Les accions del president

El conflicte d'interessos pot ser aparent, potencial o real. És una classificació que manegen les agències antifrau. Durant algun temps, podia considerar-se que el socialista Ximo Puig ni tan sols encaixava en el primer nivell, “quan la persona no té un conflicte d'interés -ni realment ni potencialment- però algú podria arribar a concloure raonablement, encara que fóra de manera temptativa, que sí que el té”, segons la definició que aqueixos organismes fan servir.

No obstant això, en bona part de la seua carrera política, aquella en què ha exercit càrrecs de responsabilitat autonòmica, el seu bé podia considerar-se un conflicte d'interessos potencial, que es produeix “si la persona té un interés particular que podria influir a l'hora de fer un judici professional des de la posició o càrrec que ocupa, però encara no es troba en una situació en la qual haja d'oferir aqueix discerniment”. Podríem preguntar-nos si no és això el que ocorre quan des de la presidència de la Generalitat que exerceix, encara que ell no hi intervinga directament, es distribueix la publicitat institucional als mitjans de comunicació, entre ells el diari Mediterráneo, de Castelló, del qual posseeix un 1,16% de les accions.

El problema potencial que representaven aqueixes accions -originades fa quatre dècades, en la seua etapa inicial com a periodista, quan va convertir al costat d'uns altres socialistes en participació accionarial en el diari en què treballava una indemnització per acomiadament- s'ha agreujat en atorgar el seu Govern a aqueix periòdic una quitació de 1,3 milions, el 70% del que devia Mediterráneo a l'Institut Valencià de Finances. Era part d'una operació en la qual estaven implicats banca privada i organismes públics de finances, sobretot a Catalunya, per a fer possible la compra del Grup Zeta per Editorial Premsa Ibèrica (propietària a la Comunitat Valenciana dels diaris líders a València, Levante-El Mercantil Valenciano, i a Alacant, Información).

Però les llums roges s'han encés tard en el Palau de la Generalitat, només quan s'ha conegut públicament i ha alçat un escàndol comprensible la participació del president en l'aprovació el març passat pel Consell d'un nou reglament del banc públic de la Generalitat Valenciana que feia possible l'única condonació de deute que ha portat a efecte. És a dir, quan el conflicte, ho vulguen o no, ha esdevingut real.

Puig sap què significa el conflicte d'interessos perquè s'ha abstingut de participar en algun acord del seu Govern en què s'atorgaven concessions als mitjans de comunicació que gestiona el seu germà a Morella i la comarca dels Ports. Però no va considerar que haguera de fer-ho en un cas que tenia relació amb el periòdic del qual ell mateix posseeix un percentatge en la propietat amb l'argument que aprovava una norma de “caràcter general”, com ha sostingut la vicepresidenta Mónica Oltra.

La informació publicada per eldiario.es revela que no va ser un tema puntual que l'agafara desprevingut perquè el director de l'Institut Valencià de Finances, Manuel Illueca, ha reconegut que Puig es va interessar per l'operació, encara que no li donara indicacions concretes ni li advertira que posseeix accions del rotatiu castellonenc.

Les accions del president valencià, que ell mateix valora en la seua preceptiva declaració de béns davant l'Administració autonòmica en 177.886,8 euros, constitueixen, a més d'una casa a Morella, tot el seu patrimoni. Però crec que no exagere si dic que ningú pensa que Ximo Puig puga haver tingut una motivació econòmica, de lucre personal. Aleshores, què ha passat? Un descuit? Una imprudència?

És alarmant que Ximo Puig no sentira la pressió del conflicte d'interessos. El seu Govern, bipartit del PSPV-PSOE i Compromís en l'anterior legislatura i tripartit ara amb la incorporació d'Unides Podem-Esquerra Unida, va crear una Conselleria de Transparència i ha promulgat una legislació gràcies a la qual hi ha una Oficina de Control de Conflictes d'Interessos a la qual, cite textualment, “la persona amb càrrec públic podrà realitzar en qualsevol moment les consultes que considere necessàries sobre la procedència de formular o no abstenció o inhibició en assumptes concrets”.

El president no ha fet ús d'aqueixa oficina i manté que no hi havia motiu per a adoptar precaucions, atés que mai ha actuat en condició d'accionista. Però el fet és que aqueixa condició contamina precisament qualsevol argument sobre la bondat de la quitació aprovada per a fer viable una operació de compra que ha salvat un grup mediàtic de la fallida (encara que haja implicat també l'acomiadament de desenes de professionals del Levante de Castelló, sacrificat per Prensa Ibèrica per a no duplicar rotatius locals en la mateixa ciutat).

I si els interessos de Puig no eren econòmics, què ha passat? Probablement que la col·lusió polític-mediàtica ha pesat més que el bon judici. I no és gaire encoratjador.