Un pot avorrir els francesos, més en concret els parisencs, per moltes raons. Pel seu xovinisme i la seua grandeur, per la seua fal·laciosa politesse o per la llanda que ens van donar amb la nouvelle vague o el nouveau roman. I també els pot envejar pel seu laïcisme, per l'excepció cultural o perquè van inventar el Sauternes i el brie trufat. En el meu cas la balança es va inclinar envers l'admiració quan, fa uns quaranta anys, vaig veure una nota en un ascensor de París amb què un dels que vivien en l'immoble feia saber que aquella nit celebraria el seu aniversari, demanava anticipadament perdó per les molèsties i es comprometia que aquestes cessarien puntualment en arribar la mitjanit. Em van informar que es tractava d'una norma estatutària habitual en moltes comunitats de veïns i que allí la intransigència amb els residents desconsiderats era absoluta. Recorde com el complex d’esclafaterrossos, mesclat amb un torbador sentiment d'admiració, em recorria el bescoll mentre llegia el cartellet. Encara que jo vivia llavors en un bloc sorollós en la perifèria de València, recorde que vaig somniar que poguérem assolir algun dia un nivell semblant de civisme. Eren els anys en què pareixia que havíem entrat en la senda civilitzatòria, la democràcia arribava fins a nosaltres prenyada d'esperances i no sabia fins a quin punt algunes eren infundades. Ací la cultura del rebombori —del rebombori immanent, infructuós, sense finalitat manifesta, sense guillotines, llambordes arrancades o armilles grogues— ha cristal·litzat i no hi ha qui la dissolga. A molts dels nostres conciutadans el silenci i la quietud els incomoden com si els feren sospitar que són morts, d'ací que es dediquen a vociferar arreu i tothora.
I em fa la impressió que solen ser els més fèrtils. No sé si han vist vostés uns anuncis de preservatius que circulen últimament en forma de mems. En ells es pot veure uns xiquets malcriats, aquests que, segons diuen, tenen síndrome d'emperador (o de moniato precoç), que es dediquen a palpar-ho tot en els supermercats o fan de la llar familiar l'escenari de les seues estúpides tiranies. Aquests anuncis insinuen que si els progenitors hagueren utilitzat un condó en el moment decisiu, tant ells com nosaltres ens hauríem estalviat aquest martiri. Humor d'altres temps destinat avui als circuits clandestins. Ara està mal vist fer palesa la teua incomoditat davant dels excessos dels xiquets consentits. No ja en els parcs i altres llocs de lliure accés, també en els cines, els restaurants o els museus, on certs pares a joc solten la seua prole com qui solta el gos en un pipicà. Niñofobia, anomenen qualsevol signe d'incomoditat que puga aparéixer aleshores, perquè si saberen dir pedofòbia, no serien com són. Si no vols suportar els xiquets dels altres, queda't a casa, arriben a dir alguns amb una perspectiva pretesament progressista, quan el que estan fent és allò tan reaccionari de culpabilitzar la víctima. Però, tot i això, qui em diu que tancant-me a casa em salvaré d'haver de suportar-los? Els fills dels meus antics veïns de dalt jugaven a fer rodar les bombones de butà pel seu pis, que era la seua porquera, però també el sostre sota el qual jo pretenia refugiar-me. Sa mare era aquella que anava sempre amb tacons. No és niñofobia, sinó energumenofòbia.
No cal dir que la cosa no va contra els xiquets. Adorar-los és la nostra manera de fer-nos perdonar el fet d'haver-los portat a aquest món. Són sagrats. Però el seu culte està o hauria d'estar subjecte a unes normes. «Qui no ha sigut mai xiquet?», addueixen els papàs que van en el lot de les criatures feréstegues. Naturalment, es tracta d'una autojustificació. Com si només es poguera ser xiquet d'una única manera. No hi ha dubte que aquests pares desatents es veuen orgullosament reflectits en els seus plançons, tan sanots, tan plens d'energia, tan insuportables. No s'imaginen la infància d'una altra manera, i estan convençuts que aquest paio que els llança una impotent mirada reprovatòria és un desbaratafestes amargat i ressentit. Amplis sectors de la població interpreten la reivindicació de legítims drets ciutadans com a misantropia. I als xiquets tranquils, als estudiosos, als rars, als pansits se'ls considera malalts, se'ls envia al psiquiatre, se'ls acaça, es fa tots els possibles perquè s'incorporen al sarau embogidor. Vivim en una societat procustiana que, apel·lant a uns trets suposadament universals de la naturalesa humana, enrasa els comportaments amb el de l’exemplar més ordinari en tots els sentits de la paraula. I no falten pedagogs à la page, psicòlegs i altres exercitants de professions equívoques que subministren arguments perquè ens reafirmem en aquesta fal·lera. A això cal afegir que des del moment que les mascotes han anat desplaçant el paper dels fills, aquesta idea de tolerància, que en realitat és el revers d'una tirànica imposició, ha anat desplaçant-se també cap als xitxos, els seus lladrucs intempestius, les seues baves i els seus ensums indiscrets.
