Esto no es Bambi

És legítim pensar que el nou govern valencià, siga el que siga, deixarà de costat les males pràctiques de l´anterior. Si no és així, el futur seria negríssim. No obstant, el que, tot i la decepció de part dels votants, pense que no hauria d´estranyar a ningú ha sigut l´escenificació de discrepàncies pel que fa a la presidència del Consell.

Angelo Panebianco, un dels referents de l´estasiologia, la ciència dels partits, afirmava que hi ha un objectiu que compartixen tots els membres de l´organització: la supervivència. Este argument va ser posat en dubte per uns altres estudis, com confirma un treball d´Òscar Barberà de 2008. És possible que no tots els membres de l´organització desitgen la supervivència. En efecte, algunes faccions d´UV ho van demostrar des de finals dels noranta del segle passat.

Tot i això, la premissa fonamental del model sintètic de Panebianco seguix sent vàlida. En ella coincidixen les dos espècies principals que integren els partits: creients i arribistes. Per això, comprenc que les negociacions, bàsicament, per a saber qui serà president de la Generalitat hagen sigut, com va dir González Lizondo, al tall del pacte del pollastre, més llargues i tortuoses que “el parto de una burra”. És totalment lícit pensar que la nova política (per gastar una expressió a l´ús) vaja a diferir de l´antiga en determinades formes i fons, però estava meridianament clar que, en l´afer de la presidència, uns partits i altres, siguen de la vella o la nova política, anaven a comportar-se de manera similar. No és una qüestió baladí, en un sistema que, almenys, mediàticament, es torna tan presidencialista “a l´americana”. Del colp d´efecte de la presidència poden dependre les polítiques que es prenguen a llarg termini.

Si el PSPV no és capaç de fer valdre la norma no escrita de la formació de governs de coalició liderats per la llista més votada, la renúncia equival a tancar la paradeta per causa de dissolució. D´altra banda, Compromís també esgrimix raonaments plausibles, sabedors de la necessitat d´alimentar l´efecte bandwagon i arrelada la convicció de no donar cap baló d´oxigen als socialistes. El paper de Podemos em pareix més subaltern i vicari. Més o menys, com el que els valencians hem desenrotllat sempre en l´Estat de les Autonomies, amb funestos resultats. Una mera fitxa en el tauler d´escacs que realment importa a la nomenklatura, Espanya, “una”. Pactes secrets d´elits, com en eixa primera Transició que tant es critica. Lo llaman empoderamiento y no lo es...

Són molts sous i anhels (trien l´orde que preferixen) els que depenen de l´instint de supervivència dels partits i, al remat, ara que ja s´albira el resultat final de les negociacions, es podria parafrasejar la cèlebre frase de James Carville: és la política...

O, com va dir José Luis Torrente: esto no es Bambi...

Etiquetas

Descubre nuestras apps

stats