Fins ací va arribar la riuada
No era un assumpte conjuntural o de canvi de cicle. Tenia la configuració d'una catàstrofe. L'extrema dreta podia irrompre, no solament en el sistema polític espanyol, sinó en el mateix Govern, ja que Pablo Casado li va obrir explícitament aqueixa porta en el tram final de la campanya. I en la seua majoria l'electorat va actuar el passat 28 d'abril contra la hipòtesi involucionista com si de fer front a una catàstrofe es tractara.
En el barri del Carme i altres zones del centre històric de la ciutat de València, després de la devastadora inundació d'octubre del 1957 es van pintar en algunes cases i establiments marques en el nivell que havia aconseguit l'aigua amb la llegenda: “Fins ací va arribar la riuada”. Dècades després d'aquell desbordament del Túria encara podien llegir-se en algunes parets aqueixes senyals, per a no perdre la memòria ciutadana del que havia passat i del que calia evitar en el futur. És hora de fer el mateix amb aquesta inundació de l'extrema dreta. Marcar el seu abast, per a tindre'l present d'ara endavant i actuar en conseqüència.
A l'espera de les municipals, autonòmiques i europees del 26 de maig, el desbordament de l'extrema dreta ha sigut menor del que vaticinaven les alarmes, però la taca fangosa de la riuada, que fa olor de franquisme, d'intolerància i d'una castissa nostàlgia nacionalista, quedarà marcada en les institucions una temporada, qui sap si per sempre. De moment, al seu pas, ha deixat més destrosses en els seus potencials aliats (sobretot, el PP) que en les forces polítiques a les quals venia a véncer, i ha suscitat alguns efectes cridaners en el comportament electoral.
Per exemple, Pedro Sánchez ha guanyat mig milió de vots en aquestes generals a Andalusia sobre els que va obtindre fa cinc mesos Susana Díaz, la primera víctima de la riuada que no la va veure vindre, distreta com estava mirant-se a l'espill d'un lideratge humiliat pel fracàs de la seua candidatura en les primàries del PSOE.
A Catalunya, mentre el PSC tornava a recuperar impuls, per primera vegada Esquerra Republicana guanyava unes eleccions generals, espentada alhora per la necessitat dels seus simpatitzants de parar els reaccionaris i d'assenyalar una via per a eixir de l'atzucac en què està ficat l'independentisme degut al mal cap dels seus líders.
Al País Valencià, únic territori on han coincidit unes eleccions generals i altres autonòmiques, s'ha visualitzat el denominat “vot dual” com mai abans. Compromís va mantindre amb un lleuger descens (va passar de 19 a 17 diputats) el seu pes electoral, gràcies a la qual cosa s'ha salvat el govern d'esquerres en la Generalitat Valenciana, però va cedir quasi dues terceres parts dels seus sufragis a Podemos i al PSOE en les generals. Dit d'una altra manera, i simplificant molt, de cada 17 vots que va aconseguir Mónica Oltra en el seu terreny, sis van ser per a Pablo Iglesias i quatre per a Pedro Sánchez en la simultània pugna pel Congrés dels Diputats. Al seu torn, el socialista Ximo Puig va tindre quatre punts menys de suport que el líder estatal del seu partit, i la candidatura valenciana d'Unides Podem i Esquerra Unida liderada per Rubén Martínez Dalmau, sis punts menys.
Són fenòmens només explicables en clau d'emergència. L'extrema dreta ja ha arribat, però manca de l'empenta que mostra en altres països d'Europa, llastrada com va per una poc dissimulada arrel franquista, el seu reaccionarisme moral i ideològic i el seu ultraliberalisme econòmic, en certa manera contradictoris. Caldrà seguir-ne l'evolució per a comprovar fins a quin punt és capaç de convertir-se en una força més líquida, no tan espessa, i d'arribar a àmbits més transversals. Un objectiu que avui sembla dubtós.
Sens dubte la irrupció de Vox ha aconseguit causar més desperfectes en les forces amb què pretenia condicionar el poder que en aqueixa esquerra “traïdora” i “antiespanyola” amb la qual vol acabar. En definitiva, ha rebentat per dins la dreta espanyola, Ciutadans inclòs, encara que Albert Rivera somie amb capitanejar les restes del naufragi. Per això, en la seu del PP haurien d'anar pintant una marca ben visible que puga advertir-los en el complicat futur que els espera. “Fins ací va arribar, de moment”.
