Educació amb el diari digital

Rèquiem final al paper. Diversos són els factors que han portat el periodisme escrit a una crisi com poques vegades s’havia conegut. L'aparició i extensió de les xarxes socials en Internet, la crisi econòmica de 2008 amb l’abaixada de lectors i de publicitat, l'aparició de diaris de paper gratuïts, els múltiples vídeos que produeix Youtube són potser els més rellevants. L'estoc final al periòdic de paper ha sigut, òbviament, la premsa digital: any rere any han anat abaixant les vendes. Els més optimistes sols albiren algun futur a les revistes científiques dirigides a un públic minoritari d'experts. Però cada vegada són més els que auguren la desaparició dels diaris de paper (perquè potser només tindrien sentit en els bars i les biblioteques, i això no és rendible). Philip Meyer, de la Universitat de Missouri situa la possible data de la desaparició dels diaris de paper en 2043. Més pessimista és Steve Ballmer, expresident de Microsoft, que no creu que sobrevisquen més enllà del 2030. De fet, han tancat molts quioscs i des de fa més de dues dècades tots els diaris han començat a oferir els més variats objectes promocionals, amb l’aparença que el veritable regal és el diari i no l’objecte de la promoció en si .

Davant els digitals molts ja van tancar l’edició en paper, i les dades de l'Oficina de Justificació de la Difusió (OJD) registrà en 2018 que els sis grans periòdics de paper han perdut el 61% de la seua difusió en una dècada, això vol dir 939.992 exemplars. La caiguda en vendes, lluny d'atenuar-se, manté un progressiu descens. Tant és així que nombrosos diaris han hagut d'utilitzar per als de paper, junts, una sola impremta (i només a mitjans dels 80 moltes empreses van invertir molts diners a ampliar-les i millorar-les). Excepte els acèrrims defensors de la necessitat de la lectura en paper, tothom prefereix prémer el botó del seu dispositiu i llegir immediatament en format digital que haver de vestir-se, eixir al carrer, trobar un quiosc i gastar-se més d'un euro en la compra. Hi ha els qui ressalten les qualitats del paper i promouen la idea que conviure amb altres formats és possible. Els més optimistes pensen que la premsa de paper quedarà tocada però no afonada (com ha ocorregut amb els llibres tradicionals, més venuts encara que els llibres electrònics, atés el valor afegit de ‘fetitxe’, entre altres qualitats). Si es compleixen les prediccions i gustos de les noves generacions, un dels productes més característics de la impremta pot, després de 600 anys, estar en els últims moments, moribund, i nosaltres podem veure el seu rèquiem final.

Perills 'digitals'. Les dades i vincles en línia ‘ordenen’ al nostre cervell a discreció anar passant de pàgina en pàgina. Aqueixa riquesa de connexions que la web oferta bloqueja la nostra memòria i minimitza el pur ‘recordatori’. Les connexions de la xarxa no són com les nostres connexions del cervell, i manquen de la riquesa ecològica i la sensibilitat de les nostres sinapsis: “no es limiten –escriu el psicòleg Ari Shulman- a proporcionar-nos accés a una memòria, sinó que en molts aspectes la constitueixen”. La connexió sinàptica és el pensament, és el jo.

Fa temps que se sap que la cultura en què es cria una persona influeix en el pensament i el caràcter d'aqueixa persona. La memòria de les formes personals crea i sosté la memòria col·lectiva que sustenta la cultura de cada país. El que està emmagatzemat en la ment de l'individu és el quid de la transmissió cultural. Cadascun de nosaltres porta i projecta la història del futur. Aqueixa sobrecàrrega d'informació que ens absorbeix en la web davant les pantalles està creant la substitució d'aqueixa complexa densitat interna cerebral, que propicia el record i el pensament, per un nou tipus de jo que evoluciona sota la pressió de la immediatesa, buidant-nos del nostre dens repertori intern de patrimoni cultural –i en el fons ens uniformitza-. La cultura sols es renova en la ment de cada persona. El preu que podem pagar per assumir els poders de la tecnologia és l'alienació, un peatge particularment car que estan imposant les multinacionals de les nostres tecnologies: en molts casos adormen les més íntimes i humanes capacitats naturals (Karl Marx, sens dubte, estaria hui perplex i ampliant la seua teoria de l'alienació). Però ni molt menys tot és negatiu: ben utilitzat, l'ordinador estén les capacitats de processament del nostre sistema nerviós central. Gràcies a la plasticitat de les nostres xarxes neuronals es poden també generar compatibilitats, combinacions i sinergies amb els mitjans de comunicació, construint un sol sistema més gran i efectiu. No m’estendré ara en les conseqüències positives i negatives que els tests han revelat sobre cadascuna de les múltiples intel·ligències i capacitats: les de la raó, la percepció, la memòria, la creativitat, les relacions interpersonals, les emocions. El que sí que és cert és que, en general, els adolescents tendeixen a tindre més ansietat, depressió, narcisisme i addicció a les pantalles.

