Habitatge i perspectiva de gènere: de “contenidor patriarcal” a espai de corresponsabilitat i cures

Regulació del preu del lloguer, atenció a les famílies monoparentals –les més empobrides, liderades per dones–, habitatges col·laboratius, habitatges per a la diversitat familiar. Redissenyar les estructures residencials, repensar l’espai públic i el privat, el sentit de comunitat, la configuració de l’espai urbà i la dotació de serveis. La Vicepresidència segona i Conselleria d’Habitatge i Arquitectura Bioclimàtica va organitzar el febrer passat unes jornades sobre habitatge i perspectiva de gènere per reivindicar el dret a una llar digna com un dret humà, però també per fer-ho des d’una perspectiva que trenque la divisió sexual del treball i despatriarcalitze les llars.

Les conclusions i el contingut de les jornades es recullen ara en un llibre, que es va lliurar dilluns a la ministra d’Igualtat, Irene Montero, perquè el trasllade al Govern d’Espanya com a part de l’Agenda 2030. Montero va posar en valor “totes les polítiques d’avantguarda que està duent a terme el Govern del Botànic, un exemple de gestió eficaç i per a la gent”, després d’una trobada amb el vicepresident segon, Rubén Martínez Dalmau, i la consellera de Participació, Rosa Pérez Garijo. Dalmau va destacar que “l’urbanisme feminista interpreta la ciutat, l’arquitectura i la mobilitat des de la quotidianitat i aborda el traçat urbà des de la proximitat i la funció social dels espais públics mitjançant el foment dels usos mixtos, els desplaçaments curts i els espais comuns”, mentre que Garijo va ressaltar “la multiplicitat de veus que figuren en el document, un fet que enriqueix tant el plantejament dels debats com les conclusions i que són imprescindibles per a donar solucions més humanes, justes i sostenibles a una qüestió bàsica per a la nostra qualitat de vida”.

L’habitatge, espai privat, ha estat tradicionalment al marge de les mirades polítiques. Les polítiques públiques d’habitatge s’han centrat en la construcció i la rehabilitació, així com en les ajudes per a lloguer o compra, però no en la seua configuració com a espai social o en les necessitats dels que hi habiten. “Les jornades sobre gènere i habitatge són la demostració que és possible interpretar la ciutat, l’arquitectura i la mobilitat des de la quotidianitat”, indica el vicepresident segon en la introducció, que completa la directora general de Coordinació Institucional de la Vicepresidència Segona, Adoración Guamán: “El dret humà a l’habitatge amb perspectiva de gènere es complementa amb una arquitectura que, des de la mateixa visió, permeta i impulse una transformació dels espais on habitem. L’habitatge ha de deixar de ser un contenidor on es reproduïsquen els eixos patriarcals i convertir-se en un espai en què les cures es valoren i es corresponsabilitzen. Els entorns urbans han d’integrar també aquesta perspectiva, necessària per a assumir igualment la lluita col·lectiva contra la violència de gènere”, resumeix.

El llibre recull les ponències de les jornades, que uneixen una visió teòrica de les polítiques d’habitatge, del dret a l’habitatge digne i de la lluita contra la violència masclista amb exemples pràctics d’habitatges col·laboratius o projectes pilot de barris inclusius. S’assenyalen com a problemes la marginalitat, la discriminació econòmica, l’escassetat d’un parc públic d’habitatge a Espanya –amb comparació a la mitjana europea– el preu de l’habitatge, la discriminació en l’accés per l’orientació sexual o la distribució espacial de les llars. “Si realment volem fer una política d’habitatge amb perspectiva feminista, cal acabar amb la liberalització de l’habitatge”, apunta Vanesa Valiño, responsable del gabinet de la Regidoria d’Habitatge de Barcelona, mentre María Such, directora de l’Institut de les Dones de la Generalitat Valenciana, ressalta que “la pandèmia ha posat en evidència la importància que l’habitatge té en la vida de les persones i, de manera particular, per a les que estan en una situació de vulnerabilitat”, com les víctimes de violència masclista o les dones majors que viuen soles.

Entre les conclusions, Alberto Rubio, director general de Qualitat, Rehabilitació i Eficiència Energètica, subratlla: “Els processos de marginació estan en l’origen del problema de l’habitatge igual que la degradació material o la seua absència. Tant és així que, des d’una mirada ètica, la satisfacció de la necessitat d’habitatge clou un sentit profund de justícia social que passa per reconéixer que no n’hi ha prou a garantir la igualtat en l’accés a l’habitatge. Fins i tot garantint això, pot donar-se igualment una diferència en el gaudi de l’habitatge que supose una injustícia residencial”.

En el pla de l’habitatge com a “contenidor de la vida”, les ponents –totes expertes en habitatge, gènere i drets humans– van advocar per una arquitectura transformadora, també en l’àmbit de la vida privada, en què els espais permeten que les cures es valoren i es corresponsabilitzen. També en l’espai públic, els entorns urbans han d’integrar també aquesta perspectiva, “necessària per a assumir igualment la lluita col·lectiva contra la violència de gènere”.