Confesse que m’agrada llegir una mica de tot i amb un desordre que en el fons seria només aparent -o almenys així m’ho sembla a mi en moments d’optimisme... Soc dels qui, com diu Roberto Calasso a propòsit d’una cert tipus de lector, té oberts simultàniament molts llibres. Aquests dies, d’altra banda, el mal temps i una lleu indisposició -no, no era la Covid- m’han reclòs encara més a casa. He ajornat una vegada més obligacions peremptòries i m’he dispersat en lectures diverses, simplement pel gust de llegir. Que és, probablement, la manera més profitosa de relacionar-se amb el llibre i la lectura. La que et fa evocar l’època remota, formativa, de les lectures absorbents. No sempre llegim de la mateixa manera.
La dispersió té el seu encís. No tot ha de ser l’ordre acadèmic i l’esperit de sistema. O el posat disciplinari del pare de George Steiner, que -pobre criatura- no li deixava llegir cap altre llibre fins que no havia acabat el que estava llegint i li n’hagués lliurat un resum per escrit. Clar és que així es va forjar un gran lector, un lector extraordinari, es podrà adduir...
Un llibre que m’ha atrapat aquests dies és La tribu Einaudi (Trama editorial), d’Ernesto Ferrero. El títol original italià és millor: I migliori anni della nostra vita, publicat per Feltrinelli. Explica els orígens i desenvolupament -fins la crisi final- d’una de les editorials italianes (i d’Europa, en general) més importants del segle XX. Amb l’avantatge que coneixia per dins la casa -hi va treballar anys- i molts dels seus protagonistes. Einaudi fou la peça angular de la cultura progressista de la Itàlia de postguerra. Era “més que una editorial”: s’havia imposat una missió cultural i civil -política, en definitiva-, es proposava regenerar la cultura i la societat italianes a través dels llibres. Tot a partir d’un concepte il·lustrat de la cultura, en el marc d’un antifeixisme militant. Hi tenia molt de pes la literatura, però també l’assaig, els clàssics, la història, les ciències socials, les obres de referència. La clau n’era la qualitat, el disseny sobri i elegant, la cura extrema dels textos (se’n feien fins a tres revisions de galerades). L’autor evoca la galeria impressionant de personatges que varen fer possible una editorial que marcà època. Entre altres: Cesare Pavese, Leone Ginzburg (un dels fundadors, assassinat per la Gestapo), Giulio Bolatti, Norberto Bobbio, Italo Calvino, Elio Vittorini, Natalia Ginzburg, Luciano Foà, Franco Venturi. I sobre autors fonamentals, com Primo Levi. Escriu també sobre molta més gent, sense tanta anomenada, que s’hi deixava la pell. Perquè tot es feia en pro de la Causa, que justificava la dedicació i els sacrificis. El motor hi era l’Editor, Giulio Einaudi, que forçava la màquina, xuclava energies, tenia capricis, feia i desfeia, encarregava feines impossibles, s’imposava, cercava sempre la novetat, tirava bronques, i muntava numerets, amb un personalisme abassegador i irrefrenable. Una sensació d’apropiació del treball col·lectiu, de regust amarg, sura en aquest llibre que no amaga un pòsit de ressentiment però que explica molt bé la història d’una gran editorial i l’altra cara de la moneda, el paper no tan gloriós de l’Editor, a qui anomena de vegades el Vampir. Tanmateix, ho fa amb elegància i sentit de la mesura. No s’estalvia dicteris, però tracta de comprendre. Ben mirat, una comesa dificilíssima, en la qual l’autor reïx, potser perquè els italians son molt artistes. En aquest llibre s’aprenen moltes coses sobre la història i la cultura italianes del segle XX. I també sobre els mecanismes interns de funcionament d’algunes editorials.
