Vicent Baydal: “Que València viu d’esquena a la mar és una percepció contemporània; en l’època àrab ja existia el Grau per a donar servei a la ciutat”

L’historiador Vicent Baydal i Sala (1979) ha sigut escollit per l’Ajuntament de València per exercir la funció de cronista oficial de la ciutat. El càrrec és honorífic i sense remuneració i el compartirà amb el periodista i exdirector de Las Provincias Francisco Pérez Puche, que va ser nomenat el 2015. Baydal fa anys que acosta al gran públic la història dels valencians i les valencianes tant des dels llibres com des del seu blog Vent de Cabylia. Un divulgador que empra quasi a diari les xarxes socials per a mostrar les seues investigacions. Des d’enguany té una comesa nova a través de la qual podrà posar els seus coneixements al servei de la seua ciutat.

-Amb la comunicació oficial feta per la regidora i a l’espera de la recepció oficial per part de l’alcalde de València, Joan Ribó, quines són les primeres investigacions que vol tirar endavant com a cronista oficial de la ciutat de València?

-M’ha pillat un poc de sobte, però diguem que no hi ha cap funció obligatòria més enllà d’elaborar els informes que l’ajuntament et demane. Per a un fill predilecte, per a una qüestió honorífica, patrimonial o un canvi de carrer, el consistori té els cronistes en disponibilitat, en serem dos, però sí que em van dir que se m’obriran totes les fonts i els arxius de l’ajuntament i la relació de treball serà més fluida. Fins fa no res a La Rambleta estàvem fent història dels barris i vam escriure sobre nou. A València hi ha més de 80 barris, així que imagina’t si es pot treballar. També seria interessant fer llocs de la memòria.

-És especialista en història medieval, però en la seua tasca nova haurà de tractar totes les èpoques de València. Pensa que hi ha parts de la història que s’han oblidat? La València romana té un museu, però de l’àrab pràcticament no tenim referències.

-Precisament València ha sigut una ciutat, si la compares amb les grans ciutats europees, que ha destruït moltíssim el seu patrimoni. Te’n vas a altres llocs i no cal excavar les ruïnes romanes, pots veure teatres, amfiteatres... Pel que fa al període islàmic, Sevilla i Còrdova van ser islàmiques fins al mateix moment que València, en canvi allí hi ha moltes restes. Sempre hem destruït, sobretot en els segles XIX i XX. En el segle XIX es van desmuntar les muralles, les portes, el palau de l’ambaixador Vic, el de mossén Sorell... hem sigut una ciutat que ha destruït molt el seu patrimoni.

-I quin és el període més oblidat? Per exemple, l’època gòtica s’ha recuperat molt gràcies a la Generalitat Valenciana, però d’altres no queda res.

-La València andalusina és la principal oblidada. L’horta de València és el principal llegat, però transformat àmpliament pels que hi han arribat després. També de la València moderna no sabem molt: la València barroca, la del segle XVIII, en general, som uns grans desconeixedors de la nostra història. I en aquest sentit, recuperar la història dona personalitat. Les persones tenim personalitat, perquè tenim memòria. El mateix passa amb els col·lectius i per això els historiadors treballem en aquesta gestió de la memòria i moltes voltes aquests records són els monuments, però també l’horta, l’estació de Metro de Jesús és també un lloc de la memòria. Això ens ajuda a construir la nostra personalitat col·lectiva.

-I a construir un relat.

-D’això, no se’n parla molt, però València és una de les 150 ciutats més antigues del món. Madrid, Tòquio, Mèxic DF són molt més grans, però no tenen tanta història. Nosaltres tenim des de fa més de 2.150 anys una perseverança d’estar ací i això no és habitual. Moltes ciutats han desaparegut, han canviat de nom, de lloc, però en el nostre cas, no. Malgrat les riuades, hem tingut una perseverança de mantindre’ns ací i s’ha de posar en valor. Igual que ens extasiem davant del Penyagolosa o d’oliveres mil·lenàries, tindre una ciutat en més de 2.000 anys s’ha de posar en valor.

-I la història contemporània?

-De la història del segle XX, ens centrem molt en la Guerra Civil i la República, però la història de tota la restauració borbònica del 1876, fins i tot la Primera República, que va ser molt important per als republicans del XX. I la dificultosa història del segle XX, que va portar a la Guerra Civil. Els 30 primers anys del segle passat vam tindre una història molt densa, molt viva, amb magnicidis i molta violència. S’ha de conéixer per valorar el discurs polític i per mirar a llarga distància quan ara plantegen determinats discursos d’odi.

