L’esquerra de sempre i el populisme emergent

Certs agents mediàtics i creadors d’opinió, així com una notable porció dels caps més recognoscibles de la socialdemocràcia espanyola, semblen traumatitzats per l’amenaça dels populismes. Són periodistes, intel·lectuals i polítics que, en un altre temps, van empényer a favor de la modernització i el progrés, però que s’han tornat conservadors. De mentalitat, sobretot, que és la manera de tornar-se conservadors de veritat.

Horroritzats pels populismes d’extrema dreta de l’Europa del nord i escandalitzats davant els populismes dels nous moviments de l’esquerra emergent a l’Europa del sud, en general, i a Espanya en particular, es fan en canvi els distrets davant les noves dretes emergents que tenen més a la vora (és populista Podem, però no Ciutadans?), i són incapaços de veure que el fenomen ja estava ací, ja vivia entre nosaltres descaradament. Els valencians ho sabem molt bé. El partit que ocupa el Consell de Ministres, encara que siga en funcions, ha aplicat a la societat valenciana durant més de vint anys, entre allò de l’“agua para todos” del principi i la impresentable llei de senyes d’identitat amb la qual es va acomiadar de la seua majoria a les Corts, un tractament de xoc de populisme excloent, maniqueu, amb la condició de valencians monopolitzada per una concepció sectària de la col·lectivitat.

El gran repte dels socialistes rau ara a saber gestionar aquest nou escenari amb la mirada posada en el futur. És la condició de supervivència que els presenta una nova realitat marcada pel multipartidisme i la pluralitat. I el govern de la Generalitat Valenciana, sostingut en un Acord del Botànic que, més que un tràngol inevitable, s’ha d’enfocar com una oportunitat, n’és un experiment fonamental. És evident que un dels ingredients de la recepta, la coalició Compromís, no pot ser ventilat sumàriament com una força populista, però sí que és una opció emergent, i precisament de la mà amb Compromís tracta de bastir el PSPV-PSOE un discurs inclusiu de valencianitat que hauria de convertir-se en el nou paradigma de la vida pública valenciana, tot generant un espai identitari on càpien la immensa majoria dels valencians de tots els colors. A més a més, hi ha Podem, i no crec que es puga dir que s’està comportant entre nosaltres de manera gaire estrident.

Les frustrades negociacions per a formar Govern a Madrid han descartat la “via valenciana” i han decantat el PSOE cap a Ciutadans, a la cerca d’un soci centrista que paradoxalment malda per pactar amb el PP. És una dissonància greu entre allò que passa al carrer i allò que es pasta entre les elits de poder. Hi ha por a acabar ofegats per una onada, la de Podem, però sobretot la de les anomenades confluències, que ve forta des de les ciutats, les societats més complexes i els àmbits polítics més moderns. I crida l’atenció l’escassa predisposició de les cúpules partidàries al diàleg, a trobar punts de contacte. Seria absurd negar els components demagògics i la irritant actitud de superioritat moral que exhibeixen sovint els líders d’aquesta esquerra de nou encuny, però també ignorar que les pulsions socials en les quals arrela sorgeixen de problemes, agreujats per la crisi, que la socialdemocràcia no ha tingut el coratge d’afrontar.

Tony Judt ho va deixar escrit: “Els que afirmen que la fallida és del ‘sistema’ o que veuen misterioses maniobres darrere de cada contratemps polític tenen poc a ensenyar-nos. Però la disposició al desacord, el rebuig o la disconformitat –per irritant que puga ser quan es porta a l’extrem– constitueix la saba d’una societat oberta. Ens calen persones que facen una virtut d’oposar-se a l’opinió majoritària. Una democràcia de consens permanent no serà una democràcia durant gaire temps”.

La capacitat d’indignar-se és necessària per a “respondre amb energia i imaginació als nous reptes”. Transformar la indignació en una política per als nous temps no pot ser, no ha de ser, només patrimoni dels moviments emergents. La repetició de les eleccions generals, sis mesos després de les anteriors, és una ocasió magnífica per a consolidar una nova agenda que traga la política del descrèdit i l’empantanament.