Corruptes, íntegres i carallots

Lamente començar fent espòiler amb una mala notícia. La corrupció mai serà erradicada mentre existisquen els diners. Diria que és inherent a la condició humana. Si de cas, hauríem de conformar-nos de minimitzar els seus efectes i que deixe d’estar institucionalitzada. Això és, aconseguir que el fenomen de la il·legal compravenda de favors i l’ús del càrrec per a l’enriquiment il·lícit, que al nostre país és sistèmic, passe a ser una excepció.

Sobre les causes i les arrels històriques són possibles mil tesis doctorals. Els recomane que lligen La patria en la cartera, de l’amic i magistrat Joaquim Bosch, un assaig històric que busseja en la gènesi d’aquesta plaga en el franquisme i més enllà. Assumint que és impossible erradicar aquesta pesta, com es va liquidar en el seu moment la ràbia en aquesta part del món, es tractaria en essència d’aconseguir que la corrupció deixara de tolerar-se, aplaudir-se i, en la més pornogràfica de les complicitats, votar-se. I aquestes actituds, creguen-me, passen. No cal recordar que un partit va encadenar majories absolutes quan el 90% de l’electorat sabia o intuïa que uns quants dels seus càrrecs públics eren carn de Picassent, Fontcalent i altres gàbies, extrem que es va confirmar després d’una pluja de condemnes judicials que va afectar, entre altres, dos presidents de la Generalitat i quatre consellers. I unes quantes dotzenes més de polítics i funcionaris.

El llindar de tolerància a la corrupció és enorme, per molt que en les barres dels bars ploguen insults al Santos Cerdán, al Koldo o a l’Ábalos de torn. Perquè aquests, els polítics que enxampen parant mà o els cacen per pillets (l’1% dels que es dediquen a aquest mercadeig), sí que generen consensos socials en les protestes irades. És la corrupció mediàtica, la que copa portades i obri telenotícies, especialment si va ben carregadeta d’amaniment de farlopa i putes.

Però una majoria absolutíssima d’aquests indignats admeten, consenten i beneeixen la pitjor de les corrupcions, la de baixa intensitat, la que cala socialment com la pluja fina i converteix el pocavergonya corrupte en llest, espavilat, i fins i tot en un referent social. I la persona íntegra, amb escrúpols i valors, en un anacronisme amb potes, per a uns, i un perfecte carallot, per als més. El nepotisme, els privilegis del càrrec, la recomanació, la compra del vot a canvi de la “saca de farina” estan més que assumits.

El model productiu de la comissió

Bandejar aquesta equació de tolerància suposaria aconseguir una cosa així com el futbolístic joc net financer, però en el terreny de l’ètica. I per poc que qualsevol mire al seu voltant, s’adona que no és tasca fàcil. Perquè la comissió, la cultura de la comissió, és la gasolina d’aquesta economia especulativa que, en la nostra subvariant del capitalisme financer, pivota sobre un model productiu que té més a veure amb el casino i la ludopatia immobiliària que amb la creació de valor afegit. Una economia en què, segons es tire la línia per ací o per allà, el valor del sòl es multiplica com els pans i els peixos. I en això, en la reclassificació, i en el sobrecost en l’obra pública nien grans vetes de què extraure guanys d’aquests que es couen i es reparteixen en el subsol de la política i de l’economia.

Aquesta és la rapinya prèmium en aquesta economia d’enganyifa. Després estan les d’anar per casa. Un amic, que es dedica al sector auxiliar del turisme a la Marina Alta, me’n contava l’última, la seua última. Va fer una factura i, abans de lliurar-la al client, algú li va reclamar amb vehemència que l’engrossira 400 euros. I això que hi havia factura! Raó? Era el que pretenia cobrar qui el va cridar per a fer la faena. Saben vostés que aquesta pràctica està a l’ordre del dia. Jo et recomane, et faig la passada i pare la mà. El client, per cert, no té precisament el poder adquisitiu d’Elon Musk.