Aprofitant que vivim temps de sequera reproductora, alguns incívics intenten fer passar el seu acte procreador per una gesta patriòtica, i els més agosarats arriben fins i tot a apel·lar puntualment als principis de la criança comunitària. Però no cola. Un dia van pensar que era una bona idea perpetuar el seu imprescindible llinatge, o es van donar una alegria amb presses i a pèl, i a partir de llavors se suposa que les conseqüències les ha d'afrontar tot aquell desafortunat que se’ls encreua. No. Potser hauran parit vostés un sant, o potser un virtuós del bulling o un genocida, ja es veurà, no ho jutjarem prematurament. Però, isca el que isca de l'experiment, aguanten el xàfec, tot el mèrit és seu, no tracten d'escapolir-se'n, no és just. Com tampoc no ho és que aquells que un dia es van comprar un gos, o dos —ells sabran per què, encara que no sempre—, ens facen partícips, tant si vols com si no vols, de la seua zoofílica afició. O que campen sense restriccions els que no poden deixar de parlar per a dissipar la boira que hi ha dins dels seus cranis, o certs melòmans de pacotilla que s'entesten a fer de discjòquei per a la resta de la humanitat, tot molt filantròpicament, gratis et amore. L'estiu els és a tots especialment propici. Ens faltava la bonança que ve de regal amb el desbaratament climàtic. Els xiquets estan de vacances, el dia s'allarga, les finestres s'obrin, les terrasses dels bars es despleguen, proliferen les revetles, les barbacoes i els festejos. I aquest estiu, ració extra de mítings polítics. Els aficionats als bous al carrer i altres fastos populars, carn de canó demagògic que ara tenen a les autoritats completament de cara (no és que abans les tingueren de cul precisament), també deuen sentir-se especialment enardits.
Avança l'exhibicionisme coent i triomfa la impunitat de la festa, que alguns mai no hem sabut veure com un fenomen progressista. Sempre ha sigut una estafa, una de les moltes fórmules per a desviar periòdicament energies que podien ser perilloses si s'empraven d'una altra manera, a fi que l'orde tornara reforçat després del desfogament. No hi havia moltes alternatives, així que la majoria, copsaren el truc o no, s'apuntaven al sarau i això que s’havien trobat. Però en els temps que corren, l'única cosa que canalitza la festa és el plaer que senten alguns en donar per sac als altres. Les antigues temptacions revolucionàries estan convenientment diluïdes en un festival permanent de distraccions a la carta, i que algú preferisca anar a veure una processó o assistir a una revetla perquè el devoren els mosquits, a quedar-se a casa veient una pel·lícula en la tele intel·ligent, només pot significar que la programació de Netflix deixa molt a desitjar. Siga com siga, al final, si una sordera sobrevinguda no ve en el teu auxili, l'única defensa que et queda és fabricar el teu propi soroll. Xostakòvitx contra el reggaeton, els alarits de Maria Callas contra els refilets de Shakira, els canons de Navarone contra les carcasses de Brunchú i els seus epígons, ja siga amb potents altaveus, com respondria un bucaner a un altre bucaner, o mitjançant aquests instruments de la resignació anomenats auriculars, perquè els taps per a les orelles, ho afirme des de l'experiència, no serveixen per a res. Així que propose que entre les minories discriminades s'incloga als amants de l'assossec. Són uns carques, ningú no ho dubta, però seria tot un detall no encruelir-s’hi massa mentre caminen cap a la seua irremissible extinció.
0