eldiario.es

9

El PAI del Grau: que tot canvie perquè res no canvie

Ja s’ha filtrat la proposta amb la qual Jose Tomás i Remedios Vicens donen compliment a l’encàrrec de l’equip de govern de reformulació del Plan Parcial (o PAI) del Grau per “ajustarlo al nuevo modelo de urbanismo sostenible” (sic). Què volen que els diga? Ja sé que està tot el peix venut però tal vegada al personal li vinga bé alguna informació i reflexió addicionals. No els farà més feliços però és el cost de transacció que ha de pagar la ciutadania conscient.

Per dir-ho clar, amb les paraules senzilles i tendres de Serrat: a mi no m’agrada la proposta tot i conèixer les “circumstàncies”. Doncs, parlaré primer de les “circumstàncies” i després del projecte.

PAI Grau

Pel que fa al primer terme de l’equació, de segur em deixe coses que desconec, però, grosso modo, crec que puc informar d’alguna cosa perquè ja m’ha interessat en el passat i continua interessant-me una operació tan “exemplar” com aquesta. (Josep Sorribes. Rita Barberá, El Pensamiento Vacío. Ed. Faximil 2007 pg. 154; València 1940-2014. Construcción y Destrucción de la Ciudad. PUV 2015 pgs. 257-260).

Per no fer- ho llarg, el lector interessat pot consultar el text de la resolució aprovatòria de la modificació del PGOU on, en l’apartat d'“Antecedents”, s’explica tota la història. Una història que comença el 2004 i marca l’inici d’una operació especulativa de llibre.

Avancem una mica. Amb l’excusa de Rita Barberà que la ciutat vivia d’esquenes a la mar, l’Ajuntament signà al setembre del 2005 un conveni amb CLH per traslladar els dipòsits de Campsa al Polígon Industrial del Mediterrani de Massalfassar. Amb aquesta decisió i un cost de trasllat de vora 70 milions d’euros, "s'alliberava" una parcel·la de 100.000 metres quadrats (1/3 del total de la superfície del PAI del Grau) de la qual obtindria poc després (setembre de 2006) més de 300 milions provinents d’un consorci (Acinelav) format per actors ben coneguts (Bancaixa Hàbitat, Pavasal, Construcciones Valencia Constitución, Kiraly Desarrollos Inmobiliarios -participada por Gesfesa- y Salvador Vila). La participació de Bancaixa va acabar en mans de la Sareb i la resta en mans dels creditors quan Acinelav va fer fallida el 2011. De la plusvàlua, la ciutat ni se n’assabentà. Parlem del 2006. Eren altres temps. Els temps d’altres convenis lesius com el de la jugada mestra de Tabacalera. Tot feia olor a pelotazo i taurons. Aquest és l’origen del negoci reconvertit a urbanisme sostenible.

Després vingué el regal enverinat de Francisco Camps (La Fórmula 1) que ocupava la “borsa de sòl” del PAI del Grau i que  prenia el relleu  de la Copa de l’Amèrica de Rita, celebrada el 2007 (encara parlem del deute heretat per La Marina). L’ocurrència de Camps costà més de 300 milions incloent hi la “gestió” ruïnosa de Valmor (tot sota judici). Era la vespra de la crisi i aquesta paralitzà les expectatives fins que les “circumstàncies foren més propicies.

El juliol del 2010 s’havia aprovat la nova “ordenació” urbanística i el sopar estava a taula. Atitlan, de la mà de Roberto Centeno, gendre de Juan Roig, es donà pressa a recollir les despulles d'Acinelav i fer- se amb l’esmentada parcel·la de 100.000 metres quadrats alhora que negociava amb la Sareb per a incrementar la seua “posició” (recentment ha adquirit uns altres 14.000 metres quadrats per 4 milions d’euros, un preu  molt convenient comparat amb l’operació de CLH).

A hores d’ara Atitlan (el fons d’inversió on, a més de Centeno, hi son Gesfesa, Hayfin Capital, la família Martinavarro i l’empresari Francisco Martínez) ha “ressuscitat” una antiga promotora (NAU o Noves Activitats Urbanístiques), que, segons totes les informacions i indicis, esdevindrà, tot substituint Aumsa, el gestor urbanístic (abans es deia agent urbanitzador) del PAI sota la modalitat d’Agrupació d’Interés Urbanístic. L’interès més desinteressat.