Una mica abans havia llegit Los papeles de Herralde. Una historia de Anagrama, 1968-2000 (Anagrama), de Jordi Gràcia. No em va atrapar tant, tot siga dit. Interessant, sí, el recompte d’edicions, col·leccions i autors, algunes anècdotes i vicissituds, així com l’epistolari seleccionat de l’editor Herralde que inclou. Però tot és massa happy, en aquest llibre, una mica pre-crític. Anagrama és una gran editorial i Panorama de Narrativas i Narrativas Hispánicas un doll de troballes i d’encerts. Molts encerts. La dialèctica entre editorial, societat, política i cultura -en el marc, a més, de la duplicitat Catalunya/Espanya- queda una mica desdibuixada. Les picabaralles amb el grup Prisa, el diari El País, els crítics que no li feien suficient cas, a hores d’ara semblen bastant ridícules. Un llibre amb una dosi excessiva d’auto-celebració, ad maiorem gloriam d’un editor que també es considera escriptor: la seua obra és el seu catàleg. Potser no li’n falta raó, però vés a saber si no li escaurà també el que un dia, exasperada, li etzibà Natalia Ginzburg a Giulio Einaudi: “Saps quin és el teu problema? Doncs que així que publiques un llibre, la figura de l’autor passa al regne de les ombres. Bon punt imprès, ja t’has convençut que el llibre és teu.” Jordi Gràcia és autor de la casa. No aprofundeix massa en el sentit i l’abast de les col·leccions d’assaig, per exemple, o en el paper canviant del premi corresponent, els seus jurats i la influència que haja pogut tindre en una determinada deriva cultural. Reticències a banda, també cal dir que sistematitza molta informació i que això el fa un llibre útil en certa mesura. La comparació amb l’obra anterior és impossible. Pertany al capítol de les comparacions odioses.
Precisament d’Anagrama és un llibre de lectura recuperada aquests dies: Justo Navarro, El espía, que és del 2011. Una indagació amb aire narratiu sobre la figura d’Ezra Pound, i la possibilitat que a més d’estrambòtic en el seu feixisme contumaç, fos també, d’alguna manera, un espia. La narració està molt ben construïda i desenvolupada, i fa recordar un personatge força desagradable, però curiós. Antisemita furibund, establert a Itàlia i propagandista de Mussolini i Hitler durant la Segona Guerra Mundial, home d’idees obsessives sobre la moneda i el crèdit, traïdor a la seua pàtria (Estats Units), detingut, declarat incapaç, internat en una clínica psiquiàtrica i no en la presó, al final retornà a Itàlia. Un gran poeta, diuen els crítics, autor dels famosos Cantos, que han estat recentment objecte d’una magnífica edició en castellà. Els neofeixistes italians el reivindiquen. Justo Navarro -poeta i novel·lista, nascut a Granada el 1953- en ressegueix les pistes, fa llum, deixa anar sospites, trena una història que no perd el ritme, i en la qual ell mateix s’hi fa present. Ja li havia llegit F., una mena de psico-thriller al voltant d’un personatge també singular, Gabriel Ferrater. Bona factura literària.
Una autora que donarà que parlar és María Belmonte. Havia publicat Los senderos del mar. Un viaje a pie (2017), tot un exemple de literatura de viatges innovadora, capaç de captar l’atenció. En aquest cas, l’autora ressegueix la costa basca a partir de Baiona. Una narració bigarrada del seu viatge a peu, amb explicacions, referències literàries, evocacions històriques, i un sentit pregon de la literatura, d’aquest tipus de literatura, que sedueix i atrapa el lector o naufraga de seguida i es perd. Es fa insofrible. Pocs autors ho aconsegueixen. Un de molt destacat n’és Lawrence Osborne. I Josep Maria Espinàs. També Maria Belmonte, una escriptora hàbil i imaginativa. Aquest llibre esdevé una manera profitosa d’aproximar-nos a la realitat basca menys tòpica, els paisatges, l’hàbitat humà, el rerefons. Ara ha fet una cosa semblant amb En tierra de Dioniso. Vagabundeos por el Norte de Grecia, que és magnífic. Sempre publica a Acantilado, on ja havia tret Peregrinos de la belleza. Viajeros por Italia y Grecia, del 2015, del qual n’he recuperat -he rellegit- els capítols dedicats a Norman Lewis, Lawrence Durrell i Patrick Leigh Fermor. Petites biografies, aproximacions a la vida i l’obra, sucoses, intencionades i ben resoltes. Maria Belmonte és doctora en Antropologia Social, traductora, va nàixer a Bilbao i viu actualment a Font-Rubí, prop de Barcelona.
