Deixar darrere els passos perduts

Quins pressupostos hauria elaborat per a aquest moment tan difícil un Govern presidit per Mariano Rajoy? I si governara Pablo Casado amb el suport de l'extrema dreta de Vox? És política ficció, però de vegades resulta inspiradora, o inquietant, segons com es mire.

Els comptes públics que preveu el Govern de coalició del PSOE i Unides Podemos són extraordinaris per a una situació extraordinària, amb els 239.765 milions d'euros de despesa pública prevista, però el seu caràcter expansiu i el seu fort component social no vénen donats exclusivament per la conjuntura. Són fruit d'una orientació d'esquerres. I si cal fer cas a allò que va fer en la crisi de 2008-2012 i al que encara diu el PP des de l'oposició, és fàcil imaginar el tipus de sacrificis socials que s'estarien remenant, encara que fóra impossible mantindre uns determinats dogmes d'austeritat que la Unió Europea, davant la pandèmia global, han retirat al bagul de les andròmines. 

De les posicions que Ciutadans, aliat dels populars en la dreta mentre no es demostre el contrari, tracta d'introduir a canvi d'un eventual suport al projecte governamental tampoc sembla deduir-se un replantejament de les obsessions neoliberals, encara que Inés Arrimadas perseguisca tornar a centrar-se per a sobreviure després de la desfeta electoral que es va emportar per davant Albert Rivera.

També el Govern valencià de coalició del PSPV-PSOE, Compromís i Unides Podem ha presentat aquesta setmana el projecte de Pressupostos per al 2021, uns comptes rècord de la Generalitat Valenciana de més de 25.000 milions. I el portaveu de Ciutadans, Toni Cantó, condiciona el seu suport -que el Pacte del Botànic en realitat no necessita, encara que el president Ximo Puig el busca per arraconar al PP i a Vox- al fet que no hi haja una pujada d'impostos com la que Arrimadas ja no sembla vetar per als comptes de l'Estat. És a dir, un raonable augment de la pressió fiscal a les rendes més altes.

D'altra banda, què passaria amb les mesures contra la pandèmia i l'estat d'alarma si, en lloc de Pedro Sánchez i Pablo Iglesias, governaren els líders de la dreta a Espanya? Què diria la premsa conservadora? Què hauria passat amb el descontrol de contagis de COVID-19 en els últims mesos si la desescalada del confinament haguera sigut més pausada, sense el final abrupte de la cobertura legal al juny propiciat per la pressió patronal i la pèrdua d'aliats suficients del Govern en el Congrés? Com hauria evolucionat la crisi sanitària sense l'intent de la dreta de derrocar el Govern “social-comunista” coste el que coste?

En quina situació estaríem si, en lloc que seguisquen prorrogats encara els Pressupostos de Rajoy del 2018, Esquerra Republicana de Catalunya no haguera tombat el projecte del Govern minoritari de Sánchez al febrer de 2019, acte que va portar a una convocatòria immediata d'eleccions. I si Pedro Sánchez haguera pactat el seu govern de coalició amb Podemos després d'aqueixos comicis d'abril, quan el PP estava en 66 diputats i Vox tenia 24 escons? O si Ciutadans, aleshores amb 57 parlamentaris, o Podemos, amb 33, hagueren investit el líder socialista?

Hi ha moments en què la política sembla demorar-se massa en el saló dels passos perduts, aqueix indefinible espai dels edificis públics que alberguen institucions parlamentàries com el Congrés, on els moviments dels uns i els altres es creuen i confonen abans que cadascun trobe, o no, el seu paper en la història. Tant pel que fa a les mesures sanitàries i les restriccions per a lluitar contra el coronavirus com en el desplegament de les polítiques de recuperació contra la crisi econòmica que es deriva de la pandèmia, ha arribat el moment de deixar darrere els passos perduts i fer front a una era plena de desafiaments. No hi ha temps a perdre. Encara que supose abandonar en el saló a polítics com la presidenta madrilenya, Isabel Díaz Ayuso, embolicada en les seues confusions sectàries.