Clara Peya: «Ens han dit que si no trobàvem la nostra mitja taronja estaríem incompletes. I una merda!»

Assajos, classes, entra al teatre, puja a la moto, passeja el gos. «Això serà difícil», adverteix. Parlem, finalment, amb Clara Peya (Palafrugell, 1986), compositora, creadora i pianista. Ha publicat el seu huité disc, Estómac, un treball que vol desconstruir la idea de l’amor romàntic. El seu estil és inclassificable. Les seues lletres estan escrites des de les entranyes, no des del cor. Amb el piano s’expressa. Aquest divendres arranca el festival Música i Lletra (MiL) Xàtiva, cançó d’autor, amb el concert doble de Clara Peya i l’actuació de la veu profunda i clàssica de Roger Mas. Fins a l’11 de maig pujaran a l’escenari del MiL veus i lletres per ‘cantar a la diferència’ –el lema de la quarta edició– amb artistes com Anari, Carles Pastor, Miquel Gil o Mara Aranda.

‘Estómac’ no és només el nom del disc, sinó que és també una paraula que anomenes moltes vegades en les teues lletres. Per què?

El cor és un símbol bonic, equilibrat, roig, que representa allò on sentim les emocions i les sensacions. O això ens han fet entendre. Jo crec que en realitat tot el que sentim està a l’estómac, que és una imatge molt més crua. Estómac és una desconstrucció de l’amor romàntic tal com el tenim entés, perquè jo estic tractant de fer discos que no parlen d’amor i m’he adonat que només sé escriure cançons d’amor romàntic. Això m’ha fet reflexionar molt sobre quins referents tenim i com ens n’eixim, d’açò. Per això es diu Estómac.

De quins referents parles?

Disney, Hollywood, els llibres infantils... Ens han fet tant de mal. Les noies moltes vegades esperem que vinga algú i ens traga dels nostres problemes. Pensem que l’amor ho solucionarà tot i això és una mentida com un dimoni.

I què vol dir tindre un ‘Estómac de plàstic’? El títol de la primera cançó.

Tindre l’estómac de plàstic és una simbologia amb la buidor, la sensació que tens de buit quan de colp t’adones que estàs tota una vida enganyada, que tot el que t’han promés no existia. Ens han fet creure que vindria algú i et salvaria i ningú et salvarà de res, només pots salvar-te tu mateixa. També ens han dit que si no trobàvem la nostra mitja taronja, doncs, estaríem incompletes. I una merda! Estem completes igualment. L’amor romàntic no deixa de ser un reducte del capitalisme. Evidentment existia abans, però s’ha utilitzat per a fer-ne negoci i tindre’ns molt més controlades.

També trobem en les teues cançons referències a les entranyes... Per què?

Jo crec que l’art naix de les entranyes. I l’art també ha de ser honestedat. És importantíssim que l’art tinga una reflexió i un compromís polític, perquè estic absolutament convençuda que els meus privilegis són els que m’han permés que jo puga dedicar-me a fer açò. Per tant, entenc que s’ha d’utilitzar aquest altaveu d’una manera conscient i compromesa. Per a mi l’honestedat és compromís i en el meu cas està relacionat amb fer les coses des de les entranyes, no des del cor. També tracte de canviar aquest concepte.

Pianista, compositora, creadora... En aquest disc combines el jazz, el rap, el pop, l’electrònica. Quin és el teu estil i com ha evolucionat?

En el moment en què comencem a barrejar tants estils és perquè no es pot classificar. El que sí que pense és que tot canvia molt tota l’estona, tot està en moviment constant. No hi ha un judici de selecció, únicament és una necessitat d’anar amb el que estàs vivint i amb el que està passant socialment. Però sobre estils concrets, no tinc cap intenció d’etiquetar-lo. Jo faig el que sent i ix el que ix.

El festival MiL, per definició, dona molt de valor a les lletres. Què és el més important per a tu a l’hora d’elaborar una cançó?

Intentar ser bastant coherent amb la meua ideologia, una cosa molt complicada algunes vegades. Jo volia fer cançons que foren molt més polítiques i compromeses i no m’eixia res, i això és el que ha creat el discurs d’Estómac. El discurs del disc és fer cançons d’amor, però entremig intente que siga una reflexió col·lectiva i generar pensament crític. I preguntar-nos per què només sé escriure cançons romàntiques? Per què el 90 % de les cançons són d’amor? La resposta seria: perquè l’amor mou el món... Si, però quan parlem d’amor parlem d’amor romàntic i el fem des d’un lloc de possessió, de necessitat, de malestar, d’enamorament... N’hi ha milions d’exemples i és un discurs que tenim integrat.