També em va cridar l’atenció L’anguila (Univers), de la pintora Paula Bonet, en la traducció impecable de Vicent Usó. I he pogut contemplar també l’exposició oberta aquests dies al Centre Cultural La Nau de la Universitat de València –“Açò és un quadre, no una opinió”, amb un catàleg preciós. Els crítics ventilaran si la novel·la s’aguanta en termes literaris, cosa sempre complicada. El que està clar és que té una càrrega testimonial i de denúncia de la prepotència -o alguna cosa més- masculina, masclista o patriarcal de molts decibels. Pot sacsejar consciències i produir algun terratrèmol. Ella ha viscut així les relacions que ha tingut, i no hi ha molt més a dir. Amb una càrrega de violència que esdevé feridora, intolerable. La pregunta, de tota manera, seria: sempre és així, de debò? ¿Es pot elevar una experiència personal -d’altra banda, complexa- a categoria universal? ¿El cos de la dona és per se el camp de batalla del patriarcat? Llibre, exposició, reportatges, entrevistes a les televisions, un exemple de llançament promocional, cosa que no em sembla malament en un context difús d’aigües molt barrejades, en el qual per atraure l’atenció, o simplement surar, cal saber navegar amb destresa. Fer rebombori.
A estones no deixava de banda la lectura d’un llibre ple d’observacions intel·ligents, un destil·lat d’alta cultura europea, amb el rerefons d’un passat a la Polònia autoproclamada socialista, el pas per París, l’estada als Estats Units i el retorn a Cracòvia. L’autor, Adam Zagajewski, és un poeta i escriptor reconegut. I el llibre, En defensa del fervor (Acantilado, 2005), s’obre amb un assaig vibrant: “Observacions sobre l’estil sublim”. Del mateix autor aparegué el 2019, també a Acantilado, Una leve exageración, que és un aplec de reflexions i evocacions d’un nivell de qualitat literària absolutament recomanable i extraordinari. Una mena de dietari de pensaments, experiències i reflexions. Gran literatura. M’interessa Zagajewski, fins i tot quan me’n sent lluny. En tinc dos llibres més, Dos ciudades, on ressona la seua experiència d’haver nascut a Lviv (Galítsia) i crescut a Gilwice (Prússia Oriental), quan Polònia fou literalment “traslladada” d’est a oest, i Releer a Rilke, que vaig llegint també. “La desgràcia dels nostres temps consisteix en què els infal·libles s’equivoquen i els qui s’equivoquen tenen raó”, diu en algun lloc. Amb una mirada de llarg abast sobre el destí de la cultura europea, el coneixement directe del que fou una temptativa de superació del capitalisme, l’experiència de la vida en centres de la modernitat avançada com París o Chicago, i la modulació poètica de la seua veu i del seu pensament, l’obra de Zagajewski és de les coses més suggeridores i enriquidores que se’ns ofereix en el panorama de l’assaig contemporani, sovint foc d’encenalls en estat pur. Zagajewski ens fa recordar que hi ha un seguit d’intel·lectuals polonesos de primer nivell que cal tindre molt presents, i als quals ell mateix sovint fa referència, com Czeslaw Milosz, Leszek Kolakowski o Zygmunt Bauman (aquest el cita menys), exposats a totes les ventades inclements del segle passat, i que bé mereixen una reconsideració.
L’ordre perfecte d’una biblioteca -diu Roberto Calasso- “és impossible, senzillament perquè hi ha l’entropia. Però sense ordre no es pot viure”. Quantes idees brillants en aquest petit volum, Com ordenar una biblioteca (Anagrama), que suscita entusiasme. A més d’observacions sobre biblioteques, llibreries i lectures, i sobre la relació amb els llibres, inclou assajos meravellosos sobre les revistes culturals a l’època d’entreguerres o sobre l’origen de les ressenyes. Un llibre d’erudició molt fina i educada, que es fa curt... I que diu coses com ara: “És essencial comprar molts llibres que no llegiràs de seguida”. L’explicació que en dona -i la descripció de la llibreria ideal, o la importància que atribueix a les anotacions i subratllats- és tan subtil com el conjunt d’unes pàgines que no es poden deixar de llegir, perquè ensenyen i reconforten. Llegir pocs llibres o molts? Un dilema. Em sembla que depèn d’èpoques. No sempre es llegeix de la mateixa manera...
0