Hipoteca reputacional

És una expressió que ha emprat reiteradament el president de la Generalitat, Ximo Puig. El govern del Botànic s’ha esforçat molt per superar la “hipoteca reputacional” que pesava sobre els valencians, les seues institucions i el seu govern. El nivell de corrupció a què s’havia lliurat el Partit Popular al País Valencià fou exageradament alt. No fou cas únic o l’excepció. La corrupció del PP a la Comunitat de Madrid (la Gürtel, el cas Púnica, i desenes més) i a tot arreu on ha estès i imposat les seues pràctiques, és estructural, sistèmica i de gran entitat. El que ha passat al nucli central del PP, al carrer Génova, amb la caixa en B i el cas Bárcenas -i la resta de gerents, tots processats-, no per difuminat i amagat mediàticament és menys greu. Hauria de fer pensar, i molt, de cara a les eleccions. I l’alternativa des de la dreta, Ciudadanos, ja apunta maneres, com s’ha vist recentment en diversos episodis foscos. Coses tan greus, venim d’on venim, com la sintonia amb la ultradreta que representa Vox.

En realitat, la combinació de corrupció, espanyolisme histèric i ultradreta és el perill més greu a què s’enfronta Espanya des de la transició democràtica. Des del final del franquisme. El resultat de les eleccions del 28 d’abril determinarà, sens dubte, el futur de la democràcia i l’estabilitat, la convivència. I dirà molt sobre la conformació o no del mínim que es pot exigir, de la premissa a què hem d’aspirar: una societat decent, en paraules del filòsof Avishai Margalit. Una societat que no humilie els seus membres.

Però els valencians sabem molt d’això, perquè hem fins fa quatre dies patit situacions extremes. Regidors, alcaldes, diputats provincials, presidents de diputació, diputats a les Corts, consellers i presidents de la Generalitat, tots del PP,  imputats, processats o condemnats amb sentència ferma. Un veritable desori d’indecència. Desenes, centenars de casos, alguns tan dramàtics com el de Zaplana. Del qual encara se’n van sabent detalls de pràctiques de frau i apropiació indeguda de molts diners, no per intuïts i sospitats menys escabrosos. O un cas tan pintoresc i estrambòtic com que tots els regidors del grup municipal del PP a l’Ajuntament de València estiguen imputats (cas Taula). La corrupció acumulada al llarg de vint anys de govern del PP a la Comunitat Valenciana -per utilitzar la denominació oficial- és tan gran i tan vergonyosa que costa i costarà molt de netejar. No és cosa de ventilar un passat així amb quatre crits histèrics, insults a l’adversari i grans dosis d’amnèsia i cinisme. De dir que no en sabien res, quan l’elefant ocupava tota l’habitació...

Hipoteca reputacional, doncs. Que és important cancel·lar. La imatge externa i també interna -la nostra reputació col·lectiva- té una dimensió ètica fonamental, de moral civil i autoestima. Però inclou també una dimensió social i de cara a la presència i l’activitat econòmica, a les relacions normals entre desconeguts que formen el nus dels tractes i de l’activitat econòmica en general. ¿Quina carta de presentació és que tants representants polítics i pràcticament tots els expresidents del PP estiguen tacats, esguitats, imputats o condemnats? Que hagen passat pels tribunals i la presó. No per defensar honorablement els drets i la llibertat del poble valencià, sinó per enriquir-se il·lícitament.

D’altra banda, no oblidem que plou sobre mullat. Per raons complexes que seria llarg explicar, els valencians no hem tingut històricament bona imatge. Creiem una altra cosa, però ens enganyem. Se’ns presenta com a poc simpàtics, tancats, malfiats. Una mica com els catalans -veges per on! De mala pasta. Són estereotips ridículs, ja ho sé. Però no deixen de ser significatius i de tindre incidència.

Els viatgers estrangers que visitaven el País Valencià als segles XIX i XX, escrivien després coses no gens agradables. L’escriptor anglès Kenneth Tynan va recollir alguns testimonis en aquest sentit, d’aquells que més val llegir amb una tassa de til·la a la vora... Recentment han aparegut unes cartes de Pío Baroja a Azorín on li deia que València era una ciutat repugnant i els valencians els més antipàtics d’Espanya. Se’ns veu com a fenicis i de tracte esquerp. Superficials i poc fiables. “En Valencia la tierra es agua, el hombre mujer, y la mujer nada”. Quina caracterització més agradable, aquests versets més o menys anònims però difícils d’oblidar...

Qualsevol que haja freqüentat un cert tracte amb l’Espanya castellana, més enllà de la cordialitat impostada, ja sap a què em referesc. Coses que abans tenien una certa importància, però que amb el temps es van matisant, és clar... Però que no desapareixen.

Les imatges col·lectives són duradores, difícils d’esmenar, formades històricament. La corrupció a l’engròs que ha marcat l’època del PP al País Valencià (1995-2015) ha afegit una càrrega descomunal de desprestigi a un poble que no es mereix aquest afront. A la invisibilitat i la desconsideració -i a un fons negatiu que ve de lluny- el PP de Zaplana, Olivas i Camps hi va afegir un plus brutal de mala reputació.

Són coses que, en aquesta primavera electoral, caldrà tindre molt presents. ¿Algú imagina quina aportació podrien fer en aquest sentit una illetrada com Isabel Bonig o un professional de la mentida com Toni Cantó? Segur que en comptes d’amortitzar i cancel·lar la hipoteca la renovarien ampliada! Cal confiar en el trellat col·lectiu, el senderi, el sentiment democràtic profund, per a evitar una cosa així.

El Botànic ha començat a encarrilar les coses en un sentit positiu. Ha tingut poc temps i recursos escassos. Però ha fet coses molt importants. Entre altres, i és un factor clau, ha començat a alçar la hipoteca reputacional... Però encara resta molta, molta, feina a fer.