La trituradora catalana
Com s'ha pogut veure una vegada més, la capacitat de mobilització del catalanisme és enorme, fins i tot després d'aqueixa mutació que l'ha portat aquests últims anys per la via de l'independentisme unilateralista a convertir-se en una trituradora política. La seua potència civil segueix sent imponent, però pel camí s'ha deixat molts trossos de l'ampli teixit de transversalitat que el caracteritzava. I comença a desbordar-lo un rupturisme violent que es manifesta aquests dies amb tota cruesa en aldarulls nocturns als carrers de Barcelona.
Un editor català em va preguntar fa mesos com véiem els valencians el que ocorria a Catalunya i li vaig respondre que, en un altre temps, alguns envejàvem la unitat que el catalanisme havia aconseguit entorn de la idea de “fer país”, el seu esperit constructiu sobre uns temes bàsics que compactaven la societat amb plantejaments cívics, culturals i identitaris, mentre els valencians vivíem el trauma de la divisió i l'enfrontament per aqueixos mateixos temes quan ens vam convertir en la frontera on la UCD va decidir que calia frenar la configuració de moviments democràtics d'autogovern i la infuència del catalanisme a Espanya.
La societat valenciana compta des de fa uns anys amb la presència del valencianisme polític en les institucions de govern i ha evolucionat molt, encara que conserva vestigis d'aquell brutal enfrontament civil de la transició, en forma de grups ultres especialment actius que en un altre temps van ser emparats des del poder i de prejudicis anticatalanistes dels quals la dreta i els seus mitjans mai no s'han després. Catalunya també ha evolucionat, però la seua situació impensable és de crisi política total i d'esquinçament civil. Quina llàstima!
La protesta contra les condemnes a Oriol Junqueras i la resta de líders independentistes, que un Tribunal Suprem menys mediatitzat potser hauria pogut limitar a penes inferiors i inhabilitacions per desobediència, ha fet esclatar la ràbia d'una forma que revela l'ofuscació en què es troba immers l'independentisme i la gravetat de la crisi política que se'n deriva.
L'altre dia, un amic, bon coneixedor de la vida política catalana i dels seus protagonistes, m'assenyalava aqueixa aroma de tossudesa visceral que desprén el lema “ho tornarem a fer”, després d'allò que se sap i que han deixat escrit els magistrats del Tribunal Suprem sobre la impossibilitat, assumida tàcitament pels seus impulsors, d'una independència unilateral la proclamació de la qual només fou simulada. “El principi de realitat”, clamava amb raó el meu amic, és fonamental en la política i en la vida.
Orientat, o desorientat, per una mena de leninisme estratègic, el catalanisme va considerar amb tota la raó que el colp a l'Estatut propiciat per la dreta espanyola suposava la ruptura d'un reconeixement ambigu i complicat de Catalunya com a subjecte polític en què s'havia fonamentat fins aleshores el desenvolupament de l'Estat de les autonomies. Es va trencar la baralla amb una falta de sentit històric que clamava al cel. I els dirigents catalanistes van embarcar les masses en el suport a una escenificació de desobediència institucional sense possibilitat d'èxit. En teoria, el moviment popular espentava els partits i els seus representants en les institucions seguint un esquema que Lenin hauria reconegut. En realitat, tota aqueixa mobilització no buscava la insurrecció (a hores d'ara, en ple segle XXI a Europa!) sinó forçar una negociació sobre l'autodeterminació.
En voler emular, ma non troppo, els revolucionaris el catalanisme ha caigut en una malaltia infantil del nacionalisme de simptomatologia alarmant: ha alimentat com a reacció un fanatisme espanyolista groller i brutal que sap que el poder de l'Estat està de la seua part, ha propiciat un front judicial i penitenciari que ho enterboleix tot (amb la derivada de l'“exiliat” expresident Puigdemont), ha donat oportunitat a la irrupció violenta de la guerrilla urbana i el que és pitjor, no té eixida.
La patètica figura del president de la Generalitat, Quim Torra, proposant davant un Parlament atònit que cal tornar a intentar la “autodeterminació” aquesta legislatura ho diu tot. És un termòmetre de l'estat d'ànim del moviment. Diu Torra que ell no és un polític, sinó un activista. I a Catalunya li sobren activistes, però necessita peremptòriament un lideratge que porte el país pel camí que des d'Esquerra Republicana ha assenyalat Joan Tardà, en el sentit de buscar un Govern de majoria més àmplia, malgrat que alguns càrrecs del partit de Junqueras, com Gabriel Rufián, hagen començat a esbroncar-los en les manifestacions,
És a dir, fer marxa enrere i recompondre una part d'aquella transversalitat que el catalanisme es va deixar en el camí del secessionisme presumptament unilateral per a reclamar per altres camins polítics un referèndum, aspiració que té suport molt més allà dels límits estrictes del soberanisme i que no serà satisfeta, si és que ho fa, sense una negociació àrdua del que en aqueixa eventual consulta vaja a votar-se.
És difícil ser optimista, entre altres coses, perquè líders territorials de l'esquerra, com l'extremeny Guillermo Fernández Vara o el castellà-manxec Emiliano García-Page, no tenen empatx a apuntar-se a les afirmacions de patriotisme més emfàtiques i les desqualificacions anticatalanistes més grolleres de la dreta, convençuts que no han d'aportar cap la solució del problema. Una actitud que contrasta amb les apel·lacions al diàleg d'altres presidents autonòmics del PSOE, com el valencià Ximo Puig o la balear Francina Armengol, en els territoris dels quals, no sols pel veïnatge de Catalunya, es percep d'una manera molt diferent el problema d'Espanya. Per no parlar d'un nacionalista com el lehendakari Íñigo Urkullu al País Basc.
Aconseguir que una majoria de catalans no vulga marxar sinó continuar formant part d'Espanya implica perdre la por a la idea d'un Estat federal plurinacional, a una “nació de nacions” o com vulga que acabe dient-se la solució a aqueix problema de diversitat interna, i conflictiva, que la Constitució no va resoldre amb l'etiqueta de les “nacionalitats”.
És difícil imaginar que els líders dels actuals partits espanyols, joves i eloqüents, superen la impressió que donen actualment de ser uns mamarratxos als qui només preocupen les enquestes quan la gravetat del conflicte català exigiria “estadistes”. De moment, el president del Govern espanyol, Pedro Sánchez, aposta pel gest de fermesa, esgrimeix la duresa amb què el poder de l'Estat pot afrontar els problemes d'ordre públic, rebutja deixar-se portar per l'“exaltació” i apel·la a la moderació tot mirant de reüll cap a la convocatòria electoral de novembre. Segurament sap que amb la tot això no n'hi ha prou. Ho sap?