Anem al projecte. Amb tots els respectes, allò de l’urbanisme sostenible és un camelo. Rebutjar la permanència del “circuït” era una obvietat i la reutilització de l’aigua de pluja; la reducció de carrils viaris; la millora de la connexió amb Natzaret o els passos elevats o terraplens per a superar l’entrebanc de laviaquemaisesoterrarà (superació que, de pas, fa més atractius i rendibles els solars del PAI), són millores que recorden allò de“qué menos que Monix”. D'altra banda, els 161.000 metres quadrats de zona verda (“una extensión de la ciudad construida sobre un gran parque”) formant el gran delta és una operació de màrketing (“sols” s’ocupa el 15% del total de la superfície) que no pot ocultar que la molla està en les 20 torres (19 de  30 pisos i una de 45).

Bàsicament, no canvia res i es manté un ús residencial (2.550 habitatges) reservat als que tinguen diners perquè serà (si hi ha demanda i el projecte es fa realitat) una zona exclusiva i excloent. El forat urbà podria haver-se dedicat -amb imaginació- a un mixing d’usos més creatius i interessants per a la ciutat però, com sempre, dominen els interessos immobiliaris. Pel que fa a aquests, no ens sobta l’aclaparadora continuïtat de la voracitat immobiliària a la ciutat, si més no, des de l’autarquia. Des de Mercado de Construcciones (1951) fins la nostra Atitlan, passant per una plèiade de taurons de tota classe i condició (Sorribes, Josep. València 1940- 2014... op. cit, pgs. 109- 151 i 413-433).

Si a Barcelona hi havia una dita que deia “En el cielo manda Dios y en Barcelona los Muñoz” (en honor a Muñoz Ramonet, un personatge dels “vencedors”, amb una llarga sèrie de malifetes), a casa nostra Muñoz esdevé una hidra de molts caps. Poden vostès escollir: els Soler, els Lladró, els Gil Terrón, els Muñoz Pomer, Alfredo Corral, els Jiménez de la Iglesia, els Ballester, els Noguera, Rodrigo Cubells, els Trènor, els Castellano, els Ferrando, els Quesada, Sanchis Granero, Fournat Corbí, els Montoro i tants altres Acinelav i Atitlan, al remat, són continuadors d’una tradició de voracitat, de vella estirp. Ja deia Benjamín Muñoz (ex gerent dels promotors) allò de “si pudiéramos hacer como los holandeses llegaríamos a Mallorca, però el suelo es el que es” (sic).

Per si fora poc, la solució és d’un groller funcionalisme (imitació banal de Le Corbusier) i cau en l’oblit que la disposició en torres separades, es carrega el concepte de carrer i no fa ciutat. És com si Jane Jacobs no haguera viscut i escrit. A més, sembla no preocupar gens ni mica la prolongació d’un habitat “qualificat” (la cuña pija, si se'm permet l’expressió), que separa barris del Marítim populars i prou degradats. Al nord El Cabanyal i la Malva-rosa. Al sud, Natzaret, la Punta i Pinedo. El barri de l’Avinguda de França, el PAI de Moreres i el nou PAI del Grau consoliden un espai exclusiu i excloent. “Adosar” barris nous a barris vells. Ja ho feia Rita.

Tot és discutible, però no confie massa que en el període d'informació i debat es modifique substancialment la proposta. Una nova oportunitat perduda. I van… Com deia al començament, ja sé que està tot el peix venut i que tota l’operació és, molt probablement, legal i lícita. Però no és, pense, una bona operació per a la ciutadania, aquest subjecte col·lectiu que també té drets. De moment tot han estat elogis en alguns mitjans de comunicació i el silenci d'altres, com ara el Consell Valencià de Cultura, impera. Supose que funciona allò de 'Los intereses creados' de Benavente. Tant de bo m’equivoque.

Muy Bien, has hecho Like

¿Qué tipo de error has visto?
¿La sugerencia que quieres realizar no está entre estas opciones? Puedes realizar otro tipo de consultas en eldiario.es responde.
Error ortográfico o gramatical Dato erróneo

¡Muchas gracias por tu ayuda!
El equipo de redacción de eldiario.es revisará el texto teniendo en cuenta tu reporte.

Comentar

Enviar comentario

Comentar

Comentarios

Ordenar por: Relevancia | Fecha