L’euro: la revolució fallida

No soy reticente a la salida del Euro porque me guste, sino porque no veo el interés que podríamos tener en ello.

Alain Badiou1

Nous reptes, velles propostes

Quan el pensador Walter Benjamin va formular en la dècada dels 30 i abans del seu tràgic suïcidi el concepte de revolució fallida, pensava, és clar, en l’ascens del feixisme, el drama que li va tocar viure; tanmateix el desenvolupament dels últims anys de crisi i en especial del passat 2016 ens fan pensar que en cas d’estar viu a la meitat de la dècada dels 2010, Benjamin hauria fet un diagnòstic ben similar: les cendres del crack de 2008 s’assemblen molt més a les del de 1929 que la suposada refundació del capitalisme que algun que altre president es va atrevir a plantejar a la tardor de vuit anys enrere.

El Brexit, l’ascens de Trump a la presidència nord-americana, la crisi dels refugiats... comptem amb multitud d’elements que fan pensar que la revolució fallida de Benjamin segueix de plena actualitat. Tant, que la gran estrela del pensament progressista, el filòsof eslovè Slavoj Zizek el reivindica constantment com a clau per llegir el present. El replegament nacional i el descontent amb les elits semblen ser els dos components essencials de la reacció a escala europea que, lluny d’haver-se esgotat, sembla que viurà un nou punt àlgid al 2017 amb les eleccions franceses -amb la seua sempre present Espasa de Damocles: l’amenaça del Front National de la familia de Le Pen que planeja sobre tots els comicis presidencials des de 2002- així com amb el el retorn de la inestabilitat a Itàlia després de la caiguda de Renzi en el referèndum constitucional, amb el rescat a la banca i unes noves eleccions a la vista com a teló de fons.

Fenòmens com el Brexit, els Le Pen, Trump o el Moviment 5 Estreles contenen aquest denominador comú benjamià, d’ésser el resultat de revolucions imperfectes: no només per la manca d’una esquerra funcional capaç de catalitzar, rendibilitzar i eventualment liderar el canvi des d’una perspectiva històrica marxiana sinó perquè afiança aquest malestar com un fenomen obert, de naturalesa ambigua i de constant disputa, capaç d’inclinar-se en diversos sentits i servir a diversos programes polítics. Tots aquests subjectes han explotat, d’una manera o altra, velles dicotomies latents com el conflicte rural-urbà o el conflicte de la indústria i el món del treball contra la financiarització, fixant l’èxode rural i les deslocalitzacions com a camps de batalla i posant al centre de l’escena el replegament nacional i les ja oblidades polítiques proteccionistes en pro d’un suposat reviscolament de la perjudicada manufactura nacional.

Front aquesta situació els moviments d’emancipació han assumit un debat respecte a l’estratègia per enfrontar-se al context: haurien d’acceptar la pugna a l’àmbit nacional i assumir com a pròpia aquesta reacció a la globalització? aquesta reacció és útil com a eina per tal de respondre als reptes d’un segle XXI globalitzat i una Unió Europea amb unes institucions que semblen construïdes per a l’aplicació sistemàtica de l’austeritat? Existeix marge per un horitzó emancipatori radical a nivell europeu o només s’hi valen les palanques d’un estat – nació amb cada cop menys sobirania? Aquestes qüestions assetgen tots els projectes d’emancipació radical a nivell europeu des d’abans de l’esclat de la crisi financera.

La persistència de la inestabilitat: Les potes curtes de la recuperació econòmica

Si hi ha un denominador comú del descontent polític al continent europeu -darrere del Brexit, l’ascens del FN, AfD a Alemanya o el M5S a Itàlia- és l’antinòmia que han aconseguit establir entre sobirania nacional front al disseny de la Unió Europea i especialment la zona euro per part de les elits financeres i transnacionals. Una estructura mastodòntica i alhora caòtica que interactua amb els Estats, els bancs i en menor mesura els ciutadans europeus sobretot a través de diversos mecanismes monetaris i financers amb el Banc Central Europeu com a epicentre.