-Hem parlat de períodes oblidats, però hi ha també personatges? Té alguna figura predilecta que li agradaria recuperar com a cronista de València?

-Moltes. A hores d’ara assistim a la recuperació de la figura de les dones. La història sempre l’hem feta homes i l’hem pensada en els homes, i això ha de canviar. No és que no hi havia dones, és que no les buscàvem. Dones artistes, metges, advocades que han sigut importants per a l’empoderament femení. Com a personatges molt interessants, trobem al bibliòfil Vicent Salvà, que va ser un dels protagonistes de la revolució liberal de la primera Constitució. Va viure exiliat a París i Londres i va ser el primer editor de llibres del segle XIX espanyol i europeu. Va tindre la biblioteca més important d’Espanya, que es va perdre per desídia de les institucions valencianes i espanyoles. Es va proposar a les institucions que compraren als seus fills els exemplars i no van voler. La impressora Jerònima Galés, la soprano Lucrècia Bori... També es pot fer història des de coses menudes.

 

-Més de 80 barris, però sempre n’hi ha amb més història. Inclús barris que abans eren pobles. Hi ha tasca per fer...

-Els barris han tingut el problema que el barris o els pobles que es van incorporar a València, sobretot des del segle XIX, no han tingut qui els escrivira, perquè la seua història ha sigut la de la ciutat de València. Llavors, fins a temps molt recents, no s’ha fet la història d’Arrancapins, Campanar o Russafa. Un dels reptes de futur és donar veu a aquests barris. En el grup Harca estem treballant en la ‘València contada’, amb Frederic Aparisi i Ferran Esquilache, on abordem la història d’alguns barris: la ciutat, els quatre quarters i la mar. A la ciutat fem la història del barri del Carme; la mar, la del Cabanyal i els quatre quarters eren els quatre llocs més importants de la contornada: Campanar, Benimaclet, Russafa i Patraix. Quan anem als barris, la gent no sap per què un convent està allí o quin significat té un monument o el nom d’un carrer. Ens serveix per a entendre la ciutat.

-La Marina de València va encarregar a Francsico Pérez Puche, l’actual cronista i amb qui compartirà tasques, que reflexionara sobre la relació entre la ciutat i la mar. Viu València, com pensa molta gent, d’esquena a la mar?

-Això és una percepció contemporània, més de segle XX. Històricament València ha sigut una ciutat fluvial, amb una relació amb el riu molt estreta i viscuda. Cal recordar que cada generació de valencians fins al 1957 ha patit una riuada, però la façana marítima sempre ha sigut part de la ciutat. Així com Benimaclet o Patraix eren autònoms, València, en canvi, malgrat que la mar estava a quatre quilòmetres, la seua façana ha sigut ciutat. Llevat d’un període breu del segle XIX, quan es va formar el Poble Nou de la Mar, la zona marítima sempre ha format part administrativa de la ciutat. De fet, la relació era molt habitual, perquè hi havia connexions i des d’època àrab existia el Grau per a donar servei a la ciutat. Històricament sí que hi ha hagut una relació entre la mar i la ciutat i, en l’actualitat, amb més raó, perquè s’ha produït una unió física des dels anys 80.

-Com pot afectar aqueix macroport a la ciutat? La Marina sí que ha obert la ciutat i el port ha tirat el mur de Natzaret, però una autoritat portuària amb aqueixes dimensions no pot complicar la relació?

-És un tema polític, això de l’ampliació, que s’ha de solucionar políticament, però certament pense que s’ha de triar la solució que afecte menys la ciutat en termes de geografia urbana i mediambientalment més sostenible.

 

-Com a medievalista, respecte al 9 d’Octubre s’ha obert un debat –cert que minoritari– sobre la possibilitat de tornar a traure el Penó de la Conquesta en la processó cívica. Ho veu possible historiogràficament?

-Que tinguem constància, en la València contemporània s’ha tret dues voltes i quan així s’ha fet ha sigut per voluntat de l’Ajuntament. El 1838, que era el sisé centenari de la Conquesta, es va traure en la processó el penó i la pretesa espasa de Jaume I. També es va traure a la plaça del Temple, on els musulmans havien tret el penó per rendir-se. El 1939, ‘Año de la Victoria’ franquista, van traure el penó i no la reial senyera, perquè consideraven que la reial senyera amb franja blava havia sigut un símbol republicà i estava del costat de les llibertats valencianes. Van ser decisions de les corporacions municipals, l’una liberal i l’altra franquista. Si volen, l’actual ajuntament pot rebre els informes històrics sobre la temàtica.