té res a veure” amb l’estructura romana prèvia.

“El paisatge romà de les ciutats està basat en la centuriació –divisió de les terres per quadrícules– i el cultiu de secà”, apunta, alhora que assenyala que en la península ibèrica hi havia horta, però “la hibridació és musulmana”. “Clar que els romans regaven, no menjaven pa només, però l’estructura actual no és seua. El regadiu existeix des del neolític”, assenyala l’investigador.

Esquilache dubta que, entre la crisi de l’imperi Romà i l’arribada de les societats àrabs, separada per més de 200 anys, es mantingueren les infraestructures, perquè, com apunta Martí, els àrabs pogueren reaprofitar-les íntegrament. “València estava pràcticament abandonada”, insisteix, al mateix temps que retrau que la tesi de Martí “va en contra dels consensos de la comunitat científica”.