En l'àmbit estrictament financer, l'economia europea es manté viva amb respiració assistida: a través dels programes de Quantitative Easing (QE) realitzats pel Banc Central Europeu (BCE), l'ús de polítiques monetàries ultra-expansives a través de diversos paquets econòmics ha estat clau per a mantenir a flotació les economies perifèriques oferint línies il·limitades de finançament a un interès nominal virtualment del zero per cent, que en termes reals arriba a ser negatiu. Així i tot, aquestes polítiques monetàries ultra-expansives solament han sigut capaç de portar a l'economia europea a un semi-estancament: són capaces de sobreviure però no de generar un model d'acumulació fortament sostingut i molt menys una situació de recuperació repercutida en les classes populars.

El manteniment de l’extravagant política monetària del BCE conjugat amb successives retallades del pressupost europeu i, per tant, de la capacitat fiscal de la Unió sembla ser un intent desesperat de reanimar conservadorament el model d’acumulació europeu que no acaba d’alçar el vol. Per ara la política estrela de Draghi basada en la compra de diversos tipus d’actius solament ha mostrat ser, per una banda, un mecanisme per mancomunar l’enorme deute acumulat a escala europea a través d’instruments financers controlats pels països punters de la Unió prevenint una possible reestructuració financera. D’altra banda, a nivell sectorial s’ha mostrat com un mecanisme de transferència de liquiditat y solvència al sistema financer i als gegants de certs sectors com el sector petrolífer, del gas o de l’automòbil.

Al ja caduc 2016 aquesta política s’ha materialitzat a través de diversos programes econòmics com el programa de compres d’actius (CSPP) implementat entre març i juny de 2016 i centrat en la compra de bons corporatius emesos per grans empreses. L’objectiu d’aquesta política no era altra que promoure l’abaratiment dels costos financers de les grans empreses sotmeses a una forta restricció del crèdit privat, es destinaren uns 46.000 milions d’euros en bons d’escàs valor, en un entorn d’estancament econòmic, inversió productiva estancada i baixos nivells de benefici als processos productius, els fons anaren directament a assegurar la solvència dels grans conglomerats empresarials i al foment processos de concentració sectorial.

La contenció de la crisis financera italiana i els programes llançats pel BCE tampoc ha aconseguit acabar amb la principal causa de la intrínseca inestabilitat de la Unió Monetària Europea com són les enormes diferències en termes de competitivitat i el conseqüent el binomi superàvits – dèficits existents a les balances per compte corrent i de capitals que han acabat generant una estructura de centre – perifèria a l’interior de la pròpia Eurozona. Lluny d’haver existit una mena de convergència, les dades del sistema de pagaments TARGET 21 semblen apuntar a un retorn cap al model que aprofundeix l’escletxa entre el centre i la perifèria europea: reforçant la posició creditora del centre europeu (amb Alemanya al capdavant) i la deutora de la perifèria (amb l’Estat Espanyol i Itàlia com a principals exponents).

No sembla agosarat, doncs, afirmar que les qüestions que afligien el conjunt de l’esquerra europea continuen sent més vigents que mai, l’estructura supranacional europea segueix sent disfuncional, de la mateixa manera que les elits no mostren cap intenció de reformar o qüestionar el model vigent. Semblaria, doncs, que la tasca de reinventar la fallida integració supranacional a escala europea queda en mans d’aquells que sempre han estat reticents de la mateixa, en mans d’una orientació d’emancipació radical, però, quin interès poden tenir les classes populars en una integració supranacional d’àmbit europeu?

