Sincronia en estat pur?

Vaig tenir la sort de rebre classes durant dos cursos amb Joan Veny. Eren les assignatures Gramàtica Històrica Catalana i Dialectologia Catalana. Al llarg d’aquelles sessions ens va deixar caure que, tot i que aquestes dues matèries semblaven associar-se a la diacronia la primera –l’estudi de la llengua en un eix temporal– i també la segona a la sincronia –l’estudi de la llengua en un moment determinat–, en realitat, la sincronia en estat pur no existia, perquè sempre hi havia diferències graduals entre la llengua dels parlants de diferents generacions.

El concepte el vaig entendre bé, tot i que els exemples que hi aportava em quedaven llunyans, per tal com jo era de la generació que en aquells moments (dècada dels setanta) estava en la vintena complida.

És ara, que ja forme part de la generació cada vegada menys poblada dels que han conviscut amb gent de tres segles diferents, que he entés del tot aquella afirmació.

Fa uns anys vaig regalar per a la decoració permanent d’una casa antiga rehabilitada al poble una caldera de coure que havia pertangut a la meua família des del temps de la meua besàvia. Era una caldera que havia estat en ús, almenys, fins ben entrats els anys 60, i que es destinava a bullir les botelles plenes de tomaca per a fer-la en conserva, i també per a barrejar la sang i la carn picolada del porc per a fer l’embotit en la porquejada. Vaig observar que la caldera tenia un foradet molt ben arreglat amb un pegat també de coure. I em vingué al cap un refrany: “Caldera vella, bony o forat”, equivalent, si fa no fa, al castellà “A perro flaco todo son pulgas”. O també “En ta casa bullen faves, i en la meua, a calderades” (“En todas partes cuecen habas”). Potser, la paraula caldera tinga per a les generacions joves un significat més aïna industrial, si no és que estan familiaritzats amb les calderes de l’infern o de les bruixes en els contes de temàtica meravellosa, hui una mica arraconats perquè no són “políticament correctes”.

És cert que molt del lèxic viu en altres generacions ha quedat reduït en la jovenalla als refranys i a les maneres de dir, però sense que en coneguen el significat. Vegem-ne uns quants exemples.

Actualment és bastant viu el mot “trompellot”, associat a una persona inútil, destrellatada…. Fins i tot molta gent encara fa servir l’expressió “De bona fusta ve el trompellot!”, més o menys equivalent, però despectiva, al castellà “De buena casta le viene al galgo” o “De tal palo, tal astilla”. Però crec que puc afirmar que la jovenalla no ha conegut els trompellots, aquelles trompes balladores grosses que només servien perquè els férem “quicots” amb les nostres trompes, sobre tot si eren de carrasca amb clau de ferrer.

“T’adorms més que l’algeps” diem a algú que té facilitat per a adormir-se en les situacions més quotidianes. Efectivament, l’algeps s’adorm, és a dir, barrejat amb aigua va prenent una consistència dura, com també ho fa el ciment. Ara, aquesta accepció s’ha substituït impròpiament per “forjar” (per influència del castellà “fraguar”), que en realitat només és aplicable a elements metàl·lics.

També el coneixement cada vegada més estés dels tecnicismes fa que vagen arraconant-se mots que havien perdurat durant segles. Així, abans hom es feia moltes vegades una “revencillada” al turmell (ara se’n diu “esquinç”) o es trencava el “ballador de l’anca”, que és l’articulació del fèmur amb la pelvis, o també el “pont de la figa”, allò que ara se’n diu pubis.

Què passa si volem emprendre un estudi sincrònic de la llengua. Doncs, que a més de la variable geogràfica que ha de fitar el camp de l’estudi, i de la social, hi hem de tenir en compte la variable generacional i saber filtrar l’estadi en què estan alguns elements lingüístics. Perquè, ja se sap, la llengua és dinàmica, evoluciona, i és difícil fer-ne un tall vertical exacte i representatiu de tothom. Per això, la sincronia en estat pur no és fàcil de trobar.