Ofensiva ultraconservadora

L'accés de Donald Trump a la presidència dels Estats Units d'Amèrica del Nord el gener del 2017 va fer visible i traslladà a l'àmbit de la política institucional i l'opinió pública una ofensiva ultraconservadora que, des de llavors, no ha parat d'estendre's i organitzar-se en àmbits molt diversos i sota formes variades. El 45è president dels USA va iniciar immediatament una insòlita campanya contra la llibertat de premsa, va posar en marxa mecanismes explícits i larvats de censura, va denigrar i va perseguir els seus adversaris, va injuriar els intel·lectuals i artistes, i va posar en perill els àmbits institucionals de la democràcia parlamentària, que van perdre el seu lloc en benefici de grollers missatges de registre col·loquial insultant en xarxes socials. Amb tot això s'intentava desplaçar i suplantar els escenaris de debat polític a escenaris manipulables que escapen al control institucional, manipulacions mediàtiques, sempre vorejant els límits de la legalitat, si no sobrepassant-los. I tot això amb un discurs xenòfob, fent un ús tergiversador del patriotisme (“America first”), els valors clau del conservadorisme tradicional i la religió. Darrere d'aquesta deriva antidemocràtica és evident un projecte polític impulsat per amplis poders ultraconservadors. Aquella aventura va acabar amb una fractura social, la pèrdua de les eleccions legislatives del desembre del 2020 i l'assalt al Capitoli el 6 de gener del 2021, en un acte vandàlic contra les institucions que acaba de tenir una rèplica fa tot just uns dies al Brasil, després de la pèrdua de les eleccions per part de l'ultraconservador Jair Bolsonaro (pura rèplica de Trump) davant del progressista Lula da Silva.

La similitud que mostren tots dos episodis emmarca una etapa de quatre anys en què l'ofensiva ultraconservadora no ha parat d'organitzar-se i manifestar-se en diversos àmbits. A la política europea amb l’expansió pels parlaments de França, Espanya, Suècia, fins i tot l'accés al govern d’Hongria, Polònia, Àustria o Itàlia. Com no veure aquests mateixos actors davant la reacció ultracatòlica que, des del seu accés al Papat, ha estat fustigant el Papa Bergoglio, sempre a la diana del tradicionalisme catòlic?

La deriva autoritària i antidemocràtica, recolzada pel poder econòmic, religiós i social, és també palpable en la ideologia política i el model de poder que representen Vladimir Putin o Xi Jinping, per no esmentar les situacions extremes d'autoritarisme antidemocràtic a Iran, Qatar, Aràbia Saudita… llocs on el concepte de “drets humans” sona a subversió instigada pels valors abominables de la perversa cultura occidental. El colonialisme s'ha convertit en un argument molt socorregut i en arma llancívola, i, en alguns contextos, en argument antidemocràtic també. Les protestes a l'Iran acaben en execucions i els drets laborals a Qatar en sepultura per als obrers. El fonamentalisme religiós i els diners no voilen sentir parlar d’igualdat de drets o democracia. Els legítims drets de llibertat nacional a Ucraïna es defineixen des de l'altra banda com a nacionalisme feixista. Els drets de les poblacions indígenes, les dones o els emigrants, en molts d'aquests països i en tants altres, són una burla, ja que aquests col·lectius només compten en la mesura que juguen algun paper subaltern (quan no esclau) al servei del benefici del capital i de la perpetuació de l'ordre social on les desigualtats socials manifesten profundes injustícies.

El tret comú d'aquesta ofensiva ultraconservadora és l'odi i l'estratègia contra la igualtat, els drets humans, la democràcia i els valors i les institucions que els sustenten. Té un sòlid fonament religiós i el suport de les elits econòmiques i comercials, l'èxit essencial de les quals consisteix en la transformació del ciutadà en mer consumidor al servei d'un sistema els principals beneficiaris del qual són les elits. Quan els governs intervenen per redistribuir la riquesa o atenuar la desigualtat, aleshores es converteixen també en blanc de l'estratègia d'assetjament i enderrocament. És el que passa amb el govern progressista actual a Espanya. Per això l'ofensiva ultra s'articula contra els valors d'igualtat i democràcia, s'arrela en arguments ideològics que generen adhesió (avortament, eutanàsia, pàtria, religió), exhibeix una estètica ostentosa i té com a objectiu principal resistir i derrotar els moviments d'emancipació que intenten defensar el planeta, el medi ambient, l'ecologia, o les minories victimitzades pel sistema: els exclosos, els indígenes, els emigrants desarrelats, les dones, els refugiats. Darrere d'aquesta àmplia estratègia de submissió i domini hi ha una concepció dual de la condició humana (els que manen i els que obeeixen, les elits i les masses), la destrucció de l'ideal de democràcia que reconeix la mateixa dignitat a tots els humans, qualsevol estratègia per pal·liar les desigualtats o portar els drets civils al domini polític i social. Res més efectiu per aconseguir-ho que el miratge que identifica benestar amb consum -la cosificació destructiva de l'ésser humà mitjançant la seva reducció a homo consumptor-, és a dir, l'individualisme egoista com a ètica social.

L'enemic que sempre és al punt de mira d'aquesta ofensiva ultraconservadora són els moviments d'emancipació que pretenen canviar l'statu quo, especialment en aquelles societats on la llibertat d'acció i d'expressió no estan reprimides. A la seua diana, els moviments d'alliberament de les dones (el que anomenen ideologia de gènere) i la defensa de la natura, el medi ambient i, en definitiva, la salut del planeta. L’ofensiva ultra mostra l’odi més profund cap al feminisme, l’ecologisme, el socialisme i qualsevol ideología igualitaria. En la seua ideología pre-il·lustrada, els humans no som iguals ni hem de ser-ho.

El poder econòmic, polític i social de totes les xarxes i ramificacions de l'ultraconservadurisme és immens. A Espanya, l'aliança entre una dreta conservadora com la que representa el Partit Popular amb la ultradreta manifestament antidemocràtica com és Vox, representa una amenaça per al sistema, encoratjada per poders econòmics i mediàtics. Les armes per combatre aquesta ofensiva no poden ser les seues mateixes armes. Ens trobem davant de la dualitat entre la lògica del poder econòmic i la lògica de la ciutadania. Els objectius principals són antagònics: el benefici per sobre de tot, o la llibertat dels ciutadans i la salut del planeta. L'educació, el respecte, la democràcia s'han de sustentar i defensar des de les llars, les aules, els mitjans de comunicació (magnífic l'exemple, un cop més, el de la revista satírica francesa Charlie Ebdo i el seu concurs de caricatures sobre Khamenei, fent exhibició d’una inquebrantable actitud republicana), la vida social, els moviments ciutadans. Però a més, Europa hauria d'articular una poderosa diplomàcia internacional per preservar els valors que tenen les seues arrels a la cultura clàssica, que van florir amb l'humanisme i van adquirir dimensions polítiques i de canvi social des de la Il·lustració. Si aquesta herència està en perill, lʼesdevenir de la humanitat sʼorienta cap al obscurantisme.