El populisme corrupte de la Fórmula 1 a València

“Unes pèrdues de 270 milions d'euros sense tenir en compte la inversió inicial”. Així calculava en 2012 l'actual director del circuit de motociclisme de Xest, Gonzalo Gobert, llavors recentment nomenat, en un “informe situacional sobre la F1” el cost de l'ocurrència de Francisco Camps de convertir els carrers de València en escenari d'una de les proves del circ automobilístic, segons la investigació de la Unitat contra la Delinqüència Econòmica i Fiscal (UDEF).

Aqueix informe policial constata una cosa que una de les negociadores principals de l'esdeveniment, exdirectiva de l'empresa pública Societat de Projectes Temàtics de la Comunitat Valenciana, Belén Reyero, va confirmar davant la jutgessa la setmana passada: l'expresident valencià Francisco Camps va saber des de la primera edició del Gran Premi d'Europa d'automobilisme el 2008 que era un fracàs a causa de “la debacle en la venda d'entrades”, segons l'expressió que la policia extrau de l'abundant documentació requisada.

L'expresident, no obstant això, va negar davant la jutgessa saber res de la ruïna que va suposar la F1 per a les arques públiques (els seus vicepresidents no l'haurien informat) i va esgrimir de nou davant els periodistes, a la porta del jutjat, una suposada conspiració política. L'esquerra valenciana (aquesta vegada el blanc del seu atac va ser Compromís, malgrat que la denúncia inicial la van presentar el PSPV-PSOE i Esquerra Unida) “sempre ha cregut que València ha de ser subsidiària de Catalunya”, va sostenir. I “la Fórmula 1 era l'esdeveniment que més ombra li podia fer a Catalunya i al seu Gran Premi”.

Si obviem que té tres investigacions judicials obertes i que és la Fiscalia Anticorrupció la que l'acusa, el més preocupant de Camps és que no delira. O no ho fa més que ho feia quan era president. La seua demagògia megalòmana va donar fruits el 2007 i el 2011. Els hi va donar a ell i a Rita Barberá, que l'acompanyava (i fins i tot l'instigava) al costat de Bernie Ecclestone quan es va anunciar l'esdeveniment. Les campanyes de tots dos, en 2007 i en 2011, es van recolzar en un discurs maniqueu i propagandístic, pur populisme manipulador de complexos col·lectius. A més, ambdues campanyes van ser finançades il·legalment. La de Camps per la trama Gürtel, com s'ha acreditat en el judici que ha quedat vist per a sentència en l'Audiència Nacional. La de Barberá, mitjançant un entramat d'empreses i fundacions que sostreia fons públics a través de les adjudicatàries municipals i que s'investiga en el cas Taula. En ambdues eleccions van arrasar els populars amb majoria absoluta.

Dediquen el jutge Joaquim Bosch i el director d'eldiario.es, Ignacio Escolar, un capítol del seu recent llibre El secuestro de la justicia, al tema de la corrupció i s'interroguen, en un moment donat, pels seus efectes electorals.

“Per quina raó, a València, en el moment més dur de la corrupció del PP, aquest partit seguia guanyant les eleccions?”, es pregunta Escolar, que afegeix: “Doncs en part perquè hi havia un treball dels mitjans a sou, que desinformaven i contrarestaven amb pura propaganda la informació real que eixia dels jutjats. I aqueixa classe de manipulació de certs mitjans comprats amb diners públics ajuda al fet que la corrupció siga impune. És indubtable que hi ha una relació directa entre llibertat d'informació i tolerància a la corrupció”.

Bosch porta la reflexió una mica més lluny: “…tinc la impressió que també hi ha un electorat corrupte. No afirme en absolut que tots els que fan costat a un partit o a un altre siguen corruptes. En el vot a nivells molt amplis hi concorren factors ideològics bastant complexos… Hi ha un problema de falta d'integritat en part de la societat que no podem menysvalorar. Una cosa així només pot solucionar-se amb valors, educació i ètica”.

El cas de la Fórmula 1 a València ofereix materials molt interessants per a calibrar aquests dos enfocaments. Es va amagar a l'opinió pública que la prova l'organitzava i pagava la Generalitat Valenciana mitjançant la creació d'una empresa privada, Valmor Sports, que feia de pantalla. I es va amagar encara més la ruïna econòmica que implicava. Calia capitalitzar la seua projecció (Camps va arribar a afirmar que tindria tanta repercussió com els Jocs Olímpics i l'Exposició Universal junts).

“El contracte, encara que està tot preparat, no el signaré fins després de les eleccions”, va advertir Ecclestone quan es va anunciar al maig de 2007 la iniciativa. “Gràcies a Bernie Ecclestone per dir aquestes coses tan precioses i vincular el gran premi de F1 al fet que jo seguisca sent president de la Generalitat. Jo li puc assegurar que en els pròxims dies intentaré amb el meu esforç guanyar aquestes eleccions”, va respondre Camps sense cap rubor davant una Rita Barberá que somreia d'orella a orella.

Es fa difícil de creure que una capitalització partidista tan obscena poguera produir-se sense una manipulació política que l'emparara i sense distorsions mediàtiques d'envergadura. El victimisme populista i la xenofòbia anticatalana sustentaven l'operació, ovacionada per mitjans que avui s'exciten molt davant els populismes antisistema o el secessionisme català o que van quedar fascinats aleshores pel “poder valencià”. N'hi ha algun que va mantenir en moments difícils la denúncia de la corrupció i la crítica de l'anticatalanisme i que avui, presa d'un espanyolisme rampant, ha arribat a donar espai a arguments que sempre va combatre.

En tot cas, ara podem començar a analitzar, des de la distància del temps transcorregut i amb les dades que van aportant els jutjats, per què la Fórmula 1 es va plantejar així, per què es van malversar fons públics de forma tan increïble i per què un Camps addicte a les victòries electorals va seguir endavant, fins a l'extrem de prorrogar el contracte la vespra de la seua dimissió el 2011, malgrat els desastrosos resultats d'un esdeveniment automobilístic que no va quallar en les cinc edicions celebrades en una terra que exhibeix, en canvi, una afició contrastada al motociclisme. Falta també explicar per què, i amb quines conseqüències, el govern que presidia Alberto Fabra va comprar l'empresa Valmor i va assumir els seus deutes de 34 milions d'euros. Serà un exercici higiènic, imprescindible per a entendre'ns a nosaltres mateixos, els valencians, els partits polítics i els mitjans de comunicació. I per a no repetir-ho.