A l´estiu, tot el món vivia

Ja s´acaba l´estiu oficiós, tot i que, pel frenesí de la crònica política, no ha paregut, en cap moment, que estàvem de vacacions. I és que, per als ciutadans del 2015, estes setmanes no deixen de ser les d´absència de campanyes electorals (oficials); com, per als antics, la pau era el període sense guerres

I ací les guerres “metafòriques” (compte amb la Llei Mordassa) no paren ni per l´esmorzar, com en l´acudit de Gila. Així que l´estiu deixa unes quantes qüestions que palesen que “la vida sigue igual” i unes altres ajornades. Comencem amb les primeres:

-El drama dels refugiats, que mostra, amb crueltat, que de res servix diferir la solució dels conflictes i bandejar-los. Al remat –i això no és lo més ètic- salpiquen. Açò i l´elefantiasi comunitària a l´hora d´abordar qualsevol postura comuna de rellevància.

-Putin com a convidat d´honor en l´exhibició militar xinesa. Explotació ultracapitalista de la població al servici de l´autoritarisme de la nomenklatura comunista. La nova tirania del segle XXI.

-L´infame degoteig de la violència de gènere. Els cervells es reblanixen per la calèndula. Marca Puerto Hurraco.

-Les reformes legals in extremis del PP i els tempos sincronitzats de la justícia. Tot siga per salvar Espanya, la seua Espanya.

-El toma y daca del procés català. Només cal pegar una ullada als timelines de Facebook per a vore la polarització i subjectivitat del debat. Serà això el que alguns anomenaven desconnexió? Serà la desconnexió ja recíproca? En tot cas, pèssims gust i bagatge en moltes diatribes.

-Al Rojo Vivo i El Cascabel com a revival de la vigència perenne de les maniquees dos Espanyes.

I, pel que fa als afers pendents per a després de l´estiu, dos anhels, en clau valenciana, ajornats sine die, però esperem que no ad eternum:

-La solució a l´infrafinançament endèmic. Les claredat del discurs de Vicent Soler era necessària, puix ja no hi ha temps per a contemporitzacions. I s´haurà d´arribar on calga per reclamar justícia i equitat. No és només un repte del conseller i de l´equip de govern, ha d´entendre´s com una reivindicació transversal de la societat valenciana pel seu benestar. Vorem si l´empresariat és capaç de sostenir l´ordago.

-El retorn de RTVV. L´aberració de perdre el sistema de comunicació audiovisual autòcton (simbòlicament, un punt d´inflexió importantíssim en l´autopercepció de la situació política valenciana) requerix un desgreuge en forma de catarsi, però les lliçons del passat donen crèdit a qualsevol impasse fonamentat en criteris de sostenibilitat.