Homosexuals en l'atur

Ser homosexual i poder-te casar amb una persona del mateix sexe en idèntiques condicions que una parella heterosexual no és poca cosa. Igual que tampoc ho és poder gaudir d’una televisió pública digna. Res de tot això és menyspreable però tampoc res de tot això és suficient. Les persones, siga quina siga la seua condició sexual i miren o no miren la televisió, tenen dret també a disposar d’un treball per fugir de l’angoixa de què menjaran demà els seus fills; tenen dret a un habitatge en condicions, a un ensenyament públic de qualitat i a la garantia que quan passen penúries per culpa d’una malaltia o de la vellesa, l’Estat no només no els deixarà tirats sinó que els protegirà. Gaudir d’un dret no pot significar en cap cas renunciar a un altre. Si això fora així, de ben segur que hui en dia milers de ciutadans canviarien el seu dret a votar per un lloc de treball.

A Zapatero, aquell president que en maig de 2010 va caure definitivament del cavall i es va mostrar obertament de dretes en aplicar l’austericidi que en forma de retallades li reclamaven els “mercats”, li haurem d’agrair sempre la llei de matrimonis homosexuals o que ens demostrara que es pot fer una televisió pública digna i amb veritable pretensió de televisió pública... però li haurem de recriminar també que ens enganyara fent veure que era d’esquerres. A Zapatero el recordarem com un administrador més dels privilegis dels capitalistes rics, i punt.

L’alternança PSOE-PP que ha caracteritzat la política espanyola després de Franco es pareix molt al que ha succeït a la resta d’Europa, això sí, arrancant des de molt més arrere i amb dues diferències marcades: la primera, que no hi ha hagut forces frontissa que generaren governs de coalició i, la segona, que la nostra dreta “pepera” encara té les arrels en el franquisme i, formalment, és molt més cavernícola i antidemocràtica que l’europea.

Al remat, però, el que està passant, i el “cas Zapatero” serveix d’exemple, és que als governs de dretes els substitueixen governs encara més de dretes. Com diria Eduardo Galeano, en aquesta democràcia, la gent normal no passa de ser simples pollastres que han d'acabar al forn però que, això sí, poden escollir la salsa amb la qual els cuinaran.

Estem veient com milers de ciutadans es queden sense casa i els governs es declaren impotents davant aquest fet. A Espanya hi ha prop de tres milions de cases buides però la gent es queda al carrer i qui planta cara a un drama d’aquestes dimensions són persones individuals organitzades al voltant de la PAH sense que ningú es pregunte per què els governs no fan res. Si la minúscula PAH pot parar desnonaments, què no podria fer un govern si volguera?

Del treball com a dret només ens en recordem quan hi ha una vaga. Llavors, sí, llavors des del poder s’apel·la al dret al treball que tenen aquells que no volen secundar la jornada de vaga. Ningú cau en el parany que actualment a Espanya hi ha sis milions de persones que cada dia es veuen privades del seu dret al treball.

I així anem, atenent als marges i despistats respecte el fonamental. Distrets discutint de la salsa sense adonar-nos que ens espera el forn on van a rostir-nos. Igual participen en el bombardeig de Líbia, que li venem armes a Gadaffi; igual defensem la participació democràtica, que la limitem a votar una vegada cada quatre anys; igual sacralitzem els grans mitjans de comunicació, que oblidem que darrere d’ells estan els grans bancs.

Aquests dies estem assistint a com el nou primer ministre socialista francés, Manuel Valls, avança per la dreta a l’expresident Nicolás Sarkozy. L’última gran esperança europea (sempre hi ha algú amb l’etiqueta de gran esperança a fi de mantenir entretinguda la ciutadania) es desmorona. Hollande, que havia arribat a la presidència de França assegurant que era l’alternativa a les polítiques austericides de Merkel, ja s’ha plegat definitivament i quasi de forma caricaturesca. Si no sapiguerem que és real, ens pareixeria una broma: Hollande deia que faria política d’esquerres, guanya la presidència de la República amb eixe discurs, quan pren el poder comença a fer el contrari del que havia promés, aplica receptes neoliberals, l’electorat el castiga, perd les eleccions municipals i, com a resposta, canvia de govern però no per escollir-ne un que puga aplicar les polítiques d’esquerres inicialment promeses, no; canvia de govern per posar de primer ministre al senyor més de dretes del seu Partit Socialista, Manuel Valls, que el primer que fa és anunciar un paquet de mesures encara més neoliberals que les anteriors...

El País Valencià viu temps de canvi. L’hegemonia absoluta del Partit Popular (vint anys manant en la Generalitat, vint-i-quatre en l’ajuntament del Cap i Casal) sembla tenir els dies comptats. Jo estic segur que les pròximes eleccions municipals i autonòmiques faran realitat la caiguda del PP. La gent, molta gent, deixarà de votar-los perquè la gent, molta gent, està farta de la seua política. Del que ja no estic tan segur és de si el canvi de resultats electorals portarà un veritable canvi de polítiques. En aquest sentit, les recents peticions del president de la Generalitat, Alberto Fabra, sobre la necessitat d’un pacte PP-PSPV després dels comicis, no em semblen paraules menyspreables. Les reiterades declaracions de Ximo Puig, líder dels socialistes valencians i possible candidat més votat del “tripartit”, parlant d’un pacte genèric amb el PP de cara al futur, em fa pensar que res està tancat, que res està decidit, que cal seguir lluitant per un veritable canvi més enllà del resultat electoral. Europa és un exemple constant d’acords entre partits equivalents al PP i al PSPV, a Grècia governen junts; a Itàlia i a Alemanya, també; a França ja hem vist; la Comissió europea és cosa dels dos...

Així que si volem salvar-nos del forn més enllà d’escollir la salsa, toca no donar res per fet. De què serveix poder-nos casar, si no tenim ni on, ni de què viure?