Sí, es pot recuperar un hospital privatitzat
Hi ha una tendència d’una certa esquerra a cedir en els seus objectius quan creix la pressió dels poders fàctics, a assumir el “realisme” de deixar les coses com estan i fins i tot a proclamar que és impossible fer una cosa perquè genera resistència econòmica i empresarial.
Al final dels anys noranta, la dreta, que sol no tenir aquesta mena d’escrúpols, va llançar des del Govern valencià un nou model de gestió de la sanitat basat en la col·laboració publicoprivada. En realitat, consistia a aplicar l’esquema del capitalisme concessional per a privatitzar la gestió hospitalària pública.
Fins a quin punt es tractava d’una operació de manual d’aqueix tipus de “capitalisme sense risc”, el mecanisme del qual un economista com Antón Costas no ha dubtat a comparar amb el d’una “sangonera”, ve reflectit pel fet que el nou hospital d’Alzira va ser atorgat a una empresa creada expressament, Ribera Salud, en què es va implicar des d’instàncies polítiques a les caixes d’estalvis, que van ser les que van finançar l’assumpte.
Quan es va comprovar que el negoci era ruïnós, la Generalitat Valenciana va eixir en ajuda de la concessionària, li va comprar el 2002 l’hospital per 43,9 milions d’euros, li va pagar un lucre cessant inexistent de 26,3 milions i va convocar un altre concurs en què li va adjudicar l’assistència primària de tot el departament de salut, a més d’arreglar-li el preu per habitant.
L’impulsor del model Alzira, Eduardo Zaplana, el va vendre com una innovació exportable a tot Espanya, però dues dècades després només s’ha implantat en cinc departaments de salut valencians durant els anys de govern del PP. A Madrid, l’intent d’una privatització generalitzada es va estavellar estrepitosament contra els tribunals fa uns anys i les fórmules de gestió privada implantades es caracteritzen per la “selecció de riscos”, o siga, la derivació a hospitals públics dels malalts més costosos, per la falta de control i l’opacitat econòmica.
El PP i tot l’aparell mediàtic en què es recolza Ribera Salud han acusat reiteradament la consellera de Sanitat Universal i Salut Pública, la socialista Carmen Montón, d’actuar per “ideologia” a l’hora dur a terme una mesura subscrita per les formacions del Pacte del Botànic (PSPV-PSOE, Compromís i Podem) com la recuperació de l’hospital d’Alzira en acabar el termini de la concessió.
Com si la introducció d’un negoci captiu en la sanitat pública per a beneficiar els amics (Alberto de Rosa, el director general de la concessionària, pertany a una família “pota negra” de la dreta valenciana i ha arribat a concórrer en una llista local del PP a Sueca sent ja el cap visible de Ribera Salud) fóra una acció equànime, angelicalment aliena a interessos concrets.
L’1 d’abril, la Generalitat Valenciana agafarà a Alzira el control del primer hospital privatitzat. Serà més que un acte simbòlic. Al llarg de 15 anys, la sanitat valenciana ha pagat més de 2.000 milions a l’hospital de la Ribera i destina anualment 696 milions d’euros a aqueixes cinc concessions, que actuen sobre quasi el 20% de la població, posades en mans d’una pretesa eficiència privada amb què fa negoci sobretot una empresa, en un fenomen de “captura del regulador” que ha convertit Ribera Salud (avui participada per la nord-americana Centene i sense les caixes, que van naufragar pel camí) en el principal proveïdor de l’Administració autonòmica.
La sanitat valenciana en mans de l’esquerra no és al·lèrgica a la col·laboració publicoprivada, com ho demostra el fet que destina 185 milions anuals a prestacions concertades, però parteix del criteri que la privatització d’uns hospitals i departaments determinats condiciona la resta del sistema, l’equitat del servei i la seua planificació ordenada.
El traspàs de la gestió de l’hospital d’Alzira es produeix amb cara de pomes agres, amb una allau de recursos davant dels tribunals i poca col·laboració de l’empresa. El lobby privatitzador augura grans desastres amb la maniobra. Un tipus de profecia que sempre fa tremolar el pols a un cert sector de l’esquerra. No obstant això, aquesta vegada als comandaments hi ha un equip polític que segueix aquell consell de Theodore Roosevelt que assegurava que és dur fallar, però encara és pitjor no haver intentat res.