Cobrar peces que no s’han canviat, facturar hores que no s’han treballat, tindre un restaurant amb 15 cambrers i declarar beneficis anuals equivalents al sou de dos empleats (ha passat), engreixar la caixa forta de bitllets bronzejats i després posar a caldo els metges de l’hospital comarcal, que és una merda perquè, clar, no s’hi inverteix…

És la societat farisea que conforma un ecosistema en què la corrupció és un endemisme. Contra el qual no s’aplica cap vacuna. Aquesta pomposa “cultura de la integritat”, en paraules de Pedro Sánchez, no és que no es promou, és que està amenaçada d’extinció. I no va pel camí de revertir-se la situació, com sí que va passar amb el linx ibèric, que es va salvar de la desaparició.

L’escola, com a reducte a la Gàl·lia

Per a ser justos, hi ha un llogaret d’Astèrix, un reducte a la Gàl·lia on, en general, es prediquen principis i valors d’aquests que no cotitzen en el Nasdaq: les escoles, almenys les que servidor coneix de primera mà. Saben que en l’univers docent, cada vegada més metavers, la presència de dones és aclaparadorament majoritària, especialment en Infantil. Tan majoritària com ho és la de l’home en els casos mediàtics de corrupció política.

En l’espai escolar se celebra el Dia de la Pau, el de la Multiculturalitat, el de la Inclusió, el de l’Empatia, el Dia de l’Arbre, el dels Oceans sense microplàstics, el de l’Agricultura de proximitat, el del Cooperativisme residencial… En definitiva, es fan pràctiques per a forjar ciutadans, en tota la profunditat del terme. Però una vegada ixen d’aquesta bambolla, entropessen amb la crua realitat, la que dictamina que el més fill de puta és el més reconegut.

Vegem-ne un exemple molt gràfic viscut en primera persona. En el port de Xàbia hi ha un col·legi de Primària, amb un pati espectacular que per a si voldria la trama del cas Azud, la que va traure rèdit de l’aprofitament urbanístic de part de les parcel·les de centres escolars privats de la capital. Dins del recinte, el professorat està compromés en cos i ànima de traslladar a l’alumnat aquesta cosmovisió solidària del món. Extramurs del col·legi triomfa un exèrcit d’especuladors que, amb tota seguretat, tenen perfectament cubicat el pati i l’edifici escolar. Saben quants adossats hi caben. Amb piscina i amb “raget” incorporat, que diria l’expresident José Luis Olivas d’aquella reforma del projecte de Ciutat de les Ciències que va fer en una nit per a llevar el copyright als socialistes. Per cert, el corrupte Olives gaudeix d’habitatge amb vista a la mar a escassos tres-cents metres d’aquesta escola. I tractament de Don en la molt coenta cafeteria de la cantonada.

L’escola és, en efecte, de les poques institucions que es dedica a la pedagogia contra la corrupció, a difondre cultura antídot de les pràctiques corruptes. La universitat, per descomptat que no. De fet, si l’UCO tinguera una estona lliure, hauria de fer alguna incursió en la sacrosanta jurisdicció dels birrets.

Els mitjans de comunicació, la política, l’empresa, la judicatura o el cos de funcionaris són altres estaments que resulten claus en aquesta batalla per la regeneració que quasi ningú planta. I, en general, estan tots dimitits. En part perquè parlar, escriure i actuar contra la corrupció està passat de moda i té efectes secundaris. Li ho dic per experiència. La qual cosa no implica que, quan esclata un escàndol amb il·lustres i famosos de la política, de sobte es fa un lloc en l’agenda mediàtica. Fins que aquesta qüestió vital és desplaçada per un boc aranzelari de Trump o per una guerra de carrer a Torre Pacheco, a base de còctels Molotov de baixos instints, violència i negocis de xusma sense escrúpols. Negocis en vots i en bitllets.