El nostre pesquer i les persones rescatades

“Volem que el nostre pesquer torne a casa amb les persones rescatades, com marquen les lleis de la decència humana”. La vicepresidenta Mónica Oltra no podria haver expressat amb més propietat, després de la reunió del Govern valencià, la posició dels qui contemplen amb sorpresa i tristesa l'episodi que el vaixell “Nuestra Madre Loreto' està protagonitzant en aigües del Mediterrani des que va rescatar a 12 migrants que fugien de Líbia i els seus patrullers.

És important ressaltar això del “nostre pesquer”, ja que té la base en un port valencià, el de Santa Pola, on es fa costat incondicionalment a la seua tripulació i al seu patró, Pascual Durá, un home digne que va complir amb el seu deure en alta mar i es nega a fer de gendarme sobrevingut, com sembla pretendre el Govern espanyol, per a lliurar als rescatats en un port libi, on, com ell mateix adverteix, hi trobarien “una mort segura”.

“El nostre pesquer”, doncs, ha de tornar a un dels nostres ports, “amb les persones rescatades”, després que Itàlia i Malta, i tota la Unió Europea, incapaç d'articular un mecanisme de desembarcament aplicable en aquests casos, hagen decidit mirar cap a un altre costat. Això és el que dicten el sentit comú i la decència. Però les contradiccions entre la política i la decència són especialment cridaneres en l'episodi del vaixell de Santa Pola.

Traure del mar uns nàufrags per a retornar-los al lloc del que fugien és una vilania en el plànol de la més elemental humanitat. També hauria de ser-ho en el de la política internacional, i en el de la política migratòria en concret. Les denominades “devolucions en calent” són ingnominioses, però adquireixen un caràcter abjecte quan els subjectes que les pateixen porten en la mirada el pànic a morir o a ser maltractats. No hauria de formar part del càlcul polític de la diplomàcia espanyola la possibilitat de “retornar en calent” a ningú a Líbia.

Provocava molt desassossegue escoltar l'altre dia al ministre d'Afers Exteriors, Josep Borrell, pronunciar-se amb tanta fredor sobre la situació del pesquer valencià, un vaixell espanyol, en definitiva, que es troba en dificultats enmig del Mediterrani. El Govern de Pedro Sánchez ha mostrat una estranya capacitat per a desmentir-se en diversos fronts, però el de la política migratòria pot portar-se el premi.

Mesos després de l'operació de juny per a desembarcar a València els 630 rescatats per l'Aquarius, que va situar aEspanya en una postura exemplar davant el tancament de ports ordenat per l'extrema dreta a Itàlia, l'Executiu del PSOE va decidir fer-se el dur amb les pitjors cartes, mentre els líders de la dreta es passejaven en campanya per Andalusia parlant dels immigrants com d'uns invasors.

I no li resoldran la papereta al Govern uns pescadors que han mirat als ulls a les persones que van traure del mar, han compartit amb elles el seu menjar, les seues mantes i el seu vaixell. Com més es perllonga la crisi, més rotund és el dilema: l'esperit del Aquarius o la infàmia.