Reconèixer l'altre

Convé entendre la resistència i fins i tot l'aversió profunda que provoca en la cultura política dels castellans-espanyols el possible reconeixement de la pluralitat nacional de l'Estat espanyol. Convé entendre les raons de l'altre, en tots els casos. Tancar-se en la pròpia raó no és aconsellable, com tampoc no ho és dimitir-ne. Cal aproximar-se, doncs, a les raons i els sentiments dels altres, si més no per a entendre millor el terreny que trepitgem.

Una cosa, certament, és la reacció repressiva de l'Estat a què assistim avui davant la situació a Catalunya. I una altra és l'actitud del gruix de la població de les regions castellanes o castellano-espanyoles. Amb epicentre a Madrid, sens dubte, però amb extensions pertot, a Castella la Manxa, a Castella-Lleó, a Andalusia, Múrcia, Extremadura, etc. Sense arribar als extrems excitats dels qui posen banderes espanyoles als balcons o acudeixen a manifestacions al costat de l'extrema dreta, l'actitud de reticència, incomprensió, fàstic, cansament i perplexitat predomina entre allò que Dionisio Ridruejo anomenava “el macizo de la raza” i que no necessita del concurs d'una premsa monolítica i salvatge com la que es fabrica a hores d'ara a Madrid per a mostrar-se ultratjada. Per la simple hipòtesi que els catalans puguen votar si se'n van o no d'Espanya.

Aquesta hipòtesi, que finalment i contra pronòstic es va materialitzar enmig d'enormes dificultats, no és admesa. Aquell referèndum “no s'ha produït”, ha arribat a dir una senyora de Valladolid, la vice-presidenta del govern espanyol Soraya Sáenz de Santamaría. I els seus promotors, tots, han d'anar a presó. La popularitat del major Trapero, la capacitat organitzativa i l'àmplia resposta ciutadana, les mobilitzacions i les decisions que puga prendre el Parlament, han fet saltar totes les alarmes.

Evidentment no se'ns amaga que el sentiment d'aversió davant un hipotètic reajustament del marc institucional d'Espanya té un rerefons en primer terme econòmic. Catalunya representa el 20% del PIB d'Espanya i el 35% de les exportacions. És una economia avançada i porta d'entrada d'innovacions i d'innombrables iniciatives modernitzadores. És un eix de la competitivitat espanyola i un contribuent net a l'erari públic. Euskadi i Navarra, dues comunitats també industrials dinàmiques, viuen una vida fiscal a banda, tipus “apart together”, com les parelles més modernes que viuen en pisos separats i es troben de tant en tant. Què passaria, no amb les pensions i els subsidis de les classes populars, sinó amb el gran aparell estatal i els enormes privilegis de la “casta” i de la “trama” que viu -i molt bé- a Madrid i voltants? Vet ací un greu motiu de preocupació.

Però hi ha molt més. Seria fals caure en un economicisme simplista en aquesta qüestió. La visió monolítica d'Espanya com una nació homogènia, a la manera de França i París, predomina també per raons sentimentals, que pertanyen al terreny de les emocions. Com a efecte d'una cultura política llargament elaborada i bastant unànime que no ha estat contrapesada per qui afirmava entendre la pluralitat nacional i respectar el dret a la diferència o fins i tot el dret dels pobles a decidir el seu futur.

Senten Espanya com un cos únic. La pèrdua de Cuba i Filipines donà lloc a un trauma nacional durador. A una tragèdia de la qual va náixer la generació del 98 i tota mena de reflexions sobre l'ésser d'Espanya i tot això. Espanya és considerada un cos únic i la separació d'un territori, una mutilació. Si ja costava acceptar l'Estat de les autonomies (amb 17 governs, quina barbaritat!), ara els hi van amb la plurinacionalitat (quantes nacions hi ha a Espanya?) i fins i tot amb referèndums. I després de Catalunya, qui vindria? El País Basc? I el contagi a València i a les Balears?

L'horror vacui que provoca tot plegat és força entenedor. Sobretot en una cultura política en la qual els referents i les vivències han estat modelats per un nacionalisme espanyol de tipus banal, que es dona per descomptat, i que es reafirma quotidianament amb el mapa d'Espanya (sense Portugal), els èxits de la selecció nacional, l'ONCE, la Lliga de Futbol, TVE, el Corte Inglés... Que no té en compte l'Espanya real, sinó una visió monolítica i uniforme, una mena de culminació de la construcció nacional castellana desbordada o transmutada en Espanya, l'antiga Hispania, que constantment és ratificada per acadèmics i publicistes que difonen una concepció determinista d'una història que aniria des dels visigots, o encara abans, fins a la Constitució del 1978. D'Atapuerca a l'euro.

Però en l'era de la democràcia, de les llibertats, de la superació dels totalitarismes, i dels dogmes, de la mística de la pàtria, del patriarcalisme i de l'autoritat de dret diví, res de tot això és acceptable. En l'era de la democràcia i de la visió laica del món, tot ha de passar pel consens democràtic de les poblacions afectades.

Però a Espanya sembla que les coses no van així, i aquest és el problema. Com ha escrit Josep Ramoneda en referència a la situació actual i a propòsit d'un eventual referèndum pactat i acordat amb l'Estat: “Tanmateix, l’opció del referèndum no hi serà. Per què? Per raons estructurals i per raons d’estratègia política. Per estructurals em refereixo a la construcció de la idea de la nació espanyola i de la manera castellana d’entendre el poder: no hi ha lloc en aquesta cultura per reconèixer Catalunya com a subjecte polític ple. Sempre serà un braç d’un cos únic.”Una cultura política (“antes roja que rota”, “antes se romperá Cataluña que España”, “a por ellos”...), sí, però també una mentalitat àmpliament estesa -però també amb excepcions importants- que no anteposa la democràcia a la mística d'una unitat sagrada. Una mentalitat que és tremendament reticent davant la pluralitat. Jaume Cabré deia recentment que l'únic lloc on li han preguntat per què escriu en català és a Madrid. I encara ara persones il·lustrades et poden dir que editar en català és “auto-limitarse”. Es tolera amb superioritat, perquè no hi ha un altre remei, expressions no castellanes però a poc a poc se'ls va barrant el pas, excloent, marginant. Hi ha una enorme manca de reconeixement.

A la primera meitat dels anys seixanta una altra senyora de Valladolid, tot i que nascuda a Madrid, va dir una frase que em fa impactar: “los catalanes, con eso de que lo suyo es lengua”... En ple franquisme creia que la raó del rebrot inacceptable de l'afirmació catalanista era que els catalans es pensaven que “allò seu” era una llengua, i no vés a saber què. “Lo suyo...”, retrata tota una mentalitat. Encara vigent, malauradament, a l'Espanya interior. Aquella frase em va colpir i vaig començar a entendre moltes coses. Vaig entendre millor allò de “nosaltres no som d'eixe món” de Raimon. Puc donar fe de la veracitat de l'anècdota, tan reveladora, perquè aquella senyora -d'altra banda afectuosa i entranyable, talment com la seua terra- era la meua tia.