Carolina Ferre: “A les del feminisme liberal o femení no els diria res, però només hi ha una manera de ser feminista”

Carolina Ferre presenta À Punt Directe, el magazín vespertí d’À Punt. Ha sigut la imatge de la televisió des del seu inici i va presentar, juntament amb Eugeni Alemany, les campanades de nit de Cap d’Any. Possiblement és el personatge televisiu més conegut de la nova televisió pública valenciana. Ara, la Conselleria d’Igualtat l’ha escollida, juntament amb professionals dels més camps diversos, com a imatge per a la seua campanya amb motiu del 8 de març d’enguany. I d’això parlem en profunditat.

Carolina Ferre farà vaga divendres?

Clar, ho dubtes? L’any passat no en vaig fer, perquè no treballava, però vaig fer vaga d’atencions. I enguany, a més, aniré a la manifestació amb la pancarta d’À Punt Mèdia.

L’han nomenada “ambaixadora de la igualtat” dins de la campanya de la Generalitat amb motiu del 8M.

He cedit la meua imatge i el que fera falta. M’ho van demanar des de la Conselleria d’Igualtat i em va semblar una bona idea. Em sobrepassa una mica el càrrec, el lema de ‘vull ser com...’ em fa molt respecte. No vull ser exemple de res, però si creuen que necessiten una imatge perquè la gent més jove s’hi puga veure reflectida o saber que hi ha diferents dones, de diferents camps, de diferents edats i que ho facen bé en la vida, siguen felices i siguen compromeses feministes, doncs, avant.

Des de quan és feminista?

Des de sempre. Encara que al principi sense saber-ne el significat. M’he criat entre tres germans, entre molts cosins, de fet només tinc una cosina, i sempre m’indignava molt quan mon pare no s’implicava en les faenes de casa. Moltes vegades deia a mon pare que era culpa seua, de ma mare i de sa mare. Si ara visquera a ma casa l’hauria reconduït, perquè és faena de tota la societat.

El 8M del 2018 va ser un abans i un després en el feminisme? Aqueixa revolució feminista de què parlen moltes intel·lectuals estava ací o s’ha accelerat?

S’ha accelerat. Des de l’any passat va ser com donar visibilitat a una lluita que es duia a terme des de feia anys. Adonar-nos que hem d’estar unides, trobar aqueixa paraula com és sororitat, a més de feminista. Ens la vam creure, ens la creiem i la volem posar en pràctica.

Ara que hi ha qui vol posar adjectius a la paraula feminisme, com ara femenina o liberal, no pot dividir?

Serà difícil posar-se d’acord amb la gent que pensa que el feminisme no fa falta, que podem estar en dos bàndols. No els diria res, perquè cadascú pensa el que vol, però entenc que només hi ha una manera de ser feminista. Tirar avant, anar totes juntes i lluitar pels drets, que són els mateixos que els dels homes. Volem la igualtat amb caràcter general. Això de femenina i no feminista, fins que s’aconseguisca la igualtat s’ha d’anar pel mateix camí.

Aqueixa revolució a què es referia, aqueixa acceleració del procés, ha fet alçar-se al seu torn un moviment totalment contrari i reaccionari a aqueix canvi. S’esperava que algú poguera parlar de “dictadura de gènere” o que hi ha milers de denúncies falses sobre violència de gènere?

M’assenten fatal aqueixes afirmacions. Perquè no hi ha debat i pense que no se’ls ha de fer cas. I tinc una lluita interna, perquè des dels mitjans de comunicació hauríem de fer més coses o fer-los menys cas. Perquè no es pot permetre que es diguen aqueixes barbaritats. Davant aqueixa intolerància i aqueix odi, jo no els faria cas.

Les dades objectives desmunten els arguments de les denúncies falses, per exemple.

Per això, no hi ha debat. Em sembla perfecte que no es deixe entrar a València el bus de l’odi, però tots els mitjans se n’han fet ressò i se’ls ha donat publicitat. Els donem massa veu i pense que no s’ho mereixen, encara que també entenc el periodisme.

Té dos fills i una filla. Com tracta amb ells el feminisme?

Amb normalitat. Els bessons tenen quatre anys, en tinc un altre d’onze, i és molt bonic veure com els eduques amb normalitat i ho assumeixen com a tal. Ara t’adones que fora de casa el masclisme està present en tots els llocs i per això cal lluitar, aqueix empenyiment feminista és fonamental per a canviar la societat. Perquè era encara no hi ha igualtat real.

Què va sentir quan va tancar Canal 9 el 2013?

Ho vaig sentir molt per alguns companys que hi treballaven. Però com diuen, la distància és l’oblit i últimament no me la mirava amb tant d’afecte. A més, estava lluny i parint. Em va saber greu també perquè la Comunitat Valenciana es quedava sense una televisió en la seua llengua, però també és veritat que la gestió va motivar l’explosió de tot.

I quan es va obrir?

Doncs, vaig creure que podia ser i que hi hauria un canvi com hi ha hagut. I vaig veure que podria tornar a casa. Em vaig tornar a il·lusionar, però no va ser fàcil, perquè l’inici va ser duríssim. I jo no tenia clar que hi tornaria, m’hauria agradat que des del principi algú em diguera que havia de tornar. Això no es va produir fins ara fa un any. Moltes productores em van cridar, però no cregues que fins última hora m’ho van dir en À Punt. I mira que vaig haver de dir que no a alguns projectes, perquè realment el que volia era tornar a casa.

Té molta experiència en televisió i en la pressió de les audiències. Considera que els atacs a À Punt per les dades d’audiència, tot i que la televisió no ha complit ni un any, són justos?

Quan vam començar i es va considerar que no s’havia de contractar el servei d’audiència, vaig pensar que era una decisió encertada. No per evitar la pressió, sinó per dedicar-nos al que realment volíem fer. A aqueixa línia que ha de seguir una televisió sense preocupar-se de dades, que respecte les audiències, són més que discutibles. En una televisió nova no sé si ens perjudica. Les audiències estan sent normaletes, però els audímetres que hi ha no són suficients. Estem en 2019 i l’audiència també es pot mesurar amb altres paràmetres.

Creu que el canvi de nom ha creat confusió en el teleespectador?

Pot ser, la gent encara no identifica la marca. Jo soc per a molta gent la de la tele, la de Canal 9 o la de “Tu cara me suena”. A la Comunitat Valenciana hi ha gent que mai ha vist À Punt, perquè no la té sintonitzada. Hi ha gent que veu unes coses determinades i una altra que n’és molt seguidora. Pot ser que un nombre en el comandament a distància hauria ajudat, però hui dia, qui el vol veure el veu.

Què els diria als que es posen nerviosos amb les audiències i a la mateixa Administració?

El pressupost és ajustat, perquè la indústria televisiva és caríssima, i encara així ho estem fent tot molt barat. Res a veure com es treballava abans. No res. Serà una desena part del cost de com es treballava abans i les productores estan fent un gran esforç. Al principi van traure tota l’artilleria i era un moment en què À Punt era desconeguda.

La televisió pública és fonamental?

Fonamental. Té un paper fonamental en les autonomies amb llengua pròpia. Si no, on veus reflectida la teua essència de país. Encendre la tele i escoltar notícies o programes en valencià és un gust i clau per a la seua normalització.

Quin és el pas següent de Carolina Ferre?

Doncs, m’agradaria seguir en À Punt. He tornat a València i m’agrada tot, hi estic molt a gust. Es respira modernitat i el sector audiovisual està una altra vegada amb molt d’ànim i energia. Seria horrorós per a mi i per a la professió tornar arrere.