El mildiu del PP

Quan un està malalt, pot passar temps fins que se n´adona. Generalment, és una manifestació externa la que alerta del problema. Per exemple, apareixen unes pigmentacions groguenques en la pell, però la infecció va per dins.

No volia parlar del “caloret”. Estava massa trillat i hi ha actuacions que, pel seu consubstancial histrionisme, no necessiten anàlisis excessivament fins. Són pura metapolítica. És el cas del discurset de Rita Barberà en La Crida. En efecte, el PP valencià està malalt.

En realitat, està fotut des de fa molt de temps, però ara ja no pot amagar les vergonyes en públic. Volia deixar córrer l´exaltació del “caloret” (amb el temps s´entrevistarà a l´eclipsada Fallera Major per a preguntar-li per les seues sensacions d´eixa jornada), per una qüestió de falta d´originalitat que assumix des de ja, però la contestació de Fabra ahir a Morera a les Corts m´ha fet vore que la simptomatologia es confirma. Sí, el PP valencià s´està florint.

El comentari de mal gust d´Alberto Fabra a Enric Morera –“que no le pase como a Baldoví”- és una confirmació de la mediocritat inherent al personatge i d´una falta d´empatia molt cridanera. La mateixa que demostra qui és president de la Generalitat Valenciana a dit i des de Madrid, per incomparecència de la resta i sense donar, una volta més, la talla. La mateixa de la que també han fet gala a les Corts valencianes Díaz Alperi, mentre es tallava les ungles, o Andrea Fabra al Congrés, al crit de “que se jodan”.

No m´agradava molt l´epítet de moniato per a Fabra perquè, com a valencià, la figura del president de la Generalitat sempre la considerava per damunt de politiqueries i eventuals discrepàncies, però s´ha de reconèixer que se l´ha guanyat a pols. Des d´Olivas no s´havia vist tan clarament un exemple de vocació subalterna tan radical.

A més a més, un altre efecte de certes malalties té a vore amb sentir-se marejat i començar a delirar. És el que va passar despús-ahir amb la intervenció de Jorge Bellver a les Corts. Tota una sessió d´espiritisme i de falta d´escrúpols que no és nova per part dels populars a l´hora d´apropiar-se de les personalitats dels morts sense permís.

Amb la Llei de Senyes d´Identitat el PP només torna a manifestar el seu desconcert societari. Ni enganyen als qui pensen que estan amb ells ni aconseguixen ja provocar a la oposició. Ho dic des de la meua afirmació de les senyes d´identitat estatutàries i privatives com a valencians. El que necessiten és complementar-se amb polítiques realment reivindicatives. Ja està bé de jugar a fer la puta i la Ramoneta.

Afortunadament, la sentència del poema de Pablo Neruda pot extrapolar-se a la València del present: nosotros, los de entonces, ya no somos los mismos.