El meu respecte per Suárez

Hauria preferit ser més original i no haver d´escriure hui de Suárez perquè no m´agrada el cult a la personalitat ni buscar protagonisme a recer de la magnitud del polític, però com no em trobe a gust ni amb els panegírics que oloren a ciri ni amb les esmenes a la totalitat des de perspectives maniquees, aprofite per a dir la meua i satisfer el desig personal de no coincidir ni amb els uns ni amb les altres.

Jo també m´he llegit el complet llibre de l´alacantí Mariano Sánchez Soler i tinc molt presents les quasi 600 víctimes mortals de la Transició. No passe per alt ni una d´elles. Imputar-se-les a Suárez, d´altra banda, em pareix injust. Està clar que a qui l´ha tocat qualsevol d´estes tragèdies de prop, no s´engolix el relat edulcorat de la Transició.

Convindrem també que el procés no representava precisament el que Habermas va definir com “comunitat ideal de comunicació”, és a dir, l´amenaça involucionista de l´exèrcit impedia una negociació en térmens d´igualtat. Tampoc culparia a Suárez d´esta circumstància, la qual li podia afavorir per a no escorar el procés cap a l´esquerra, però que, en última instància, posava en perill tota l´operació.

S´ha de reconèixer també que una atribució personalista de l´arribada de la democràcia pot sonar ofensiva, el que no amaga que indubtablement parlem d´un procés implementat per unes elits –també les esquerranes- que acordaren la desmovilització de les seues bases en evitació de problemes d´ordre públic extraordinaris. Òbviament, la democràcia, a més dels qui pilotaren la Transició, la feren possible els qui van creure en ella i lluitaren per aconseguir-la, un context internacional favorable i la impossibilitat consubstancial d´un franquisme sense Franco. Un reconeixement, per tant, per als qui bandejaren els totalitarismes d´esquerres i dretes i apostaren per la democràcia.

Pel que fa al passat, considere que és capital que no entrebanque el futur. En este cas, contemple com a positiva l´aportació, des de les seues creences, d´Adolfo Suárez per a la consecució de la democràcia. De les interpretacions dogmàtiques en sentit frontista arran d´un succés excepcional, com la Guerra Civil, no participe, ja que conec les misèries dels bàndols i no em sent identificat amb cap dels dos. La qüestió de les legitimitats ara no li fa, doctors té la historiografia en estes qüestions.

I com a valencià, tinc clar que Suárez no va tindre cap tracte de favor per a la meua terra. Això no el fa distint als seus successors, així que pense que, en este aspecte, haurem de ser més autocrítics. Els seus virreis s´encarregaren de congelar les ambicions autonomistes valencianes, les quals s´havien manifestat amb una intensitat tal que, des de Madrid, opinaven que podien desequilibrar l´Estat de les Autonomies. Al remat, un Estatut de segona, les conseqüències del qual encara estem pagant, i unes polèmiques emotives arran de la identitat que desembocaren en conflicte larvat. Personalment, em fa l´efecte, en un exercici de política-ficció, que hauria sigut més complicat per a UCD i PSOE menysprear les aspiracions valencianes si la reivindicació de les mateixes no s´haguera enterbolit amb la introducció de components aliens a la tradició del valencianisme històric. Tertium non datur.

Deixant a banda l´última frase, matèria de tesi doctoral, torne a l´obituari per a, tot i les crítiques, reconèixer, en línies generals, l´èxit de l´arribada a Espanya de la democràcia formal i el concurs clau de Suárez en l´empresa. Serà opinable si les condicions del nostre sistema poden ser millors o no, però no dubte que hi havia molt a perdre, i parle com a valencià, si no trobàvem, en el marc d´eixa conjuntura, un camí de convivència majoritari.

Em consta que Suárez va treballar per a fer-lo viable, per això el meu agraïment. Descansen en pau tant ell com Iñaki Azkuna.