El marc supranacional, el marc revolucionari: Old left, old defeats

No son pocs els teòrics i intel·lectuals que han apuntat la necessitat d’un retorn al marc de l’Estat – nació com a infraestructura institucional consolidada davant les actuals dinàmiques agressives dels fluxos de capital internacionals. Certament aquesta institucionalitat nacional és aquella on els moviments emancipatoris tenen una major capacitat de maniobra, tanmateix, recuperant la reflexió del filòsof francès Alain Badiou, aquesta institucionalitat resta insuficient pels actuals reptes emmarcats a un context on el capital es mou a unes coordenades que superen i desborden allò estrictament nacional .

Acceptant la presa del poder del marc estatal com un element necessari, elevar aquest a la categoria de condició suficient ens semblaria assumir una posició idealista respecte a l’anàlisi de l’entorn. El nucli d’una estratègia d’emancipació a l’actualitat no es troba dintre de la qüestió sobre la comoditat que cert espai polític existent aporte o no, més bé, es tractaria d’identificar la construcció política necessària, donades les actuals dinàmiques del capital, per disposar d’una posició suficientment forta i disposar-se per la contesa política, aconseguint imposar unes condicions favorables per les classes populars al tauler de la pugna capital – treball. Conformem així la nostra primera tesi: la pressa del poder a l’Estat – nació es una condició necessària però no suficient per bastir conformar un espai avantatjós en clau d’emancipació radical.

L’economia mundial i, sobretot, els països integrants de la Unió Europea es troben immersos en una mena de viscositat conformada per determinades interrelacions econòmiques que no poden ser assumides exclusivament a partir de les eines que ens aportaria un estat. A partir d’aquesta constatació és on podem afirmar la segona tesi de qui escriu, la necessitat d’una institucionalitat supranacional per un marc d’emancipació radical no ve donada per una preferència trivial, sinó que es tracta d’una condició necessària per passar d’un marc de percepció de la crisi defensiu a un ofensiu, un salt qualitatiu per l’avanç cap l’horitzó d’emancipació radical.

El retorn exclusiu al marc estatal implica obviar aquestes relacions econòmiques que operen a nivell mundial i que, independentment de ser idònies o no, ens travessen per diversos fronts. Qüestions com la política fiscal – i les seues restriccions - o la dimensió productiva ja no operen exclusivament als marcs nacional sinó que s’enquadren en dinàmiques a escala mundial, la incapacitat creixent dels estats per gravar les rendes del capital o les estructures productives precàries que actuen de rèmora per una política d’emancipació radical al segle XXI no poden ser resoltes amb les palanques que ens facilita el retorn a l’EN, requereixen elements d’integració en àmbits amplis no solament europeus sinó ja quasi mundials.

Lluny de caure en una posició d’apostar pel tot per no dir res, retornar a les velles categories marxianes de tàctica i estratègia resulta útil per exemplificar-ne l’argument. Òbviament al curt - mitjà termini, espai temporal de la tàctica, les dinàmiques electorals europees son ben dispars i el marge d’actuació sembla estar acotat a l’aspiració de la pressa del poder en l’àmbit nacional. El cas de Grècia, però, ens il·lustra el curt recorregut d’aquesta aspiració mancada d’un suport basat en dinàmiques afirmades a l’àmbit, es dilucida la necessitat d’una estratègia, ubicada al llarg termini, que suporte a la línia tàctica a l’àmbit nacional.

Afirmava Lenin que el somiar era un element necessari però amb diverses condiciones, entre elles, l’examinació de la vida real, la confrontació de la nostra observació amb els nostres somnis i la realització escrupolosa de la nostra fantasia. Al centenari de la fantasia leninista diríem que aquesta condicionalitat resulta imprescindible, el contrast entre l’emancipació radical ideal i els màrgens amb els que la realitat material ens colpeja, eixa menuda i asfixiant escletxa on es troba l’element revolucionari i on, de manera conscient, devem emplaçar-nos.

1 Aquest sistema representa els pagaments interbancaris processats en temps real de les transferències bancàries transfrontereres de la Unió Europea en diner del banc centra nacional, proporcionat pels bancs centrals nacionals y gestionat per l’Eurosistema (Febrero, Uxó & Bermejo, 2012),