Un habitatge digne?

S’han fet públiques fa poc unes xifres esfereïdores, brutals. El salari mitjà a les grans ciutats està per davall del preu mitjà dels lloguers, alhora que l’alça del tipus d’interès encareix considerablement les hipoteques. O per un costat o per l’altre! Ni tan sols amb un sou de 1500 euros al mes una persona pot trobar pis i fer vida a Madrid. Evidentment, ens trobem enmig d’una situació d’emergència “habitacional”. A Barcelona i a València  també, com a quasi tot arreu. També a moltes ciutats d’Europa.

Com és possible, això? Un treballador normal no pot viure ni formar una família a hores d’ara (i això desvalora considerablement els homes, per cert). Només si té suport familiar, conjugal, arrelament o ajudes públiques. Un escarni. Abans, el salari estava determinat pel cost de la reproducció de la força de treball (segons estàndards històrics i morals, hi afegia Marx). Vegeu l’economia polítics clàssica. Ara ja no. Hem retrocedit. Fins a límits perillosos, caldria dir.

La vivenda, la casa, l’habitatge, és el recer fonamental de les persones: la seguretat vital, el mínim que es pot demanar. En la nostra cultura l’oikos, el domus, tot això es dona per descomptat. No tindre un sostre on aixoplugar-se és la gran desgràcia. Històricament se n’ocupaven, en aquests casos excepcionals, els ordes caritatius, els hospitals de pobres, la comunitat. Socors de pobres, l’obra de l’humanista Joan Lluís Vives, hi dona indicacions precises per a una època anterior.

Perquè això era, si de cas, en l’època precapitalista, i això marca la diferència. És cert que sovint els marxistes elementals o dogmàtics -i no sols ells- parlen del “capitalisme” -o més lluny encara, de l’home i la història- com si fos un tot homogeni i abstracte, sempre el mateix. El capitalisme? És igual a Suècia, a la Xina, a Mèxic i al Camerun? No m’ho crec!

Caldria parlar molt del capitalisme. Un ens proteic i divers. No és el mateix l’empresari de la cantonada, amic de la família, que el tauró dels negocis. No és el mateix Elon Musk que Joan Roig. No és el mateix Grífols que Ferrovial o les empreses que comandaven Correa i El Bigotes. No és el mateix una multinacional de l’energia que una empresa industrial alçada amb l’esforç de diverses generacions...

Marx hauria fet distincions molt subtils, hauria sabut matisar. Sí, ell pensava que les crisis comercials periòdiques del capitalisme -el cicle dels negocis- acabarien amb el capitalisme com a tal, ja al segle XIX! S’equivocava de cap a cap, com ara sabem. Però Marx era molt més perceptiu. De vegades l’error és la premissa de l’encert.

A hores d’ara es reprodueix ampliada (per peculiaritats inèdites com els apartaments turístics) la misèria de l’habitatge, igual que la que va trobar Engels al Manchester del segle XIX. El capital deixat de la mà de Déu o del bé públic fa malvestats, es descontrola, fins i tot en contra seu. Una cosa és la lògica del capital individual (el màxim benefici, peti qui peti) i una altra la del capital en el seu conjunt (Gesamtkapital), que té en compte altres variables, relacionades amb l’ètica i el context social o els interessos de conjunt. El tràfic d’esclaus fou un bon negoci. A partir d’un cert moment, es va pensar que era un horror que calia prohibir.

El cas -pel que fa a l’habitatge- és que l’article 47 de la Constitució Espanyola diu: “Tots els espanyols tenen dret a fruir d’un habitatge digne i adequat. Els poders públics promouran les condicions necessàries i establiran les normes pertinents per a fer efectiu aquest dret, tot regulant l’ús del sòl d’acord amb l’interès general per a impedir l’especulació”.

Pura retòrica? Un sarcasme refinat i un punt sàdic? De seguida els constitucionalistes us diran que no, que aquest dret no forma part del bloc dels drets fonamentals i que és més aviat de projecte o desideratiu. Un dret “moral,” no positiu.... Veges quin consol!

