La desfeta de la burgesia patrícia
Els fets són ja coneguts. Nous imputats s’han sumat a la causa per presumptes delictes de prevaricació, malversació de cabals públics i falsedat documental oberta arran d’una querella de la Fiscalia i de la denúncia que va fer la Intervenció de la Generalitat en juliol de 2014 a propòsit d’irregularitats en la gestió del Palau de les Arts de València en 2008-2009. És el “cas Palau”, una nova baula de la saga de “casos” que adornen la gestió depredadora del Partit Popular (PP) en l’època dels governs d’Eduardo Zaplana, Francisco Camps i Alberto Fabra, sense oblidar el breu període de José Luís Olivas abans de la seua brillant gestió a Bancaixa -que va afonar- i a Bankia –que ara s’analitza als tribunals.
Les noves imputacions són molt serioses i tenen com a base un informe demolidor de la UDEF. Així que ara, a més de Helga Schmidt i Ernesto Moreno, ex intendenta i ex director financer del Palau de les Arts, s’hi ha sumat nous investigats o imputats per pràctiques il·legals de saqueig de l’erari públic mitjançant procediments més o menys enginyosos però ben lucratius. Es tractava de tirar mos als substanciosos patrocinis que fan diverses empreses i entitats al Palau.
La sorpresa –o ja no tant en aquestes alçades- és el nom dels nous imputats, la seua significació social. La Generalitat ha anunciat que es personarà en la causa que instrueix el Jutjat núm. 15 de València, amb la voluntat –en té l’obligació- de defensar els interessos públics i de recuperar si pot ser els diners robats. Tots és fins ara “presumpte” i “suposat”, però altament sospitós i inquietant.
Els cognoms més sonors de la burgesia patrícia de València hi apareixen com a presumptes implicats en un delicte contra els interessos públics valencians. Ells, els pròcers, cadells i hereus de dinasties d’alta representació, que han marcat la història de València, enxampats en delictes tan vulgars, com és distreure determinades quantitats que anaven a parar a la societat constituïda ad hoc i que després es repartien. L’empresa s’anomenava ‘Patrocini de Les Arts’, i va ser contractada pel Palau sense complir cap tràmit legal per iniciativa de l’ex intendenta, Helga Schmidt, que n’era consellera. Al seu consell d’administració hi figuraven també José Antonio Noguera Puchol (pesident), Joaquín Maldonado i Pablo Broseta, tots investigats (imputats). També formaven part de la mateixa empresa Sebastián Carpi, Alfredo Quesada, Javier Serratosa, Agnès Noguera, o Vicente Garrido.
Darrere de cada nom hi ha una saga empresarial i patrimonial: els Noguera, els Serratosa, els Carpi, els Quesada... La Cementera de Bunyol, CLEOP, Pavasal, Nefinsa, Libertas 7, etc., etc. No són saltataulells de darrera hora vinguts a València amb el propòsit clar de fer-se rics, com Zaplana o Olivas. No, ells jo ho eren, de rics, des del bressol.
Tot és fins ara “presumpte” i “suposat”, com se sol dir, i s’ha de dir fins que hi haja una sentència ferma. Però pinta malament. Les dades que apareixen i que són reportades per la premsa són tremendament eloqüents, i s’inscriuen en el clima de saqueig i d’impunitat que es va ensenyorir de València des de l’arribada de Zaplana i els seus successors, sobretot Paco Camps, al poder.
Tot plegat ha fet un mal difícil d’avaluar a l’erari públic i als interessos dels valencians normals i corrents, a les classes mitjanes i populars, els qui més necessiten els serveis públics avui en risc. Però també, i sobretot, a la moral pública i privada, i a la imatge col·lectiva dels valencians. Ja pot Étnor, la fundació per l’ètica en els negocis i les organitzacions que va finançar Bancaixa –ara Bankia- i que comanda Adela Cortina, cantar moltes misses. Hauria de preguntar-se moltes coses, aquesta fundació.
Ara veiem, a la llum d’aquests esdeveniments, que també les sagues patrícies de la ciutat participaven, presumptament, de les males pràctiques. Que no eren tan sols els consabuts empresaris improvisats, o pirates, dedicats a l’especulació, al xanxullo, a la inducció a la corrupció de funcionaris i polítics, a canvi de contractes, concessions, subministraments i tota la resta. Aquests eren xurma, gent d’escassa cultura i educació, vulgars i sobrevinguts. Nous rics, sovint uns impresentables. Anaven al Palau a l’òpera i on fos, i es disfressaven, perquè calia deixar-se veure, però sobretot els agradaven les marisqueries i altra mena de locals.
En canvi, els cadells de la burgesia patrícia eren una altra cosa. Almenys fins ara. Quina decepció!