Educació amb els diaris digitals. Hem de reconéixer, no obstant això, allò positiu i els avantatges dels diaris digitals (en principi no arrasen la fusta dels arbres, i donen moltes possibilitats educatives). Hui els joves estan hipnotitzats per les pantalles, i no saben diferenciar una fake new (o fins i tot una falsedat absoluta feta per a danyar a persones o col·lectius, sovint sota pseudònim o anònimes), o una posveritat (en què les asseveracions no són objectives però toquen els desitjos i les emocions del públic), del que són notícies certes, contrastades i verificables: és a dir, les notícies dels diaris digitals seriosos i amb periodistes que compleixen amb l'ètica i el codi deontològic del periodisme. Només si des de Primària i l'ESO els preadolescents s'acostumen a llegir diaris digitals podran, per a tota la vida, estar i voler estar ben informats, captar quin mitjà respecta la veritat, amén de centrar-se en la lectura comprensiva i concentrar-se (sense anar picotejant de manera addictiva de pàgina en pàgina d’Internet sense reflexionar ni memoritzar). En aqueix sentit considere molt important que els alumnes realitzen per grups un projecte trimestral de notícies de diaris digitals, triant un tema de les diferents competències i matèries del currículum i, després de triar les notícies de diversos diaris, visualitzar-les davant els seus companys amb un PowerPoint i realitzant tutorials i presentacions a l'aula. Podran així comparar segons el tractament de cada diari i debatre (només el titular d'una mateixa notícia dona per a molt: recorde que fa anys El País portava en la capçalera el titular “Cuatro concejales del PP i el alcalde culpables por corrupción”; no obstant això El Mundo titulava “El alcalde del PSOE i cuatro concejales culpables por corrupción”).

Crec que el primer pas per a entusiasmar l’alumnat és que algun o alguna periodista els donara una conferència explicant-los quines seccions conformen un diari digital, quins, en quin ordre i quins temes abasten cada gènere periodístic (l'informatiu, el d'opinió, i la part gràfica, a més dels subgèneres que cadascun conté i les diferències entre ells). Com una notícia es confecciona amb un avanttítol, un títol, un subtítol, una entradeta i el cos de la notícia (en què els textos adopten la forma de piràmide invertida, en la qual l'ordre dels esdeveniments s'estructura de major a menor importància); i com la notícia es construeix a partir de les conegudes sis W: Què? Qui? Com? Per què? Quan? On?

L’alumnat, per a motivar-se, és millor que trie els temes a tractar i que es reunisca a l'aula d'Informàtica. Potser els temes més pertinents i atractius són els de Biologia i Medi Ambient (davant l'emergència climàtica); els artístics, musicals i culturals en general; els de Valors Ètics (on tenen una allau de notícies a debatre com la xenofòbia, el feminisme, l'homofòbia, els drets dels infants, la guerra i els refugiats…); i els diferents esports –hi ha temes i notícies que es poden tractar interdisciplinarment-. Al meu judici, mitjançant la lectura dels diaris digitals a l'escola l'alumnat adquireix competències per al consum crític i per a la deconstrucció dels “textos mediàtics” –i la capacitat per a crear-los- i centrarà per sempre en ells la mirada, sabent discriminar les notícies creïbles de les mentides. Una persona educada per als mitjans de comunicació coneix les característiques estructurals d'aquests, i com dites característiques tendeixen a influir en el contingut dels mateixos mitjans. No hi ha hui millor arma per a la creació de l'hàbit lector que els diaris digitals –que, com sabem, informen, entretenen i creen opinió (i poden vacunar contra l'indiscriminat i cec deambular per la xarxa). Experiències com la francesa, amb les seues Setmanes de Premsa en les quals professionals dels mitjans, professorat i alumnat col·laboren en pro d'una informació selecta, seriosa i amb criteris, posen de manifest la creixent necessitat a l'hora de ser selectius i conscients amb les informacions i amb el món que vivim. No sé per què no es fan propostes que faciliten o consoliden la introducció dels diaris a l'aula. I repetisc: és molt important, per a donar interés i importància a la lectura dels diaris digitals, que la xarrada introductòria l'expose un o una periodista professional: que l'alumnat conega les normes, el bon fer, les fonts i el codi deontològic del periodisme; i que conega una mica la llarga història de la premsa (en aqueix sentit ací és impagable el volum “La Premsa del País Valencià 1790-1983”, de mil huitanta-set pàgines, elaborat per l'erudit valencià Ricard Blasco).