Personalment pense que el dret a l’habitatge digne forma part del bloc dels drets humans fonamentals i irrenunciables d’una societat decent que no humilia els seus membres (com deia Avishai Margalit). El dret a l’habitatge, a una alimentació suficient, a l’atenció de salut (incloent tots els tractaments i les medicines), a l’educació fins a la Universitat si escau, son drets bàsics, irrenunciables!

El capitalisme en abstracte -una mena de tòtem que representaria retòricament el mal absolut- és una cosa, les situacions socials concretes de lluita social i democràtica, una altra. Alguns capitalistes que fan d’organitzadors eficients de la producció i la distribució -en un context de globalització que aviat acabarà amb els capitals locals-, han de ser considerats i ben valorats. O no? (En qualsevol cas, ara i sempre convé arrambar les teranyines ideològiques i mirar les noves realitats de cara).

Tot plegat fa pensar. La vida com s’havia organitzat fins ara ja no és possible. Tindre fills és una aventura complicadíssima. Hi ha ajuts, sí, però pocs i arriben tard. El franquisme s’enfrontà a la crisi de l’habitatge de dues maneres: va congelar els lloguers (fins al punt que els propietaris van vendre a preu de saldo els pisos: almenys no pagarien la contribució urbana, antecedent de l’IBI) i va promoure una edificació massiva de VPO a través de l’Obra Sindical del Hogar. El Seat 600 i els VPO varen relegitimar als anys seixanta un franquisme en decadència. La democràcia hauria d’estudiar història.

Els VPO eren de mala qualitat, sí, però millors que les infra-vivendes de Montjuïc o el Barri del Crist (València). Millor el barraquisme vertical (la Mina) que les barraques del Somorrostro. ¿Qui els hauria dit als polítics joves -i tendres- d’avui com ara la vice-presidenta Aitana Mas o el president Pere Aragonés que haurien de bregar amb una crisi brutal de l’habitatge, com a la llarga postguerra? Ara han de fer front a una situació d’emergència. Amb coratge. Perquè el que passa avui amb el preu de l’habitatge és injust, fa mal a les persones i les famílies, crea situacions dramàtiques (expulsions, desnonaments, rellogats, etc.), però sobretot atempta contra la societat democràtica i justa que volíem construir. I contra l’economia mateixa. La concentració de rendes en els grans tenidors i fons voltor i les grans empreses de serveis públics (energia, telefonia, etc.), és absolutament insostenible. Us ho dirà qualsevol economista amb quatre dits de front...

La clau es troba en l’excès de capital en cerca d’inversió, sí, però això és poc consol. És com dir que els jutges apliquen malament una llei perquè son masclistes. És que no ha sabíeu, estàveu a la figuereta?

Governar és, sobretot, controlar els dèficits de la realitat, saber on son, conèixer les febleses del sistema i els punts problemàtics de la realitat. El capital especulatiu en cerca d’inversions rendibles buscarà indefectiblement eixides on les trobarà. En el mercat d’armes, d’estupefaents, en el tràfic d’influències, en les comissions il·legals per aconseguir tractes de favor (Gürtel, Taula, etc.), en el contraban (Joan March), en el tràfic d’esclaus o d’emigrants, de dones per a la prostitució, de substàncies, de drogues, de falsificacions, del que siga. El capital no té moral. Ni la coneix. No mira pèl. No ho sabíeu?

Per això, menys apologies del capitalisme lliure de traves, del mercat irrestricte, de la desregulació, i més consciència pública, més ètica ciutadana, més Estat democràtic al servei del poble. Llibertat de mercat? Si, i tant, però amb límits i vigilat. Una economia mixta, la solució més versemblant. I sobretot una consciència ciutadana adulta, vigilant, participativa, crítica, premsa lliure i unes institucions eficaces. Tot això és viable sense premisses pre-polítiques luteranes o calvinistes? En cultures catòliques de “màniga ampla”? Un bon tema. Com deia Joan Fuster: parlem-ne...