Revisem cançons de tota la vida i ens sorprenem quan tornem a escoltar lletres que ara considerem masclistes.

Sí, i també es poden fer cançons d’amor sense aquest factor de possessió, de desesperació... És un cristo tota l’estona. La nostra meta com a persones no és trobar algú i enamorar-se’n. L’amor de la teua vida pot ser la teua germana, el teu fill, el teu gos, hi ha molts amors de la teua vida, i hem de començar a donar importància a tot tipus de relacions d’amor. I eixir de l’iceberg i deixar de posar l’amor romàntic dalt de la piràmide i posar en valor les relacions de veïnatge, de faena, d’amistat... Jo no ho veuré, però poc a poc l’amor romàntic perdrà força. És molt bonic enamorar-se, jo no dic que no ens enamorem! Però hem d’enamorar-nos bé. I necessitem que els nostres referents siguen molt més sans.

Llavors, com es desconstrueix aquesta idea?

Això és el que explique en algunes cançons. Hi ha un tema que es diu ‘I jo pensant’ que explica totes les coses amb les quals podríem dedicar-nos a pensar. La lletra diu alguna cosa així: La desigualtat social, els desnonaments, les guerres, assassinats, però jo només pense si tornarà… Amb tot el que passa al món i el que realment em fa més dolor i patir més és l’amor romàntic! Si estem pensant en això, vol dir que deixem de pensar en altres coses. També és un disc que està molt enfadat, perquè ens han enganyat. Res del que ens han venut és veritat i deixa una frustració constant... El buit que deixa això a mi em fa mal.

També és un disc íntim, on es nota que has posat molt de tu mateixa. Diuen també que és una proposta transgènere, queer, feminista. Hi estàs d’acord?

I tant! Per a mi hi ha un compromís relacionat amb l’androgínia i amb el gènere. A l’amor romàntic també hem de posar-li perspectiva de gènere, perquè no és el mateix per a homes i per a dones. La lluita feminista no és feminista si no és anticapitalista, antiracista o si no s’està al costat de totes les formes d’opressions. I sobre el meu compromís amb l’androgínia, només cal veure’m... Intente que tots els videoclips puguen ser bastant queer, andrògens, fora del gènere... Començar a canviar referents. Quan tocava el piano i era més jove, no veia xicotes i, si veia xicotes, distaven molt del que jo era i del que jo volia ser, llavors pensava que no era possible ser pianista. Ens han faltat referents i és hora de començar a donar referents nous perquè la gent tinga on emmirallar-se.

Perquè ells sí que n’han tingut.

Si, la diferència és estratosfèrica. Igual que amb la raça! Nosaltres a cada bolo portem un col·lectiu de persones de diferents eixos d’opressió. Afrobanyolins, les Kellys de Madrid, les Sindillar de Barcelona, col·lectius que treballen amb persones refugiades, els de la lluita contra l’estigma mental, transsexuals… Durant els concerts, puja un col·lectiu a l’escenari i expliquen qui són i que fan.

Penses que hi ha un mercat dins d’aquest discurs i tipus de música?

No, però el feminisme s’ha posat de moda i ens hem d’aprofitar les dones per a ocupar els espais. Moltíssims dels discursos dins del feminisme són molt superficials, però una moda serveix per a ocupar els espais i fer-ho de la millor manera possible. Evidentment no hi ha un espai, està, però no hauria de ser una cosa ‘especial’, com quan fan cicles de dones per a rentar-se les mans. Posa quotes, però no faces un cicle de dones tenint en compte que el 80% al llarg de la temporada són d’homes. A mi això no m’interessa. Jo sé que ara tinc un espai per a ser dona, però a mi el que m’interessa és el col·lectiu. I si no hi ha quotes... Nosaltres vivim en un micromón, perquè després vas als grans festivals i compares... Hi ha una lluita molt gran feta i, bé, anirem fent.

Les fotografies del disc són molt potents. Quin missatge volíeu transmetre?

La primera cançó diu que jo no sé si sóc dona o robot. Les fotografies estan fetes en un ambient blanc, d’hospital, fred, asèptic, com d’operació, d’estómac, de víscera... I després, evidentment, també la perspectiva de dir, abolim el gènere d’una punyetera vegada o què? Jo no soc trans, tampoc gender fluid, em considere una noia i m’hi sent còmoda, encara que la meua expressió de gènere és masculina, però això no vol dir que vulga ser un home. Hem de començar a obrir tot tipus d’horitzons.