L'any del virus

Un segle després de la grip que va matar entre 50 i 100 milions de persones quan encara no havia conclòs la carnisseria de la primera Guerra Mundial, ens hem vist immersos en una altra gran pandèmia. Aquest 2020 ha sigut “l'any del virus” i ha sacsejat les estructures sanitàries, econòmiques i governamentals de tots els països del planeta, però també la condició humana i la resistència de les societats.

Serveix de poc posar en el seu context històric una pandèmia com la de la COVID-19, però no està de més. Com la del 1918, l'han precedida altres grans epidèmies d'alta mortalitat, la majoria causades també per virus encara que alguna va ser originada per un bacteri. La pesta negra va matar en el segle XIV a més de 75 milions de persones, la meitat de les quals habitaven Europa. La pigota va acabar només en el segle XX amb 300 milions de persones en el món, la pallola amb 200 milions al llarg del temps i la sida, que encara està a l'espera d'una vacuna, es calcula que ha produït 36,7 milions de víctimes.

Si no fóra pel drama a gran escala que suposa, en comparació, podria pensar-se que estem davant un fenomen de menor envergadura, ja que el SARS-CoV-2 ha causat fins ara, amb totes les precaucions sobre unes estadístiques que estan en discussió i que augmenten cada dia, 1,7 milions de víctimes a tot el món i ha infectat 79 milions de persones.

No obstant això, la facilitat del contagi i la velocitat de propagació a causa de la interconnexió planetària que la globalització facilita han convertit aquesta pandèmia en un tsunami sanitari de grans proporcions. És evident, malgrat els advertiments reiterats de les organitzacions internacionals, que no estàvem preparats per a fer-li front. D'aquí que la resposta haja sigut, ho siga encara, un gran assaig sobrevingut.

Que en aquests últims dies de l'any, a penes 10 mesos després que es declarara la màxima alerta, estiga començant la vacunació és una proesa inèdita. Ha demostrat que la ciència està en condicions de fer front a enormes problemes. Però la lluita contra la COVID-19 no ha fet més que començar perquè, al mateix temps que es combat l'expansió del coronavirus, toca reconstruir tot allò que ha destruït. I no serà fàcil, ja que no es tracta de tornar a alçar edificis i infraestructures, sinó de recompondre el teixit econòmic estripat pels confinaments i les restriccions a què ha obligat.

I també és l'hora d'una cosa més important, de replantejar les nostres prioritats. El distanciament físic al qual han portat les mesures sanitàries ha obert bretxes que no es tancaran com si no haguera passat res. La telecomunicació i el teletreball, l'ensenyament virtual, el periodisme digital, l'administració electrònica i el comerç per internet han adquirit impuls, amb múltiples efectes sobre el funcionament anterior de les nostres societats. Les mancances de la producció estratègica imprescindible per a emergències d'aquest tipus s'han revelat com una conseqüència de la deslocalització industrial induïda per la globalització de l'economia. I els sistemes públics de salut i d'atenció social, així com la investigació, s'han ressentit d'una dotació insuficient. A més, atés que es tracta d'un virus que va arribar als humans des dels animals salvatges, la defensa del medi ambient, la recuperació de la biodiversitat i l'acció contra el canvi climàtic s'han convertit en necessitats apressants de cara al futur si volem limitar les condicions que afavoreixen els vectors de transmissió de patògens.

La catàstrofe sanitària ha posat a prova els governs i els polítics, ha obligat a fer passos endavant en la col·laboració internacional, la cogovernança i l'avanç d'estructures com la Unió Europea. També ha revelat la indigència de certs lideratges basats en el ressentiment i la demagògia. Alguns líders s'han retratat en la gestió, o la falta de gestió, de l'emergència i s'han accentuat amb tota l'obscenitat tristes discursos d'odi i insolidaritat.

Per a bé o per a mal, l'ús de la màscara i la prevenció del contacte interpersonal han marcat el moment formatiu d'una generació. S'han posat a prova la convivència i el civisme com poques vegades abans havia ocorregut. I d'això hauran de derivar-se lliçons col·lectives que permeten afrontar l'augment creixent de les desigualtats. 

Ja va advertir Albert Camus en el seu llibre La pesta que els efectes d'una pandèmia no són només biològics, sinó també morals. La societat postvirus apareix plena de reptes i incerteses. No serà un temps que permeta acomodar-se perquè no s'hauran acabat, ni molt menys, els desafiaments que ens amenacen com a espècie i ens obliguen a respondre com a civilització.